LA FEBRE DEL LITI DESHIDRATA ELS AIGUAMOLLS ANDINS Francesc Puigcarbó 25.3.24

La xocolata va saltar la barrera oceànica i ens va arribar a començaments del XVII. Malgrat el seu color gens atractiu, les bondats d’aquell dolç es van convertir immediatament en una temptació irrefrenable. Va penetrar en tots els nivells de la societat, i fins i tot va ser necessari que els ja addictes paladars eclesiàstics es veiessin obligats a establir un criteri per reglamentar-ne el consum. Esmorzar a casa a base de xocolata es va convertir en un clàssic. I sortir a berenar en una xocolateria va passar a ser un costum d’allò més atractiu i repetit per a la burgesia. Eren establiments d’ambient molt diferent del que presidia cafès i bars; per aquest motiu una dama podia anar-hi sola. A mitjans del segle XIX es va detectar, però, un canvi sospitós i inquietant: feia tot l’efecte que algunes xocolateries havien introduït al negoci la prostitució. No es tractava d’una iniciativa particular, sinó la conseqüència d’haver caigut alguns establiments sota un control molt preocupant. Vet aquí la clau de semblant canvi. El governador civil Ventura Díaz havia creat una policia secreta per vigilar i neutralitzar la creixent capacitat de protesta obrera, que propiciava unes vagues cada vegada més nombroses i repetides. Va ser llavors quan va entrar en acció l’anomenada Ronda Tarrés, tan ben documentada per Josep Benet i Casimir Martí. El capitost d’aquella quadrilla era Jeroni Tarrés, un lladre i també un perillós assassí que va passar a gaudir de carta blanca per actuar amb tota mena d’excessos i esperada brutalitat vertiginosa. Aviat va merèixer que el director del conservador Diario de Barcelona Josep Mañé denunciés els seus excessos i fins i tot que el diputat Estanislau Figueras l’ataqués amb vehemència a les Corts. En semblant context no va ser estrany que el comissari Ramon Serra Monclús, que havia heretat una sèrie de negocis, entre els quals xocolateries, permetés que Tarrés hi introduís el reclam de la prostitució. Va convertir així aquells establiments en un bon negoci privat, fins que la seva estrella personal va caure en desgràcia. El criminal Tarrés va acabar empresonat, però es va escapar. Agafat, el van tancar a Ceuta. Va ser voluntari a la guerra d’Àfrica i aquell malànima va morir a la batalla de Wad-Ras. - - Lluís Permanyer.

PER TENIR VERGONYA SE SER ESPANYOL 25.3.24

A la dècada dels setanta, els psicòlegs Kahneman i Tversky van sacsejar els fonaments de la teoria econòmica moderna, quan totes dues disciplines (la psicologia i l’economia) eren com l’oli i l’aigua. El qüestionament que van fer de la conducta racional humana, donada per descomptada pels economistes, es va convertir en un gest revolucionari, similar al de Copèrnic, Darwin o Einstein, i ens va ser un bany de realitat. Conscients ja que no som el centre de l’univers, que descendim dels primats i que ni tan sols el temps és una magnitud absoluta, aquesta parella d’investigadors ens va retornar un reflex poc complaent de nosaltres, ostatges de biaixos cognitius, fal·làcies, paranys i dreceres mentals (fàcilment influenciables, per tant). Ens van venir a dir que som experts a treure conclusions precipitades i a jutjar amb poca informació, i que, si cometem errors de judici, és en gran part perquè estem dissenyats perquè sigui així.  Per si no fos prou, aquests errors a l’hora de prendre decisions són previsibles i passen sobretot quan deixem que el “pensar ràpid” (la intuïció, amb la qual funcionem la major part del temps, propensa a simplificar situacions complexes) prevalgui sobre el “pensar lentament” (el raonament analític que, per mandra, queda relegat amb freqüència a un segon pla). La idea d’una naturalesa humana amb defectes inherents de fàbrica es podia veure com una tragèdia, l’empenta final per fer-nos caure del pedestal. O bé, com Kahneman va aprendre per la seva mare, una lituana jueva a la França ocupada, la confirmació que som “infinitament complicats i interessants”.

Si tan extraordinària va arribar a ser la complicitat entre el recentment desaparegut Kahneman i Tversky (mort el 1996) va ser, a més de per les seves contribucions acadèmiques, pel nivell de simbiosi intel·lectual que van aconseguir, com si tots dos fossin els dos hemisferis d’un mateix cervell perfectament sincronitzat. Eren conscients, no sense sorpresa, de compartir una “gallina dels ous d’or”, que no era sinó el fet que un parell de ments juntes arribaven més lluny que per separat. 

A Desfent errors: Kahneman, Tversky i l'amistat que ens va ensenyar com funciona la ment, Michael Lewis va explorar el profund nivell d'obertura que tenien entre si: mai rebutjaven de ple el que l'altre digués. La seva relació es nodria de llargues caminades durant les quals filaven un diàleg que continuava als despatxos de la facultat o en extensos informes que intercanviaven. “El plaer que trobàvem a treballar junts ens va fer excepcionalment pacients –va dir Kahneman a Pensar ràpid, pensar lentament–, és més fàcil esforçar-se per aconseguir la perfecció quan mai no s'està avorrit”. El Nobel d'Economia el va recollir Kahneman a Estocolm, amb Vernon Smith, fa 22 anys. Em pregunto quines converses mantindrien avui si poguessin repetir una de les seves passejades per Jerusalem. Comentarien, per exemple, com, en lloc de contrarestar les falles que van assenyalar, com el biaix de confirmació o el de validesa, ara aquests s'espremen per desinformar, difondre teories conspiratives i promoure la polarització. Sens dubte parlarien de la seva Palestina natal, en expressió de Kahneman, que va néixer a Tel Aviv (Tversky, a Haifa). Lewis explica que, després de la guerra del Yom Kipur, Danny i Amos van observar que els seus compatriotes es queixaven de l'ofensiva que els va agafar desprevinguts i que Israel no hagués atacat primer, quan, segons ells, el que més haurien de lamentar era la negativa del Govern israelià a tornar els territoris conquerits a la guerra del 1967: “Quan un no pren mesures que podrien haver evitat un desastre, no accepta responsabilitat pel desastre ocorregut”. Dècades després, Kahneman va repassar en una conferència totes les justificacions mentals, des del bàndol israelià, per no comprometre's amb una solució pacífica: la tendència al menyspreu afavorida per l'asimetria de poder, l'aversió a les pèrdues (de territoris i assentaments), la autopercepció de ser sempre la part perjudicada o la propensió a la represàlia excessiva. Tot i que el principal escull era, i és, l'absència d'un lideratge “capaç de convèncer la gent que val la pena prendre riscos”.  Quan Netanyahu va guanyar les legislatives, just abans de la mort de Tversky, aquest va comentar: “Així doncs, no veuré la pau”. Gairebé tres dècades després, i amb desenes de milers de civils assassinats a Gaza i Cisjordània, el seu col·lega Kahneman tampoc no la va veure.

HO RECLAMO TOT! 23.12.23

... Pels habitants del món feliç, la vellesa no és acceptada. Això es reflecteix quan Lenina observa de lluny un ancià a la reserva de salvatges, i quan decideixen que és preferible subministrar soma a Linda fins a matar-la perquè “no poden rejovenir-la”.

—Vell? —va repetir Lenina—. Però… també el director és vell; moltes persones són velles; però no són així.

—Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. Mantenim les secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci baixi per sota del que era als trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. En part —va afegir— perquè la majoria moren abans d'assolir ledat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final.

- Treballs, jocs... A seixanta anys les nostres forces són exactament les mateixes que als disset. A l'antiguitat, els vells solien renunciar, retirar-se, lliurar-se a la religió, passar-se el temps llegint, pensant... Pensant!. En l'actualitat el progrés és tan gran que els ancians treballen, cooperen, no tenen temps que no puguin omplir amb el plaer, ni un sol moment per seure i pensar, i si per desgràcia s'obrís alguna escletxa de temps en la sòlida substància de les seves distraccions, sempre queda el soma, el deliciós soma, mig gram per a una tarda de festa, un gram per a un cap de setmana, dos grams per a un viatge al bell Orient, tres per a una fosca eternitat a la lluna, i tornen quan se senten ja a l'altra banda de l'esquerda, fora de perill a la terra ferma del treball, i la distracció quotidiana, passant de sensorama a sensorama, de noia a noia pneumàtica, de camp de golf electromagnètic a.... 

... La religió és el darrer sacrifici del vell món per assegurar la felicitat. Mustafà Mond, entén que els homes recorren a la religió tarda a la vida, quan temen a la mort. La religió és un substitut per la pèrdua de la joventut. Mond explica que des que la societat va erradicar la por a la mort i la ciència manté tots joves fins a la mort, la religió és innecessària. Llegeix a John passatges de La imitació de Crist de Thomas à Kempis i d'un treball del Cardenal John H. Newman per demostrar aquesta dependència amb Déu de la societat prèvia, afirmant que aquesta ja no és necessària. Mond també assenyala que les persones només creuen en Déu quan el seu condicionament ho suggereix. El Salvatge argumenta, per la seva banda, que la soledat portaria les persones a visualitzar un déu instintivament, però com que la societat ha eliminat la soledat, les persones no poden contemplar el món en els seus propis termes. John es queixa que la societat impedeix que les persones descobreixin la veritat per ells mateixos.

Mustafà i John després discuteixen sobre el significat de la vida i la recerca de la felicitat. John afirma que la felicitat és un càstig per als homes perquè s'han excedit dels seus agradables vicis. Mustafà argumenta que, segons els estàndards de la seva societat, cada home és feliç i perfecte tal com és. La discussió continua, mentre Mustafà condemna l'abnegació com a dolenta per a l'economia i oposada a la felicitat, la castedat pel camí cap a la passió i la passió com a causant d'inestabilitat. Mustafà entén que la noblesa i l'heroisme només existeixen quan regna la inestabilitat política, i per això són innecessaris.

Doncs jo no vull comoditat. Jo vull Déu, vull poesia, perill real, llibertat, bondat, pecat...

... En suma. Contesta Mond - vostè reclama el dret a ser desgraciat, sense parlar del dret a envellir, a tornar lleig, a tenir sífilis i càncer, a passar gana, a ser polsós, a viure amb el temor constant del que pugui passar demà, el dret, en fi a ser un home turmentat,

Reclamo tots aquests drets, ho reclamo tot, conclou el salvatge,

Mustafà Mond, arronsa les espatlles, i li diu:

Estan a la vostra disposició...

- El món feliç - Aldous Huxley - fragment.

HABEMUS PRESIDENT! 1.11.23

La casualitat ha fet que les eleccions catalanes del proper 12 de maig se celebrin en un dia reconeixible per als catòlics creients, el dia de Sant Pancraç, patró dels comerciants i la figura dels quals es relaciona amb la fortuna, el treball i la prosperitat. A aquest sant es va encomanar diverses vegades el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa, durant l'entrevista que va concedir a La Vanguardia divendres passat. Illa va fer esment en un parell d'ocasions a la coincidència de la data electoral amb el santoral, àvid que la confiança majoritària dels catalans li permeti obtenir una nova feina, la de 133è president de la Generalitat de Catalunya.

Diu la llegenda que Jordi Pujol va guanyar precisament les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 gràcies a Sant Pancraç. Aleshores el Pujol candidat es va presentar davant la societat no com un banquer sinó com una persona que rendia culte a la feina, estalviadora i sentimental. I tres mesos abans de la votació a més de descriure's, així, tal com, en un article a La Vanguardia incloïa també entre les seves credencials procedir d'una de tantes famílies que a casa seva tenien una imatge de Sant Pancràs (ara s'escriu Sant Pancraç) penjada a la paret que resava precisament “Sant Pancràs, doneu-nos salut i feina”. 

Illa és un home de fe i a la prestatgeria del seu despatx del carrer Pallars de Barcelona es pot veure una petita figura de sant Pancraç, davant d'un vell cartell del parc de Joan Reventós de Barcelona, fundador del PSC. 

Habemus President?

L'EFECTE MANDELA 13.7.23

El nostre cervell processa i emmagatzema una gran quantitat d'informació cada dia, fins i tot mentre dormim. És un òrgan complex que ha evolucionat al llarg de la nostra història, fins i tot creixent en mida física, fins a permetre'ns entendre conceptes tan complexos com la codificació, la genètica o l'aeronàutica. Hi ha nombrosos estudis que investiguen les capacitats que aquest òrgan té i les que podria arribar a tenir, però els experts coincideixen que, fins i tot avui, el cervell és encara un gran desconegut. I un dels aspectes cognitius més intrigants és el funcionament de la memòria, el procés que ens permet retenir els coneixements i les experiències que rebem de l'entorn i recuperar-los a curt o llarg termini, voluntàriament o involuntàriament.

QUÈ ÉS L'EFECTE MANDELA? - L'efecte Mandela és, explicat amb poques paraules, un fals record col·lectiu. Es tracta d'una creença errònia en forma de record vívid que és compartida per un grup gran de persones tot i que en la realitat mai no ha passat o no ha estat de la manera com es recorda.

Aquesta discrepància entre realitat i memòria és un fenomen de la ment que passa perquè els records a curt termini són modificats pel nostre cervell, que completa i personalitza subjectivament la informació que percebem.

Així és com s'acaben emmagatzemat al nostre cervell dades que contenen alguns errors i que produiran errors a la nostra memòria, un succés d'allò més comú. No obstant això, es produeix un fenomen curiós quan aquests errors individuals del cervell es produeixen simultàniament en múltiples persones amb casos concrets.

PER QUÈ PASSA? - La veritat és que no s'ha pogut estipular una causa concreta a aquest fenomen des del punt de vista dels mecanismes del cervell, i cada expert ha proposat una explicació plausible aplicada al camp.

Des del punt de vista de la psicologia es defensa que pel fet que la memòria és molt suggestionable alguns records erronis poden haver arribat a la teva ment ja modificats, fins i tot podent haver estat implantats externament de forma inconscient, tenint en compte que estem en comunicació constant amb altres individus.

La física quàntica, en canvi, proposa que es produeixen connexions esporàdiques entre realitats paral·leles, explicant així per què diverses persones que no hi estan relacionades poden compartir un mateix record erroni.

5 EXEMPLES FAMOSOS DE L'EFECTE MANDELA - La millor manera d'acabar d'entendre una teoria és fent servir un exemple. Per sort o per desgràcia, hi ha infinitat d'exemples de l'efecte Mandela que es comparteixen entre gran part de la població. A continuació se n'expliquen alguns:

L'home del Monopoly no porta monocle, encara que la majoria de persones ho recorden així al dibuix que apareix a la caixa del joc.

Darth Vader mai no va dir la frase "Luke, jo sóc el teu pare" que ha passat a formar part de la cultura popular. La frase real que apareix a L'imperi contraataca diu: “No, jo sóc el teu pare”.

L'home que es va plantar davant d'uns tancs durant les protestes de Tiananmen (Xina, 1989), la foto del qual ha fet la volta al món, no va ser atropellat pel tanc sinó que va aconseguir aturar-lo. Tot i això, moltes persones asseguren recordar perfectament el seu assassinat per atropellament.

En ubicar geogràficament també es pot produir l'efecte Mandela: Nova Zelanda és a la part inferior dreta d'Austràlia, i no a la part superior com moltes vegades es creu.

El cop d'estat espanhòl del 23 de Febrer de 1981 es va retransmetre per la ràdio. Tot i això, moltes persones tenen el vívid record d'haver-lo vist en directe per televisió.

EL MOTIU DEL SEU FAMÓS NOM - Què tenen en comú un activista sud-africà i aquest fenomen de la memòria? La resposta a aquesta pregunta és el que dóna nom a aquest efecte Mandela. El 2013, quan es va anunciar internacionalment la mort de Nelson Mandela a causa d'una greu infecció pulmonar, milers de persones de diferents parts del món van revelar estar convençudes que Mandela havia mort durant la seva estada a la presó als anys 80.  Fiona Broome, una blocaire nord-americana que investiga esdeveniments paranormals, va ser la primera a comentar i indagar sobre aquest succés fins i tot anys abans d'aquesta mort. El 2009 va encunyar el terme "l'efecte Mandela" a través d'un conegut article de bloc en què comentava per primera vegada sobre la creença popular de la mort de l'activista, quan en realitat aquest seguia viu.

Aquestes observacions van despertar molta curiositat i, des d'aleshores, Broome va començar a col·laborar amb científics que proporcionaven diferents teories i perspectives del causant d'aquest efecte a la memòria col·lectiva. 

A través d'aquestes investigacions van descobrir que l'efecte Mandela es produïa amb molts altres fets, esdeveniments i situacions, convertint-lo de cas aïllat a un fenomen reconegut.

L'ÀLEX NO S'HA SUÏCIDAT, L'HAN SUÏCIDAT 6.7.23

Álex, un home de 70 anys, ha pagat a Sabadell el preu més alt que es pot pagar per una casa: la seva vida. El veí de la ciutat catalana, que residia amb la seva parella, va decidir dimarts 19 de març passat treure's la vida en un parc proper al seu domicili on feia 30 anys que hi residia. Els fets van passar just quan una comitiva judicial, sense presència policial, es disposava a executar el desnonament a causa de l'impagament del lloguer, segons confirmen a EL PERIÓDICO fonts dels Mossos d'Esquadra. La seva dona, amb mobilitat reduïda, no es podia aixecar del llit en el moment del desnonament i ha estat ingressada a un hospital de manera provisional. A través d'un comunicat, la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca Sabadell (PACH) ha fet públics els fets i ha exigit que s'investigue "l'actuació de la comitiva judicial i dels agents de policia", a més de reclamar que "l'Ajuntament de Sabadell es personi com a acusació contra aquestes institucions "per temptativa de suïcidi sobre l'home".  En aquest sentit, l'entitat també reclama al consistori assumir els costos del funeral i que, juntament amb la Generalitat, assegurin que la dona –que ha estat ingressada en un hospital momentàniament– sigui reallotjada en un espai digne amb suport psicològic i econòmic. Des del moviment de la vivenda de la ciutat catalana asseguren que Àlex era conegut al barri per ser un 'manetes', en el sentit que havia arreglat les cases de tot el que ho demanava i se'l recorda com una persona molt reservada però sempre oberta a ajudar els altres. "El seu estat de salut es va veure deteriorat els últims mesos i això va fer que hagués de deixar de treballar i comencessin a afrontar problemes econòmics a casa", detallen fonts de la PAHC. 

Àlex ha mort per no haver estat honrat i en comptes de seguir al pis i deixar de pagar el lloguer, haver ocupat un altre pis d'on ningú l'hauria fet fora, aquest és el preu que ha hagut de pagar per la seva honestedat. Un final trist, molt trist, i que es podia haver evitat.