Rússia és tan russa. Em telefona una amiga de Moscou, l’Inna, professora de llengües tintada de malenconia: troba a faltar bedolls al meu jardí mediterrani. “Per què et fixes tant en les libèl·lules i no pas en els coets?”, em va preguntar; no vaig saber què dir. Va néixer a Kursk i ara viu al barri moscovita de Iassénevo, al costat d’un gran parc. “Per aquests arbres hi passejava Puixkin, llum de la poesia russa –m’explica–. Encara hi ha roures vius que recorden el poeta. Ens vam conèixer als peus de la seva estàtua, recordes?”.  Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

Va ser al centre de Moscou, al monument i plaça de Puixkin, a la cruïlla dels bulevards Tverskói i Strastnoi amb Tverskaia, el carrer per on entraven els tsars a Moscou procedents de Sant Petersburg. El punt on es va obrir el primer McDonald’s de Rússia. Demano a l’Inna que em parli del paisatge que la va veure néixer. “ Kursk és la terra dels rossinyols, saps?”. Ho desconeixia. Kursk no m’evoca el trinat dels rossinyols, sinó ocells més aviat apocalíptics: la batalla de tancs més gran la història el 1943 contra el Tercer Reich (el nombre de morts és impossible de comptar); m’evoca el submarí nuclear enfonsat en aigües àrtiques (118 ofegats el primer agost de Putin al poder) i m’evoca que Rússia és –pel flanc de Kursk– el primer país amb armes nuclears de la història envaït territorialment per un país que no té armes nuclears.

Els rossinyols de Kursk em porten a les buguenvíl·lees de Gaza. És el que més em va sorprendre de la franja: no les desfilades de la Gihad Islàmica a les onades de la platja ni els crits de Hamàs apuntant al cel, sinó les seves immenses i frondoses buguenvíl·lees. Tan fort les retinc que pregunto al fotògraf que m’acompanyava, David Ramos, si la memòria no em deu estar enganyant.

– David, les buguenvíl·lees de Gaza eren impressionants, oi?

– I tant! Enormes –responc.

Encara que ja no existeixin, encara que les hagin arrencat de soca-rel, aquelles buguenvíl·lees estaran sempre per damunt de tots els míssils. Com les papallones grogues que voletejaven pels camps afganesos o les libèl·lules que omplien els camps libis. Camps de batalla. Insectes que m’intrigaven amb l’obsessió d’un lepidopteròleg. I ara l’ Inna em descobreix que els rossinyols, amb tota la seva fragilitat, defineixen Kursk i estan molt per damunt de tancs, submarins i invasions. A la seva terra dediquen maratons, museus, hotels, escultures i festivals a aquest diminut ocell que a l’hivern busca calor al sud de l’ Àfrica: amb prou feines té la mida d’un puny i s’allunya volant milers de quilòmetres.

Cap pla quinquennal poètic no va dissenyar aquesta passió russa pels rossinyols de Kursk. És una cosa més ancestral. Cal recordar el tremend vol d’una paisana de l’ Inna, la cantant favorita de Nicolau II, Nadejda Plevítskaia, que el tsar va batejar com el rossinyol de Kursk. Molt rossinyol , efectivament: amb la revolució d’octubre, Plevítskaia i el seu marit es van unir als russos blancs fins que –per calés– es van passar als estalinistes per delatar els blancs dins i fora de Rússia. Ella va ser empresonada pels francesos i ell va aconseguir fugir a la Barcelona soviètica del 1937, evaporant-se sense deixar rastre.

L’Inna m’explica que, al parc que hi ha a tocar de casa seva, acaba d'enraonar amb dos soldats. A la vora hi ha una estació d’autobusos que els porta i els torna del front de guerra. Un dels soldats és de Pskov, a la frontera amb Estònia, i l’altre, de Buriàtia, al districte de l’ Extrem Orient rus. Van a la batalla pel kontrakt . Per 2.200 euros al mes. És un dels problemes que els blogaires russos han detectat: l’incentiu econòmic provoca que els soldats no tinguin per objectiu primari avançar, sinó sobreviure per gaudir dels diners guanyats.

“Estaven una mica beguts”, diu l’Inna, i a la conversa van aparèixer els antirossinyols : els drons bomba són l’arma que més els aterreix, confessaven els dos joves humitejats en alcohol. És l’elevació compartida per drons i rossinyols. Aquell punt entre el cel i la terra el color del qual van detectar els francesos el 1914. La seva tropa vestia pantalons vermells i, a les trinxeres, calia camuflar-la amb el to de l’horitzó al nord de França: van crear un teixit gris blavós, el bleu horizon. Els drons penetren ara els blaus de l’horitzó i canvien les regles del joc i la biologia. És l’evolució de les espècies : els ucraïnesos van irrompre a Kursk encegant electrònicament els drons russos, i els russos contraataquen amb drons guiats per fibra òptica immunes a les interferències.

Quirúrgicament, els drons ja van a rebentar l’intestí de cada soldat. És la por confessada pels dos nois davant els roures de Puixkin. “Mirant un roure solitari diré: em sobreviurà”, va escriure el poeta rus. Com les papallones, com les libèl·lules, com els rossinyols.