Sin Seck cuinant a la seva nova llar a Ripollet, - Marta Teixidó
Sense es considera a si mateix 'refugiat climàtic'. Es tracta d'aquelles persones que fugen dels seus països d'origen pels impactes de la crisi climàtica, però també a causa dels danys mediambientals causats per l'home, com ara la destrucció de terres, la sobreexplotació pesquera o la desaparició de pastures a causa de la activitat industrial. Tot i que la majoria de les mobilitats per motius climàtics són desplaçaments interns, també n'hi ha que creuen fronteres internacionals. Tot i això, persones com Sin segueixen sent invisibles. Això és perquè no poden sol·licitar asil ni protecció. I és que el terme 'refugiat climàtic' no té reconeixement legal. Les causes climàtiques no són contemplades per la Convenció de Ginebra, que només reconeix la persecució per motius polítics, religiosos, ètnics, de nacionalitat o conflictes armats.
Aquesta invisibilitat s'agreuja perquè els efectes del canvi climàtic estan afectant de manera molt més severa el Sud Global. Tot i que encara no ha arribat amb la mateixa intensitat a Europa, tal com assenyala Miguel Pajares, autor del llibre Refugiats climàtics: el gran repte del segle XXI, “els desplaçaments trigaran més, però acabaran produint-se també a Espanya”. “Els processos de generació lenta com els de desertificació ens acabaran desplaçant”, adverteix.
Elena Muñoz, advocada especialitzada en Dret d'Asil, destaca la dificultat que s'identifiqui i reconegui els que es desplacen per raons climàtiques. "No comptem amb estadístiques oficials sobre quants casos n'hi ha, ja que, a més que la categoria de refugiat climàtic no existeix legalment, en molts casos el canvi climàtic no és l'única causa de la fugida". Aquestes situacions solen estar entrellaçades amb altres factors, com ara conflictes armats, la pèrdua dels seus mitjans de vida o la sobreexplotació dels mars en certs caladors de pesca.
Ndaga Seck guarda els mateixos records que Sense de la seva infància. Tots dos van créixer com a pescadors al mateix barri. No es coneixien, però temps després van descobrir que eren cosins. Als 14 anys van triar el camí de la pesca, endinsant-se a les aigües de l'Atlàntic. “Pescar ho és tot per a mi, és la nostra cultura i la nostra manera de viure a Guet N'dar”, afirma Ndaga. “Els nostres ancestres, avis i pares també eren pescadors; és l'herència que tenim”, afegeix.
Records de Ndaga Seck al barrio de Guet N'dar - Marta Teixidó
Mentre navegava a l'oceà que el va veure créixer, Ndaga va començar a notar com cada dia el nivell del mar pujava més, la banda de sorra es reduïa i l'aigua s'acostava perillosament a casa seva. A l'estreta península sorrenca coneguda com Langue de Barbarie, que separa el riu Senegal de l'oceà Atlàntic, hi ha el barri de Guet N'dar. Situat a la ciutat de Saint Louis, és un dels més poblats i dinàmics de la regió. La majoria dels seus habitants pertanyen a l'ètnia Lebou, que fa segles que es dedica a la pesca.
Mentre els homes s'endinsen a l'aigua quan les condicions ho permeten, les dones processen el peix i els nens omplen els carrers, el nivell del mar va pujant cada any, havent avançat fins a sis metres en pocs anys. Això “intensifica l'erosió costanera i amenaça vivendes, activitats econòmiques i l'estabilitat de la zona”, assenyalen els investigadors Loïc Brunning, Marion Fresia i Alice Sala, de la Universitat de Neuchâtel.
Papa Sow, expert en canvi climàtic i migracions de l'Institut Nòrdic d'Àfrica, destaca que encara que el fenomen té components naturals i està clarament vinculat al canvi climàtic, “la pujada del nivell del mar i la modificació de les tempestes han accelerat el problema de l'erosió”.
A això se sumen dos factors directament relacionats amb la intervenció humana, que agreugen encara més la situació actual. Entre aquests, Sow assenyala l'impacte de l'escalfament global, la construcció intensiva sobre la Langue de Barbarie que ha amplificat l'arrossegament de sorra causat per les onades i les polítiques urbanístiques inadequades que agreugen la vulnerabilitat d'aquesta fràgil regió costanera. Per això, experts com Miguel Pajares consideren que parlar de 'refugiats climàtics' visibilitza la responsabilitat dels governs i empreses en la qüestió. Assenyala que a diferència d'altres canvis climàtics al llarg de la història geològica, l'actual no és natural: és conseqüència de l'acció humana. "Encara que els governs coneixen aquesta realitat i han signat tractats, com la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic el 1992, les emissions no han deixat d'augmentar", afegeix.
“Aquest incompliment converteix el canvi climàtic en un problema polític, i les víctimes, en víctimes de decisions polítiques. Per això, encara que el terme 'refugiat climàtic' no impliqui asil legal, sí que serveix per exigir als governs que assumeixin la seva responsabilitat davant els que fugen d'aquests impactes”, conclou.
"Ndaga i la seva esposa, Fatou Amet, señalen en el mapa el seu barrio natal, Guet N'dar, al Senegal - Marta Teixidó
Sota el nivell del mar. Ndaga estava convençut que, tard o d'hora, el mar s'enduria casa seva. Ja no podia viure de la pesca perquè els vaixells de grans multinacionals havien inundat la costa. Més enllà dels problemes climàtics, la pesca artesanal, vital per a l'economia dels països de l'Àfrica Occidental, és greument afectada per la indústria pesquera internacional. Destruint una de les principals fonts d'ocupació a la regió i deixant nombroses famílies sense mitjans de vida per subsistir. Ndaga havia d'ajudar la seva família, i per tirar endavant, el 2006 va decidir embarcar-se una nit en una pastera amb 60 persones. Després d'una setmana navegant, va arribar a Gran Canària. Cinc anys més tard, el 2016, de casa seva a Guet N'dar no en quedava res.
Actualment, Ndaga viu amb la seva dona, Fatou Amet, també lluny del mar, a Artesa de Segre, un petit poble de Lleida, envoltat de camps i muntanyes, a més de 100 quilòmetres de la costa.
La quotidianeitat de Ndaga i la seva esposa, Fatou, en la seva llar d'Artesa de Segre - Marta Teixidó
El 2017, el nivell del mar, que ja estava pujant de forma alarmant, es va endur també la casa del seu cosí Sin. Ho reviu com si fos ahir: estava assegut prenent te amb els amics quan una trucada de la seva germana va interrompre la conversa. La seva llar s'havia inundat. “Corria tant que els meus peus anaven sols; no m'importaven les coses materials, només volia salvar els meus pares, que eren grans, i la meva germana. Per sort només s?havia inundat”, relata.
A la nit es van refugiar a la vivenda d'uns coneguts que s'allotjaven lluny de la costa. “L'endemà al matí, un amic em va acompanyar a netejar el que quedava de casa meva”, explica. Recorda com el mar seguia agitat i, de cop i volta, la força de l'aigua ho va arrasar tot. “En aquell moment, la meva família i jo ho vam perdre tot”, xiuxiueja amb la veu entretallada. L'endemà només quedaven murs destrossats del que una vegada va ser casa seva.
Vuit dies després, a les 23:00 de la nit, Sin va prendre la decisió de pujar a una pastera rumb a les Canàries. La devastació del seu barri, la pèrdua de la feina perquè el mar s'havia emportat la seva piragua, i veure la seva família malviure en un campament improvisat per les autoritats, el van empènyer a embarcar-se en una travessia incerta. No sabia si algun dia la podria explicar, però tenia clar que volia un futur millor i ajudar la seva mare, el seu pare i la seva germana. “El mar se'l va endur tot; anar-me'n era la meva única sortida”, recorda avui.
Després de 15 dies navegant amb gairebé aigua i menjar, una part de la fràgil embarcació es va trencar, obligant-los a tornar al punt de partida. Ho van aconseguir gràcies als pescadors que hi viatjaven, que van poder reparar la barca i tornar a Guet N'dar. No va ser fins a cinc mesos després quan Sin va viatjar fins a Gàmbia, va pujar a una altra piragua i va aconseguir finalment arribar a l'illa de La Gomera, a les Canàries.
Actualment, les persones que fugen dels seus països per qüestions climàtiques, segons experts consultats, tindrien una opció per quedar incloses dins de les causes contemplades per la Convenció de Ginebra, com ara la persecució política, religiosa, ètnica, per nacionalitat o conflictes armats.
Beatriz Felipe, investigadora especialitzada en migracions climàtiques, afegeix que, igual que ha passat amb la interpretació de la Convenció de Ginebra en casos de persecució per motius de gènere o violència masclista, on no ha calgut canviar el text original, es podria començar a aplicar una interpretació més àmplia per incloure les persones afectades per causes climàtiques.
"Els estats, a poc a poc, podrien anar incorporant aquestes situacions sense necessitat de modificacions formals", conclou. És a dir, tal com assenyalen els experts, el buit legal obliga a subsumir els motius climàtics en figures ja existents i hi ha marge per ampliar-ne la interpretació.
A uns 3.391 km del seu país natal, la vida de Sin no ha canviat tant com s'imaginava - Marta Teixidó
Quan Sin va arribar a Espanya, la realitat no va ser la que esperava. La seva vida no va canviar tant com imaginava i, de vegades, es va veure obligat a dormir al carrer. De moment, després de més de cinc anys a Espanya, continua sense tenir asil, treballant en condicions precàries de ferrovell, mentre la seva família continua malvivint al Senegal.
Ndaga i la seva dona van fundar una ONG anomenada Benno Diapante Domou Ndar de la diàspora per ajudar els que arriben a Espanya fugint de la difícil situació al barri de Guet N'dar. Una crida a l'associació va permetre a Sin descubrir que Ndaga era el seu cosí, un petit raig d'esperança per a un jove que, després de completar una travessia sense garanties, continua enfrontant-se a la incertesa a terra ferma.
0 Comentaris