Una de les aquarel·les –el cementiri provisional nord-americà– té avui un valor més enllà de l'art: sembla que no ha quedat registre fotogràfic d'aquell primer cementiri, transformat el 1937 al gran memorial de l'Aisne-Marne. Les vint aquarel·les –el Museu d’Art de Sabadell prepara l'edició en facsímil del quadern– avancen cromàticament i intencionadament del color a la negror, del bucòlic paisatge en sortir de París als boscos mastegats per la metralla i la mort. És el pintor apropant-se a la foscor.
Qui mai no s'ha acostat a aquestes tombes és Trump. El 2018 va viatjar a París per al centenari de l'Armistici, però el dia que havia de visitar el memorial de l'Aisne-Marne plovia, i al president no li venia de gust anar. Un article de la revista The Atlantic va revelar el que va passar. Segons testimonis del seu cercle intern, Trump es va negar a visitar el cementiri perquè “temia que la pluja li despentinés els cabells”. El seu mític tupè.
"Per què hauria d'anar a aquest cementiri? És ple de perdedors", va deixar anar Trump al seu seguici. De fet, el president dels Estats Units tenia raó: els cementiris solen estar plens de perdedors, d'éssers humans que han perdut la vida. I ell, arribat el dia, també serà un perdedor. En un altre moment del viatge, segons diversos testimonis, Trump es va referir als gairebé dos mil marines morts al Bosc de Belleau com a “tontos” per deixar-se assassinar. Ell va ser més intel·ligent: durant la guerra del Vietnam va evitar cinc vegades entrar al servei militar. No es va deixar assassinar.
Però, de vegades, els llunàtics com ell llancen preguntes que descol·loquen els que toquen de peus a terra.
“Qui eren els bons en aquesta guerra?”, va preguntar Trump als seus assessors sobre la Primera Guerra Mundial.
Sabrien els europeus respondre avui a aquesta pregunta?
Fa pocs dies, resseguint el paisatge de les aquarel·les, vaig observar un guia francès explicant el cementiri a una família nord-americana. El guia va aprofitar aquestes cruïlles de la Primera Guerra Mundial per malparlar contra Macron per “arrossegar Europa cap a la Tercera Guerra Mundial”, cap a una guerra –la invasió russa d'Ucraïna– “que no és nostra”.
Quan una guerra comença a ser nostra? I quan deixa de ser-ho? Quan es va fer seva els Estats Units la Primera Guerra Mundial? Els nord-americans només van lluitar a l'últim tram de la contesa i van perdre 52.000 homes, el doble que a la guerra del Vietnam. Però no hi ha cap monument nacional a Washington que els recordi.
La Primera Guerra Mundial està cosida als Estats Units molt més del que el seu imaginari nacional sospita. Va redefinir els drets de la dona, les relacions racials, les llibertats civils i el despertar com a primera potència mundial. També va canviar percepcions a la família Trump. La gran bomba que els alemanys van col·locar el 1916 al port de Nova York –es va carregar la flama de l'estàtua de la Llibertat– i la declaració de guerra, un any després, va obligar a córrer cortines identitàries: l'avi de Trump va amagar el seu origen alemany i es va fer passar per suec. I els descendents, inclòs l'actual president, van mantenir la ficció escandinava fins als anys noranta.
El president Wilson va justificar el 1917 l'entrada dels Estats Units a la guerra –no hi va haver un Pearl Harbour– amb un ideal més o menys creïble: “Salvaguardar la democràcia al món”. L'estàtua de la Llibertat encara significava alguna cosa. Avui, Trump compara el Boeing que Qatar li regala amb l'estàtua que el poble de França va regalar al poble americà.
La capacitat de Trump per recaragolar el passat és fascinant. La primera aquarel·la de Vila Arrufat és la perspectiva d'una carretera rural amb arbres alineats. Vaig localitzar la carretera als afores de Villeroy, el punt més proper a París on van arribar els alemanys el 1914. En aquest poble, els alemanys van abatre el 1943 un bombarder nord-americà: tota la tripulació va sobreviure, i fa poc es va col·locar una placa que ho recorda.
Philippe, l'historiador local, explica que l'estiu passat van venir uns nord-americans i, davant de la placa, van discutir entre ells per Trump".
Eren els fills d'un dels pilots abatuts.
Plàcid Garcia-Planas, a Cabaret Voltaire. - la vanguardia.com
0 Comentaris