English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

ELS PINS DE FORMENTOR


Al viatge de noces, potser els meus avis van veure el pi a què es referia Miquel Costa i Llobera en aquell poema que comença: “Mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger...”, i que jo aprendria a l’escola. Els meus avis belgues es casaren el 1950. S’allotjaren un mes a l’hotel Formentor. Inaugurat el 1929, també hi passaren Grace Kelly i el príncep Rainier. I Charles Chaplin i Oona O’Neill, i Gary Cooper, i Claudia Cardinale, i un cèlebre etcètera. - Llucia Ramis, a la vanguardia.cat.

Als anys seixanta, l’hotel esdevindria fòrum literari. Seguint l’exemple de Camilo José Cela i els Papeles de Son Armadans, Carlos Barral hi organitzà reunions anuals amb editors, escriptors i crítics, en què hi participaven Josep M. Castellet, José Agustín Goytisolo, Jaime Salinas i Gil de Biedma, que va escriure: “Llegábamos, después de un viaje demasiado breve, de otro mundo quizá no más real, pero sin duda menos pintoresco”. Al mateix poema, descriu com els joves es quedaven a la terrassa encara tèbia, exaltats per la beguda, o per l’aire o la suavitat de la natura, aquell instant de la nit que es confon gairebé amb la vida. Aleshores demana, crida per favor que no hagin de tornar mai, mai a casa.

Vaig ser en aquella terrassa –com diu el poema, l’agitació silenciosa dels pins al capvespre– el 2012, quan es restablí el premi Formentor, amb el mecenatge de les famílies Barceló i Buadas, i amb Basilio Baltasar com a director de la fundació. Xerràvem amb José Carlos Llop, Biel Mesquida i d’altres –illencs i no– vora les buguenvíl·lees, sota una pèrgola i l’aixopluc dels moments memorables que encara s’hi donaven més enllà de la poesia. Els meus ulls veien el mateix que havien vist els meus avis enamorats; el perfum mediterrani, de dia el brunzit de les cigales, de nit els grills. En una altra estrofa, Costa i Llobera clama: “Arbre! Mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record”. I potser hi descobrireu un títol de Melcior Comes.

Mentre estudiava a París als 70, ma mare conegué a Huelva mon pare, mallorquí. De manera que els meus avis tornaren moltes vegades a l’illa on havien estat durant el viatge de noces, fins quedar-hi definitivament. Molts estius de la infantesa passàrem el dia a la platja de Formentor, vora l’hotel on van ser feliços; tant que, explicaven, quan anaren a preguntar a quina hora seria la missa de diumenge, el recepcionista els contestà: “Avui és dilluns, monsieur ”.

Delibes, Castellet, Fuster, Cela i Goytisolo, entre d'altres, al Formentor a finals dels anys quaranta  LV

Fa uns dies, el jurat del premi Formentor anunciava que el guardonat d’enguany és László Krasznahorkai. Ho va fer des de Tànger. Perquè, el 2020, el fons andorrà Emin Capital li comprà l’hotel a Barceló. La idea era modernitzar el complex i adequar-lo a un cinc estrelles per reobrir-lo com a Four Seasons, el més car d’Espanya. El projecte aprovat per l’Ajuntament de Pollença era estrictament de reforma. Però l’esbucaren sencer. Aixecaren obra nova sense llicència i sense que ningú ho evitàs. No queda res del que acolliren les habitacions durant gairebé cent anys; ni les habitacions tampoc.

La setmana passada, el Govern balear autoritzà talar dos-cents pins al voltant de l’edifici perquè els promotors consideren que representen un perill per ser material inflamable. La periodista Elena Vallés piulava: “El cas de l’hotel Formentor és un cas de terrorisme urbanístic”. I afegesc: de terrorisme contra el patrimoni, contra la poesia, contra la suavitat de la natura i contra el “vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel”. Aleshores deman, crid, per favor, poder tornar qualque dia a ca nostra. Conscient que ja no.

ON VA NÈIXER LA TEVA CONSTITUCIÓ


Les fitxes d'escacs a la vida de Begoña Huertas estaven en ordre, quietes i posicionades sobre el tauler fins que un dia aquest equilibri es va fer miques. Li van diagnosticar un càncer de còlon i d'aquesta experiència amb la malaltia va escriure 'El desconcert'. Huertas, va morir el 2022, però abans, a banda de diverses novel·les, va escriure un article al diario.es, un article especial, que redimeix i dignifica poetes, polítics i patriotes, un article d'una enorme sensibilitat que difícilment podria haver escrit ningú que no fos dona i escriptora. Llegiu-lo si us plau.

"En la calle Conde Peñalver de Madrid hay un gran edificio de ladrillo que ahora es una residencia de ancianos, pero que antes, durante la guerra civil y los años posteriores, fue utilizado como cárcel. El poeta Miguel Hernández, detenido al fin de la contienda tras haber luchado en el bando republicano, estuvo preso allí. El otro día, cuando pasaba por delante, me detuve a leer la placa que lo recuerda. El texto rememora:
  • Al poeta Miguel Hernández, que compuso, en este lugar, las famosas “Nanas de la cebolla” en septiembre de 1939.
Me quedé de piedra. Según aquellas palabras, cualquiera podría pensar que el joven poeta hubiera pasado por allí y en un rapto de inspiración se hubiera detenido en aquella esquina a escribir unos versos a su hijo.
Esa ambigüedad, o más bien ese silencio en cuanto a las circunstancias de la estancia del poeta en "este lugar" me llevó a pensar en el llamado franquismo sociológico que pervive en nuestro país, una combinación terrible de miedo a ser considerado radical y pasividad sumisa que impide homenajear a las personas que combatieron el fascismo sin ambigüedad ni tibieza.
Esta semana hemos podido leer en este diario el caso de la ciudad de Melilla, donde se ha llevado a cabo la remodelación de la primera cárcel del franquismo. Al parecer se ha instalado una placa con un texto deliberadamente vago que igual puede servir para los liberales que fueron encerrados allí tras la restauración absolutista de 1814 como para las víctimas del franquismo: "Vaya nuestro recuerdo a quienes, perseguidos por sus ideales democráticos, sufrieron tras estos muros la incertidumbre de su destino y las vicisitudes del presidio". Al menos en este caso se menciona que estuvieron presos.
Leo también estos días ( aquí) que el aeropuerto de Lavacolla, en Santiago de Compostela, se construyó con el trabajo esclavo de cientos de presos republicanos que, en condiciones extremas de hambre y muerte, fueron hacinados en una antigua fábrica de curtidos, hoy convertida en restaurante. Nadie lo recuerda.
Las personas que defendieron el gobierno legítimo de la República y lucharon contra el fascismo parece que tengan que pedir perdón por "extremistas", como si ofendieran por su radicalismo. Entre mucha gente se da "el malentendido" de pensar que lo correcto es la neutralidad de no tomar partido. Enseguida se agita el fantasma del miedo, el comunismo, Venezuela. Y digo yo, tanto mirar a Venezuela, ¿por qué no miramos un poco más cerca? Ahí está, por ejemplo, Bolonia, casualmente el lugar hacia donde me dirigía, camino al aeropuerto, cuando pasé frente a la placa homenaje a Hernández. Bolonia, la Roja, lleva siendo gobernada por comunistas y socialistas desde hace cincuenta años (exceptuando algún paréntesis de centro-derecha) y si lo último que vi de Madrid fue ese tibio recuerdo al poeta condenado por el régimen de Franco, lo primero que me encontré al aterrizar allí fue un continuo homenaje a la gente de la resistencia.


Una guerra civil es más traumática, de acuerdo, pero en Italia los fascistas italianos no eran pocos, y la resistencia luchaba contra ellos. Había italianos en los dos bandos. La verdadera diferencia es que aquí ganó el fascismo, que Franco murió en su cama y Mussolini fusilado y colgado en la plaza mayor. Por eso perdura el miedo y ese peso de cuarenta años que los otros cuarenta aligeraron pero no eliminaron del todo.

Piero Calamandrei, uno de los padres de la Constitución italiana aprobada en 1947 escribió: "Si queréis ir en peregrinación al lugar donde nació vuestra Constitución, id a las montañas donde cayeron los partisanos, a las cárceles donde fueron presos, a los campos donde les ahorcaron. Allá donde ha muerto un italiano para recuperar la libertad y la dignidad, id, oh jóvenes, con el pensamiento, porque allí nació nuestra Constitución".  

Bueno, la nuestra nació en otro sitio. Habría que ir a buscarla por los salones de quienes, como haciendo un gesto de generosidad extraordinaria, legalizaron el PCE. El año en que se puso la placa a Miguel Hernández en la pared de la antigua cárcel, Tierno Galván estaba en el Ayuntamiento, Leguina en la Comunidad, y el PSOE en el Gobierno. ¿Tendrían miedo de parecer excesivamente radicales? Quizás ese temor es la razón por la cual no se mencionó "el detalle" de que aquel lugar donde el poeta escribió Las nanas de la cebolla era una cárcel. A consecuencia de esa tibieza sin sentido, los jóvenes que lean esa placa a partir de ahora pensarán que Miguel Hernández, en lugar de morir a los 31 años en prisión, lo hizo dulcemente en ese asilo, en compañía de cien ancianos asistidos por las Hermanas de la Caridad. - 
Begoña Huertas  - eldiario.es

SOBRE L'ATEISME

Ateisme antic i modern - L'ateisme antic, i especialment el dels atomistes, que n'és el referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L'ateisme modern la crítica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors a l'oferta de consol (Marx i la religió com l'opi del poble) o perquè no admet competidors a la seva oferta d'angoixa (Heidegger i l'existencialisme). Gregorio Luri.

Ateisme i virtut - Per a Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, l'ateisme era un vici exclusiu de senyorets ociosos i dels seus filòsofs falders, pensadors de saló. «L'ateisme és aristocràtic», arriba a escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d'un ésser suprem (a Robespierre sempre ressona la veu de Rousseau) que vetlla per la innocència de l'oprimit i castiga el crim aparentment triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Sentia una gran animadversió contra els filòsofs que confonien la causa religiosa amb la dels dèspotes i veien conspiradors contra l'Estat en tot aquell que anava a missa. Són enemics del poble, conclou Robespierre, que pretenen forçar-lo a veure en la Revolució el triomf de l'ateisme, i no el de la virtut, quan l'ateisme és un crim polític. "L'ateisme és l'antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà". Per això mano a la guillotina Anacarsis Cloots, aquell «enemic personal de Jesucrist» (són les seves pròpies paraules).

«Predicar l'ateisme», afegeix Robespierre, «no és res més que una manera d'absoldre la superstició i d'acusar la filosofia; i la guerra declarada a la divinitat no és res més que una diversió a favor de la reialesa». En conclusió: «Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l´home aquest respecte religiós per l´home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l´única garantia de la felicitat social.»

Ateisme. Tres aforismes

José María Pemán: «L'ateisme no és res més que el plural de Déu».

Pascal Quignard recull a Los desazornados aquesta definició de Sade: «L'ateisme és l'explosió de la representació que les societats es fan de si mateixes».

Chesterton: «Si no hi hagués Déu, no hi hauria ateus».

Atenció - No hi ha superfície a la terra que ens cridi més l'atenció que un rostre humà.

Auschwitz - Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força.

El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie.

Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?

Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?.

Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat».

Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge.

Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius. I per això van buscar l'empara de la poesia. La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia.

Autenticitat - «M'agradaria pensar que hi va haver una altra època (o un altre lloc) en què les coses eren diferents. No hem vist mai una vida autèntica… i no la veurem....» (Henry Miller, Tròpic de Capricorn). «Només som autèntics quan cap talent no ens destorba...» (Cioran)

Autoamnistia - Peter Sloterdijk: «La mentalitat de l?esquerra contemporània em sembla marcada per una inclinació per a la qual proposo el terme autoamnistia. L?esquerra contemporània és la part de la societat que té el privilegi de perdonar-se a si mateixa els seus propis errors». Tot està perdonat, segons l'esquerra, a qui té la bona voluntat de canviar el món. Tot és permès a la Guàrdia Roja del temps. Tot passa com si els crims d'esquerra fossin crims sense criminals.


BADEU I NO ÚS ESTRESSAREU

Mark Zuckerberg va reformar el principi de les relacions humanes, i poc a poc s'ha fet amb el control de les nostres vides. Aquesta terrible obvietat es repeteix sense remei. S'ha enquistat. Milions de persones li van fer milionari a l'apuntar-se a comptar qualsevol cosa, teclejant a preu fet. A canvi, ell va inaugurar una altra forma de manipulació, a força d'explotar dades. Un a un, uns menys, uns altres més, i massa fins a la dependència, sucumbim als encants d'un nou món perquè era gratis. ¿Gratis? quan alguna cosa és gratis vol dir que l'objecte ets tu, que el cost el pagas tu.

Francament, em vaig assabentar de la caiguda d'Instagram, Facebook o Whatsapp per un digital que informava sobre això, camino molt poc per nestas xarxes a l'igual que per Twitter, en el qual només publico el que escric i això si, faig cada dia els mots encreuats de l'ARA. Ja no estic ni enganxat a blogger, encara que una mica més que a les altres xarxes si. Continúo sent incapaç de llegir cap novel·la i ja em dono per perdut en aquest sentit. Potser per tot això no necessito sortir desesperadament de pont, de cap de setmana o anar a alguna terrassa a beure una cervesa, ni m'ha afectat en absolut la pandèmia a nivell psicològic, ni m'he estressat, ni res.

He pogut sortir amb la bicicleta cada dia, com si fos l'ùltim, perquè hi ha activitats que a aquesta edat no saps quan ja no les podràs fer, He fet doncs en aquest temps la mateixa vida de sempre, i la veritat és que no entenc aquesta obsessió que li ha agafat la gent a sortir a divertir-se i tot això, com si s'acabés el món, potser sigui que hi ha molt poca gent normal i massa infantiloide, sinó no s'explica. És clar que el concepte normal, és des del meu punt de vista, qualsevol pot considerar que la meva vida és molt avorrida i monòtona. Però la normalitat que m'interessa és la meva, no la dels altres. Així que ja ho sabeu, si us voleu desestressar, desenganxeu-vos d'aquestes xarxes que us absorbeixen cap a la banalitat i dediqueu-vos a la més noble de les arts, badar, i per a això es necessita poc, només sortir al carrer o al camp... i mirar, vagarejar, deixar que la mirada absorveixi el paisatge.

SURT AL CARRER

       Surt al carrer i camina,
      poc a poc, lentament,
      deixa que els ulls llisquin
      atrapant el paisatge,
      guarda'l a la retina
      com un nou tresor.
      Observa la gent
      arbres i edificis
      tot quan et complagui.
      Mai és igual,
      sempre hi ha sorpreses
      coses per descobrir,
      mirades complaents,
      racons ignorats, i bada,
      bada tan com puguis,
      que noble és l'art de badar.
      I si tens dubtes, t'ajups,
      i mentre simules cordar-te les sabates,
alça la mirada.
            Veuràs el món
                    amb ulls d'infant.


ORTEGA Y GASSET I EL SEU TEMPS PASSAT


Ortega i Gasset va ser una de les veus més destacades contra l'Estatut. La seva proposta a un problema històric que va considerar sense solució, "com la quadratura del cercle", va ser l'aïllament de les postures més extremes per aconseguir un consens de convivència entre el catalanisme i l'espanyolisme moderats, com defensa en aquest discurs que va pronunciar al hemicicle el 13 de maig de 1932 i que oferim extractat.
Al seu torn, va recuperar la idea d'un model autonòmic per a totes les regions espanyoles, fos una reivindicació o no, i en aquest sentit el primer el reclamar el que mig segle després acabaria sent el "cafè per a tots". Un model territorial que no es va materialitzar -ni es va arribar a discutir de forma articulada- durant la República, però que va definir la transició política a la democràcia després del franquisme.
L'Estatut de Núria es va acabar aprovant el 9 de setembre de 1932 amb importants modificacions i retallades -els seus 52 articles originals van quedar reduïts a 18- per una àmplia majoria de la Cambra: 314 vots a favor i 24 en contra. El debat va estar marcat tant per la pressió del carrer com pel fracassat cop d'Estat del general José Sanjurjo tot just un mes abans. Aquest és el seu discurs davant la Cambra, un discurs exemplar, lúcid que val la pena llegir i sobre tot comprendre'l en el seu context.

EL DISCURS 

“Señores diputados: siento mucho no tener más remedio que hacer un discurso doctrinal, de aquellos precisamente que el señor Companys se apresura a querer extirpar de esta cuestión. Según el señor Companys, a la hora del debate constitucional se hicieron cuantos discursos doctrinales eran menester sobre el problema catalán y sobre su Estatut.

”Se ha hablado ciertamente, en general, de unitarismo y federalismo, de centralismo y autonomía, de las lenguas regionales; pero sobre el problema catalán, sobre lo que se llama el problema catalán, estoy por decir que yo no he oído un solo discurso, ni siquiera una parte orgánica de un discurso.

”Y, ¿qué es lo más inmediato, concreto y primero con que topamos del problema catalán? Esa primera cosa es el propósito, la intención con que nos ha sido presentado este Estatut, no sólo por parte de los catalanes, sino de otros grupos de los que integran las fuerzas republicanas. A todos os es bien conocido cuál es ese propósito. Lo habéis oído una y otra vez, con persistente reiteración, desde el advenimiento de la República. Se nos ha dicho: hay que resolver el problema catalán y hay que resolverlo de una vez para siempre, de raíz. La República fracasaría si no lograse resolver este conflicto que la monarquía no acertó a solventar.

”¿Qué es eso de proponernos conminativamente que resolvamos de una vez para siempre y de raíz un problema, sin parar en las mientes de si ese problema, él por sí mismo, es soluble, soluble en esa forma radical y fulminante? ¿Qué diríamos de quien nos obligase sin remisión a resolver de golpe el problema de la cuadratura del círculo? Sencillamente diríamos que, con otras palabras, nos había invitado al suicidio.

”Pues bien, señores; yo sostengo que el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar, y al decir esto, conste que significo con ello, no sólo que los demás españoles tenemos que conllevarnos con los catalanes, sino que los catalanes también tienen que conllevarse con los demás españoles.

”¿Por qué? En rigor, no debía hacer falta que yo apuntase la respuesta, porque debía ésta hallarse en todas las mentes medianamente cultivadas. Cualquiera diría que se trata de un problema único en el mundo, que anda buscando, sin hallarla, su pareja en la historia, cuando es más bien un fenómeno cuya estructura fundamental es archiconocida, porque se ha dado y se da con abundantísima frecuencia sobre el área histórica.

”Es tan conocido y tan frecuente, que desde hace muchos años tiene inclusive un nombre técnico: el problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista. No temáis, señores de Catalunya, que en esta palabra haya nada enojoso para vosotros, aunque hay, y no poco, doloroso para todos.

”¿Qué es el nacionalismo particularista? Es un sentimiento de dintorno vago, de intensidad variable, pero de tendencia sumamente clara, que se apodera de un pueblo o colectividad y le hace desear ardientemente vivir aparte de los demás pueblos o colectividades. Mientras éstos anhelan lo contrario, a saber: adscribirse, integrarse, fundirse en una gran unidad histórica, en esa radical comunidad de destino que es una gran nación, esos otros pueblos sienten, por una misteriosa y fatal predisposición, el afán de quedar fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos dentro de sí mismos.

”Y no se diga que es, en pequeño, un sentimiento igual al que inspira los grandes nacionalismos, los de las grandes naciones; no; es un sentimiento de signo contrario. Sería completamente falso afirmar que los españoles hemos vivido animados por el afán positivo de no querer ser franceses, de no querer ser ingleses. No; no existía en nosotros ese sentimiento negativo, precisamente porque estábamos poseídos por el formidable afán de ser españoles, de formar una gran nación y disolvernos en ella. Por eso, de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado esta España compacta.

El problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista, un sentimiento vago, de intensidad variable. En cambio, el pueblo particularista parte, desde luego, de un sentimiento defensivo, de una extraña y terrible hiperestesia frente a todo contacto y toda fusión; es un anhelo de vivir aparte. Por eso el nacionalismo particularista podría llamarse, más expresivamente, apartismo o, en buen castellano, señerismo.

”Pero claro está que esto no puede ser. A un lado y otro de ese pueblo infusible se van formando las grandes concentraciones; quiera o no, comprende que no tiene más remedio que sumirse en alguna de ellas: Francia, España, Italia. Y así ese pueblo queda en su ruta apresado por la atracción histórica de alguna de estas concentraciones, como, según la actual astronomía, la luna no es un pedazo de Tierra que se escapó al cielo, sino al revés, un cuerpo solitario que transcurría arisco por los espacios y al acercarse a la esfera de atracción de nuestro planeta fue capturado por éste y gira desde entonces en su torno acercándose cada vez más a él, hasta que un buen día acabe por caer en el regazo cálido de la Tierra y abrazarse con ella.

”Pues bien; en el pueblo particularista, como veis, se dan, perpetuamente en disociación, estas dos tendencias: una, sentimental, que le impulsa a vivir aparte; otra, en parte también sentimental, pero, sobre todo, de razón, de hábito, que le fuerza a convivir con los otros en unidad nacional. De aquí que, según los tiempos, predomine la una o la otra tendencia y que vengan etapas en las cuales, a veces durante generaciones, parece que ese impulso de secesión se ha evaporado y el pueblo éste se muestra unido, como el que más, dentro de la gran nación. Pero no; aquel instinto de apartarse continúa somormujo, soterráneo, y más tarde, cuando menos se espera, como el Guadiana, vuelve a presentarse su afán de exclusión y de huida.

”Éste, señores, es el caso doloroso de Catalunya; es algo de que nadie es responsable; es el carácter mismo de ese pueblo; es su terrible destino, que arrastra angustioso a lo largo de toda su historia. Por eso la historia de pueblos como Catalunya e Irlanda es un quejido casi incesante; porque la evolución universal, salvo breves períodos de dispersión, consiste en un gigantesco movimiento e impulso hacia unificaciones cada vez mayores.

”De aquí que ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma; ese pueblo que está aquejado por tan terrible destino, claro es que vive, casi siempre, preocupado y como obseso por el problema de su soberanía, es decir, de quien le manda o con quien manda él conjuntamente.

”Y así, por cualquier fecha que cortemos la historia de los catalanes encontraremos a éstos, con gran probabilidad, enzarzados con alguien, y si no consigo mismos, enzarzados sobre cuestiones de soberanía, sea cual sea la forma que de la idea de soberanía se tenga en aquella época: sea el poder que se atribuye a una persona a la cual se llama soberano, como en la Edad Media y en el siglo XVII, o sea, como en nuestro tiempo, la soberanía popular. Pasan los climas históricos, se suceden las civilizaciones y ese sentimiento dilacerante, doloroso, permanece idéntico en lo esencial.

”Comprenderéis que un pueblo que es problema para sí mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demás y, así, no es extraño que si nos asomamos por cualquier trozo a la historia de Catalunya asistiremos, tal vez, a escenas sorprendentes, como aquella acontecida a mediados del siglo XV: representantes de Catalunya vagan como espectros por las Cortes de España y de Europa buscando algún rey que quiera ser su soberano; pero ninguno de estos reyes acepta alegremente la oferta, porque saben muy bien lo difícil que es la soberanía en Catalunya. Comprenderéis, pues, que si esto ha sido un siglo y otro y siempre, se trata de una realidad profunda, dolorosa y respetable; y cuando oigáis que el problema catalán es en su raíz, en su raíz –conste esta repetición mía–, cuando oigáis que el problema catalán es en su raíz ficticio, pensad que eso sí que es una ficción.

Pasan los climas históricos, se suceden las civilizaciones y ese sentimiento dilacerante, doloroso, permanece idéntico en lo esencial
”Pero ahora, señores, es ineludible que precisemos un poco. Afirmar que hay en Catalunya una tendencia sentimental a vivir aparte, ¿qué quiere decir, traducido prácticamente al orden concretísimo de la política? ¿Quiere decir, por lo pronto, que todos los catalanes sientan esa tendencia? De ninguna manera. Muchos catalanes sienten y han sentido siempre la tendencia opuesta; de aquí esa disociación perdurable de la vida catalana a que yo antes me refería. Muchos, muchos catalanes quieren vivir con España.

”Pero los que ahora me interesan más son los otros, todos esos otros catalanes que son sinceramente catalanistas, que, en efecto, sienten ese vago anhelo de que Catalunya sea Catalunya. Mas no confundamos las cosas; no confundamos ese sentimiento, que como tal es vago y de una intensidad variadísima, con una precisa voluntad política. No, muchos catalanistas no quieren vivir aparte de España, es decir, que aun sintiéndose muy catalanes, no aceptan la política nacionalista, ni siquiera el Estatut, que acaso han votado.

”Porque esto es lo lamentable de los nacionalismos; ellos son un sentimiento, pero siempre hay alguien que se encarga de traducir ese sentimiento en concretísimas fórmulas políticas: las que a ellos, a un grupo exaltado, les parecen mejores. Los demás coinciden con ellos, por lo menos parcialmente, en el sentimiento, pero no coinciden en las fórmulas políticas; lo que pasa es que no se atreven a decirlo, que no osan manifestar su discrepancia, porque no hay nada más fácil, faltando, claro está a la veracidad, que esos exacerbados les tachen entonces de anticatalanes.

Muchos catalanistas no quieren vivir aparte de España, no aceptan la política nacionalista, ni siquiera el Estatut, que acaso han votado
”Es el eterno y conocido mecanismo en el que con increíble ingenuidad han caído los que aceptaron que fuese presentado este Estatut. ¿Qué van a hacer los que discrepan? Son arrollados; pero sabemos perfectamente de muchos, muchos catalanes catalanistas, que en su intimidad hoy no quieren esa política concreta que les ha sido impuesta por una minoría. Y al decir esto creo que sigo ajustándome estrictamente a la verdad.

”Pero una vez hechas estas distinciones, que eran de importancia, reconozcamos que hay de sobra catalanes que, en efecto, quieren vivir aparte de España. Ellos son los que nos presentan el problema; ellos constituyen el llamado problema catalán, del cual yo he dicho que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar. Y ello es bien evidente; porque frente a ese sentimiento de una Catalunya que no se siente española, existe el otro sentimiento de todos los demás españoles que sienten a Catalunya como un ingrediente y trozo esencial de España, de esa gran unidad histórica, de esa radical comunidad de destino, de esfuerzos, de penas, de ilusiones, de intereses, de esplendor y de miseria, a la cual tienen puesta todos esos españoles inexorablemente su emoción y su voluntad.

Lo lamentable de los nacionalismos es que siempre hay alguien que se encarga de traducir ese sentimiento en concretísimas fórmulas políticas
”Si el sentimiento de los unos es respetable, no lo es menos el de los otros, y como son dos tendencias perfectamente antagónicas, no comprendo que nadie, en sus cabales, logre creer que problema de tal condición puede ser resuelto de una vez para siempre. Pretenderlo sería la mayor insensatez, sería llevarlo al extremo del paroxismo, sería como multiplicarlo por su propia cifra; sería, en sum hacerlo más insoluble que nunca.

”Supongamos, si no, lo extremo –lo que por cierto estarían dispuestos a hacer, sin más, algunos republicanos de tiro rápido (que los hay, y de una celeridad que les promete el campeonato en cualquiera carrera a pie)–; supongamos lo extremo: que se concediera, que se otorgase a Catalunya absoluta, íntegramente, cuanto los más exacerbados postulan. ¿Habríamos resuelto el problema? En manera alguna; habríamos dejado entonces plenamente satisfecha a Catalunya, pero ipso facto habríamos dejado plenamente, mortalmente insatisfecho al resto del país.

”El problema renacería de sí mismo, con signo inverso, pero con una cuantía, con una violencia incalculablemente mayor; con una extensión y un impulso tales, que probablemente acabaría (¡quién sabe!) llevándose por delante el régimen. Que es muy peligroso, muy delicado hurgar en esta secreta, profunda raíz, más allá de los conceptos y más allá de los derechos, de la cual viven estas plantas que son los pueblos. ¡Tengamos cuidado al tocar en ella!

Es muy peligroso hurgar en la profunda raíz, más allá de los conceptos y más allá de los derechos, de los pueblos
”Yo creo, pues, que debemos renunciar a la pretensión de curar radicalmente lo incurable. Recuerdo que un poeta romántico decía con sustancial paradoja: Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle. Pues esto acontece con el problema catalán. En cambio, es bien posible conllevarlo. Llevamos muchos siglos juntos los unos con los otros, dolidamente, no lo discuto; pero eso, el conllevarnos dolidamente, es común destino, y quien no es pueril ni frívolo, lejos de fingir una inútil indocilidad ante el destino, lo que prefiere es aceptarlo.

”Con esto, señores, he intentado demostrar que urge corregir por completo el modo como se ha planteado el problema, y, sin ambages ni eufemismos, invertir los términos: en vez de pretender resolverlo de una vez para siempre, vamos a reducirlo, unos y otros, a términos de posibilidad, buscando lealmente una solución relativa, un modo más cómodo de conllevarlo: demos, señores, comienzo serio a esta solución.

”¿Cuál puede ser ella? Evidentemente tendrá que consistir en restar del problema total aquella porción de él que es insoluble, y venir a concordia en lo demás. Lo insoluble es cuanto significa amenaza, intención de amenaza, para disociar por la raíz la convivencia entra Catalunya y el resto de España, Y la raíz de convivencia en pueblos como los nuestros es la unidad de soberanía.

En vez de pretender resolver de una vez para siempre el problema, vamos a reducirlo, unos y otros, a términos de posibilidad
”Y si hay algunos en Catalunya, o hay muchos, que quiere desjuntarse de España, que quieren escindir la soberanía, que pretenden desgarrar esa raíz de nuestro añejo convivir, es mucho más numeroso el bloque de los españoles resueltos a continuar reunidos con los catalanes en todas las horas sagradas de esencial decisión. Por eso es absolutamente necesario que quede deslindado de este proyecto de Estatut todo cuanto signifique, cuanto pueda parecer amenaza de la soberanía unida, o que deje infectada su raíz. Por este camino iríamos derechos y rápidos a una catástrofe nacional.

”Yo recuerdo que una de las pocas veces que en mis discursos anteriores ludí al tema catalán fue para decir a los representantes de esta región: No nos presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos. Presentadlo, planteadlo en términos de autonomía. Y conste que autonomía significa, en la terminología juridicopolítica, la cesión de poderes; en principio no importa cuáles ni cuántos, con tal que quede sentado de la manera más clara e inequívoca que ninguno de esos poderes es espontáneo, nacido de sí mismo, que es, en suma, soberano, sino que el Estado lo otorga y el Estado lo retrae y a él reviene. Esto es autonomía.

Es necesario evitar cuanto signifique una amenaza de la soberanía unida, por este camino iríamos rápidos a una catástrofe nacional
”Y en ese plano, reducido así el problema, podemos entendernos muy bien, y entendernos –me importa subrayar esto– progresivamente, porque esto es lo que más conviene hallar: una solución relativa y además progresiva. Desde hace muchos años, con la escasez de mis fuerzas solitarias, venía yo preparando este tipo de solución, tomando el enorme problema como hay que tomar todos en política, sistemáticamente, articulándolos unos con otros, a fin de que coadyuven a su conjunta superación.

”España es, en su casi totalidad, provincia, aldea, terruño. Mientras no movilicemos esa enorme masa de españoles en vitalidad pública, no conseguiremos jamás hacer una nación actual. ¿Y qué medios hay para eso? No se me puede ocurrir sino uno: obligar a esos provinciales a que afronten por sí mismos sus inmediatos y propios problemas; es decir, imponerles la autonomía comarcana o regional.

Si todas las regiones tuvieran su autonomía no sentirían ese recelo al ver que le era concedida en términos estrictos a Catalunya
”Y una vez que imaginaba a España organizada en nerviosas autonomías regionales, entonces me volvía al problema catalán y me preguntaba: ¿De qué me sirve esta solución que creo haber hallado a la enfermedad más grave nacional (que es, por tanto, una solución nacional), para resolver el problema de Catalunya? Y hallaba que, sin premeditarlo, habíamos creado el alvéolo para alojar el problema catalán. Porque, no lo dudéis, si a estas horas todas las regiones estuvieran implantando su autonomía, habrían aprendido lo que ésta es y no sentirían esa inquietud, ese recelo, al ver que le era concedida en términos estrictos a Catalunya. Habríamos, pues, reducido el enojo apasionado que hoy hay contra ella en el resto del país y lo habríamos puesto en su justa medida.

”Por otra parte, Catalunya habría recibido parcial satisfacción, porque quedaría solo, claro está, el resto irreductible de su nacionalismo. Pero, ¿cómo quedaría? Aislado; por decirlo así, químicamente puro, sin poder alimentarse de motivos en los cuales la queja tiene razón. La autonomía es el puente tendido entre los dos acantilados, y ahora lo que importa es determinar cuál debe ser concretamente la figura de autonomía que hoy podemos otorgar a Catalunya”. - José Ortega y Gasset - lavanguardia.com

LA VIGÈNCIA DE 1984



Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor angles, Aldous Huxley. 
Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que en un futur serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans és deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia com així ha succeit.
Orwell tenia por que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir-los, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els vulgues llegir.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses.
Orwell tenia por que ens destruís tot alló que odiàvem i en canvi Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i la estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior, quan com creia Huxley l'enemic és a dins, el que ens fa encara mès vulnerables.
L'escriptor i periodista Dorian Lynskey ofereix un amè recorregut per la ideació, publicació i influència de la novel·la distòpica per antonomàsia, que va consagrar Orwell. Si calgués elaborar la llista dels autors que es poden considerar referents morals del seu temps, un dels noms indiscutibles seria el de George Orwell, la candidatura del qual es promouria, a més, pels sectors il·lustrats tant de les esquerres com de les dretes. En aquest sentit, la seva posteritat gaudeix d'una salut excel·lent. Orwell és el geni moral que va sortir d'una època bruta amb les mans netes. Tant o més que Camus o Hannah Arendt, Orwell encarna el paradigma de l'intel·lectual compromès amb la severa militància per cercar una veritat aliena a compromisos o conveniències estratègiques. D'això en dóna compte la totalitat de la seva obra, des de les novel·les i els innombrables articles, assaigs i programes de ràdio fins a la seva correspondència. El lema encunyat per Thomas Mann -"Una veritat perjudicial és millor que una mentida útil"- hauria resultat idoni per a la sòbria làpida grisa de la seva tomba.
A Homenatge a Catalunya, escrit a partir de les seves experiències com a brigadista a les milícies del POUM durant la guerra civil espanyola, va emergir com a crític del totalitarisme i, molt especialment de la patologia estalinista del comunisme, a la denúncia del qual va dedicar també una sàtira no superada, Rebel·lió a la Granja.
Perquè Orwell, un dels autors socialistes més llegits de tots els temps, era un acèrrim anticomunista, cosa que li va generar -en els llargs anys d'idil·li de la intel·lectualitat gauchiste amb el règim de la Unió Soviètica- tota mena d'incomprensions. Bàsicament per part d'aquells a qui Stalin hauria qualificat sense pestanyejar de “tontos útils”, que li retreien criticar amb més afany al comunisme que al feixisme.
Això no era cert, encara que Orwell cregués que l'atractiu del comunisme era traïdor perquè els seus objectius eren més nobles que els del feixisme i necessitava, per tant, més mentides sobre les que sustentar-se. Cap fi, per utòpic que fos, es pogués justificar amb uns mitjans tan grotescs com els que va veure utilitzar el KGB a Barcelona, mentre li menjaven els polls als barracons de Wellington on ara té la seu la Universitat Pompeu Fabra.
En 1948, després de la Segona Guerra Mundial, va publicar 1984, la distòpia per antonomàsia. Un manifest contra la tirania que de vegades ha estat encasellat en el gènere de la ciència ficció i el missatge del qual és alhora una terrible advertència sobre les conseqüències del control estatal absolut i una premonició de derrota i mort.
Immediatament es va convertir en un best seller, prohibit a tota l'Europa de l'Est (va ser Timothy Garton Ash qui va dir que el 1984 va acabar el 1989) i l'impacte del qual s'ha fet notar en gent tan dispar com Churchill, H.G. Wells, Margaret Atwood (evident a El conte de la criada), David Bowie o les campanyes publicitàries per a Apple de Steve Jobs. A l'època de les fake news i la postveritat, coincidint amb l'elecció de Trump a la presidència dels EUA, les vendes van arribar a disparar-se un 10.000%.
Un brillant i molt recomanable assaig en què Lynskey, en vista de les amenaces del present, acaba concloent que Orwell, malgrat tot, tendia a subestimar la imbecil·litat humana. Dorian Lynskey. El Ministeri de la Veritat. Capità Swing Traducció de G. Facal Lozano 23,75 euros 400 pàgines - lavanguardia.com
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - NOTICIAs 24/7 - EL PERIODICO