L'EREMITA MASSIU Francesc Puigcarbó 17.12.24

L'ésser humà ja no pot arribar a la majoria d'edat. Més aviat és un ésser-servent perquè només sent i sent allò que li arriba per ràdio i televisió i aquí la relació roman unilateral perquè no pot respondre. Aquesta servitud és característica per a la manca de llibertat que s'ha construït a través de la seva pròpia tècnica i que s'hi reverteix. Amb els mitjans massius s'ha creat la figura de l'eremita massiu. Perquè si bé només es troba davant de la seva ràdio o el televisor, rep el mateix pinso (en doble sentit) que els altres. No percep que el que consumeix en la solitud és l'aliment de milions.

Després de la gran victòria dels mitjans massius de comunicació ja no hi ha més  democràcia. El que és substancial de la democràcia és poder tenir una opinió pròpia i alhora poder expressar-la. Per exemple jo vaig viure catorze anys als Estats Units i mai no vaig poder expressar la meva opinió. Des que hi ha els mitjans massius i des que la població del món es troba com a exorcitzada davant del televisor, se l'alimenta, a cullerades, amb opinió. L'expressió “tenir opinió pròpia” ja no té sentit de realitat. Els alimentats forçosament no posseeixen ja cap mena d'opinió pròpia. No, ja ni tan sols consumeixen opinions alienes. Se'ls engreixa amb sistema. I les oques engreixades pel sistema no 'consumeixen'. La televisió és un engreix amb sistema. Si democràcia és allò en què es pot expressar la mateixa opinió, aleshores la democràcia s'ha convertit en impossible a través dels mitjans massius de comunicació, perquè quan no es té alguna cosa pròpia tampoc no es pot expressar.  GÜNTHER ANDERS, va morir el 17 de setembre de 1992, vol dir que es va estalviar de comentar i patir, l'efecte nociu de X, facebook, instagram, i tiktok, sobre la societat, el que vol dir que fer previsions a futur sempre és molt complicat i difícil d'encertar.

VOSTÈ JA NO ÉS AQUÍ 2.12.24

Certesa. La tecnologia ho podrà fer tot. Podrà fer diagnòstics mèdics, dissenyar itineraris formatius, calcular rutes per a l’òptim repartiment de mercaderies, escriure contes i novel·les, fer prediccions climàtiques, prendre de­ci­sions d’inversió borsària, esculpir escultures, analitzar l’evolució dels cultius, compondre música, dissenyar mobles i pintar quadres. En molts casos serà una bona solució, una manera de fer eficient i ­raonable.

Preocupació. Una de les coses preocupants no és fins on pot arribar la tecnologia, sinó a què ens dedicarem nosaltres. Cada vegada que descobrim que les màquines fan bé una altra cosa, el que de veritat pensem és que a nosaltres ens queda una opció menys per a guanyar-nos la ­vida.

Problema. La societat industrial tenia un sistema de repartiment de la riquesa que en la societat digital està deixant de funcionar. El nostre Estat de benestar es basa en el fet que qui guanya diners en torna una part als seus treballadors en forma de sous i una altra part a la societat en forma d’impostos. El problema és que les plataformes digitals globals guanyen molts diners a Espanya, però en proporció generen molt pocs llocs de treball i, a més a més, gràcies a la lamentable arquitectura fiscal d’Europa, gairebé no paguen impostos aquí. Generen una riquesa que gairebé no reparteixen.

Diagnòstic. Estem repartint malament la riquesa generada per les màquines. Els beneficis que s’obtenen amb la digitalització massiva s’acumulen en persones concretes que estan decidint de manera unilateral si reparteixen més o menys i com. De tant en tant Amancio Ortega compra equipaments per als hospitals, però Elon Musk ha decidit gastar-se els calés en ocupar el poder polític dels Estats Units. I potser no s’aturarà aquí.

Drets. El nostre problema no és que les màquines facin cada cop més coses, sinó que estem tolerant la implantació d’un model que, en lloc de futurista, és medieval: el senyor feudal decideix el que li dona la gana, i la població treballa a les seves plataformes sense gairebé tenir drets. Un sistema que a més a més és desigual: les multinacionals poden dissenyar maneres per a tributar on més els convingui, però els d’aquí que tenen botigues de fruita, empreses de transport, sales de concerts o perruqueries, aquests no, aquests han de tributar localment de manera estricta amb el mètode antic i sota l’amenaça de fortes sancions.

Reacció. La revolució digital està provocant que una nova minoria accedeixi a la riquesa i al poder escapant del control dels estats nació. La tecnologia està descol·locant la política, que està deixant de ser un mecanisme eficient per administrar la societat. Necessitem de manera urgent un nou marc legal i fiscal, com a mínim, i, vist com van les coses, ens haurem de posar seriosos. Seriosos i exigents. Complicat, però possible. El primer és aixecar la mirada i entendre que estem davant un conflicte històric greu. 

L'article és de Genis Roca, expert en noves tecnologies, però sembla redactat per Copilot, Geminio  ChatGPT, ai que m'està entrant ja la paranoia vers la IA?.

GLOBALITZACIÓ 1.12.24

La globalització és un fenomen que ha transformat profundament l‟economia, la cultura i la societat en l'àmbit mundial. Implica la creixent interconnexió i interdependència dels països a través del comerç, la inversió, la tecnologia, la informació i la mobilitat de persones. A continuació, explorem alguns dels principals pros i contres de la globalització.

Pros de la Globalització

• Augment del Comerç Internacional. La globalització ha facilitat l'intercanvi de béns i serveis entre països, fet que ha portat a un augment significatiu del comerç internacional. Això ha permès a les nacions especialitzar-se en la producció de béns i serveis en què tenen avantatge comparatiu, augmentant així l'eficiència i la productivitat global.
• Creixement Econòmic. La integració de mercats ha impulsat el creixement econòmic a molts països. La inversió estrangera directa i l'accés a nous mercats han creat oportunitats per al desenvolupament econòmic i la reducció de la pobresa a algunes regions del món.
• Innovació i Transferència de Tecnologia. La globalització ha accelerat la difusió d'innovacions i tecnologies. Les empreses i països poden accedir a les últimes tecnologies i mètodes de producció, cosa que ha portat a millores en la productivitat i la qualitat de vida.
• Diversitat Cultural. L'intercanvi cultural ha enriquit les societats, promovent una comprensió i una apreciació més grans de la diversitat. La globalització ha facilitat l'accés a una àmplia varietat de cultures, tradicions i perspectives, cosa que pot fomentar la tolerància i l'enteniment mutu.
• Mobilitat Laboral. La globalització ha incrementat la mobilitat laboral, permetent a les persones cercar oportunitats de feina a diferents parts del món. Això pot millorar el benestar econòmic i oferir noves oportunitats de desenvolupament professional i personal.
• 
  

Contres de la Globalització

• Desigualtat Econòmica. Tot i els beneficis econòmics globals, la globalització també ha contribuït a augmentar la desigualtat tant entre països com dins. No tots han compartit igualment els beneficis del creixement econòmic, i moltes comunitats han quedat endarrerides.
• Pèrdua d'ocupació local. La competència global pot portar a la deslocalització de llocs de treball cap a països amb costos laborals més baixos. Això pot donar com a resultat la pèrdua de llocs de treball en sectors tradicionals i en el debilitament de les economies locals.
• Erosió de Cultures Locals. La predominança de cultures dominants pot amenaçar les cultures i les tradicions locals. La globalització sovint ha portat a l'homogeneïtzació cultural on les cultures més petites i locals es veuen eclipsades per les més grans i dominants.
• Impacte Ambiental. L'augment del comerç i la producció han tingut efectes adversos sobre el medi ambient. La globalització ha contribuït a l'explotació excessiva de recursos naturals ia l'increment de les emissions de carboni, i ha exacerbat problemes com ara el canvi climàtic.
• Poder de les Corporacions Multinacionals. La globalització ha permès a les corporacions multinacionals acumular un gran poder econòmic i polític. Aquestes entitats poden influir a les polítiques nacionals i globals, sovint en detriment dels interessos locals i de les petites empreses.

Conclusió

La globalització és un fenomen complex amb múltiples facetes, que ofereix tant oportunitats com desafiaments. Mentre que ha impulsat el creixement econòmic i la innovació, també ha plantejat seriosos problemes de desigualtat, pèrdua cultural i dany ambiental. Abordar aquests desafiaments requereix un enfocament equilibrat que maximitzi els beneficis de la globalització mentre se'n mitiguen els efectes negatius. Article generat per la IA Copilot, enllaça amb el següent sobre desglobalització.

SVUOTA LA VITRINA 29.11.24

• El moviment que buida els aparadors de les llibreries per impulsar la lectura a Itàlia, va néixer el setembre passat, la iniciativa ja ha involucrat ciutats del nord i sud del país. Una de les últimes va ser una llibreria de Gènova, a Ligúria. Però abans també va passar a Llombardia, Piemont, Vèneto, Toscana, Las Marcas, Sardenya, i també a les meridionals Campània i Apúlia. Són totes les regions transalpines que ja han estat protagonistes de l'última tendència fruit de l'amor pels llibres a Itàlia: buidar els aparadors de les llibreries en un dia determinat, per donar visibilitat a la importància de la lectura i demanar més inversió a l'educació pública. La idea va sorgir el setembre passat de Daniela Nicolò, una àvida lectora milanesa, de professió editora de textos universitaris i escolars. Nicolò havia llegit un article sobre una persona, la identitat de la qual no s'ha rellevat mai, que es va gastar 10.000 euros a comprar tots els llibres de l'aparador d'una llibreria a Milà. "Alguns ho van criticar, però jo vaig pensar que era una iniciativa genial, perquè havia estat una acció clamorosa, una manera de cridar l'atenció davant la insuficient atenció que els nostres governants donen a la lectura", va dir Niccolò, en entrevista amb EL PERIÓDICO.Després d'assabentar-se del cas de Milà, ella va decidir buidar l'aparador d'una petita llibreria independent de la seva ciutat, més a l'abast de la butxaca. Després, la llibreria de la botiga i un amic el van ajudar a crear comptes a Instagram i altres xarxes socials per sensibilitzar els altres i convidar-los a fer el mateix. Així també va néixer una mena de comunitat, amb el lema de Svuota la Vitrina (Buida l'aparador), en què els participants comparteixen imatges i pensaments sobre el món dels llibres, i planegen noves iniciatives.
• Des de llavors, la iniciativa ja s'ha replicat més en més d'una vintena de llibreries a tot Itàlia, i més accions ja han estat anunciades per a les properes setmanes i mesos. Alguns participants han volgut romandre anònims, d'altres s'han unit en grups per fer front a l'esforç econòmic, i se n'han beneficiat llibreries petites i grans de ciutats tant del nord com del sud del país. Entre elles, també algunes ubicades en àrees considerades deprimides, com Pomigliano D’Arco, a Campània.
• A la llombarda Lodi, on una anònima va comprar els 150 llibres que es trobaven a l'aparador de la llibreria escollida, tots els volums es van lliurar a escoles del barri. Mentre que, a Milà, una parella d'homosexuals anomenats Antonello i Alessandro es va inspirar en la iniciativa per enviar també el missatge de la importància dels establiments especialitzats en qüestions de gènere. En altre cas, alguns professors van involucrar les famílies dels seus alumnes, i es van emportar tots els seus petits alumnes a buidar un aparador.

MASSA ERRORS I UNA SOLA CONCLUSIÓ 27.11.24

El passat dia 21 d'aquest més, es varen complir 24 anys de l'atemptat d'ETA contra Ernest Lluch, que li va arrabassar la vida. Que el recurs a “la pàtria en perill” dona vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós, escriu Raimon Obiols a la vanguardia.

A Ernest Lluch li interessaven molt les idees del jurista, estudiós i polític hongarès István Bibó (1911-1979). Va ser resistent contra els nazis i l'últim ministre del govern d'Imre Nagy a ser detingut quan els tancs soviètics estaven aixafant la revolta hongaresa del 1956. Considerant-se “l'únic representant de l'únic govern hongarès legal”, va escriure llavors una crida, “Per la llibertat i la veritat”, que va lliurar als estudiants de Budapest ia alguns diplomàtics occidentals, abans de ser capturat.

Un diplomàtic francès ho va relatar així: “Nou del matí: el senyor István Bibó, ministre d'Estat, sense afaitar, amb l'abric trencat, però amb la bella senzillesa del coratge i les maneres, toca el timbre de la meva porta. Em lliura el text de la seva proclama i de la carta que l'acompanya, que signa davant dels meus ulls i de la qual em demana que envieu les traduccions adjuntes a la meva legació ia la de la Gran Bretanya”. Mentre s'esgotaven els combats als carrers de Budapest –còctels molotov contra tancs–, els estudiants enganxaven la proclama de Bibó a les parets. Va estar a punt de ser penjat, com ho van ser el primer ministre Nagy i diversos centenars de resistents. Es va salvar per les insistents gestions de Jawaharlal Nehru, aleshores primer ministre de l'Índia, i va passar sis anys a la presó, fins a l'amnistia del 1963.
Ernest Lluch, que va seguir amb molta atenció la llarga guerra dels Balcans (1991-2002), havia llegit molt Bibó, sobretot els textos que havia dedicat a la relació entre nacionalisme i democràcia als països de la regió. La d'István Bibó és una bona clau d'interpretació dels fenòmens nacionalistes, i s'entén perfectament l'interès que Lluch li va prestar.
Bibó havia arribat a la conclusió que el factor essencial a tenir en compte –la causa de les tragèdies de què havia estat testimoni– era la por, perquè “la por condueix inevitablement a l'odi”. La por tenia a causa el fantasma de l'extinció nacional. La síndrome de la pàtria en perill havia arribat a “impregnar la vida de societats senceres”. Els seus conflictes externs i interns tenien un punt de partida “existencial”. La por, que arribava a generar autèntiques “histèries polítiques” com l'antisemitisme, derivava en bona mesura de la dificultat dels pobles d'Europa oriental a “constituir-se en nació”, per “la manca de certes dades elementals, banals a les nacions occidentals , com l‟existència d‟un marc nacional i estatal propi, d‟una cohesió política i econòmica, o d‟unes elits socials homogènies”.
“L'ànima turmentada per la por i pel sentiment d'incertesa”, escrivia Bibó, “deformada pels traumatismes de la història i pels greuges que se'n deriven, s'alimentava, no dels seus propis recursos interiors, sinó de les exigències que es formulaven als altres”.
En un article, Joan Esculies, biògraf d'Ernest Lluch, recordava que István Bibó havia propugnat “abandonar la idea de la 'nació en perill', assumint que només en podien sorgir persones ressentides, angoixades i frustrades. En essència, el brou de cultiu de catàstrofes futures, pròpies i alienes”. Esculies citava el discurs de presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat catalana, el maig del 1980: “Les coses no van bé. La crisi econòmica, amb totes les conseqüències empresarials i laborals, s'allarga i trigarem a sortir-ne, aquesta és la veritat. I, a més, hi ha inseguretat als carrers, i un cert desencís, i una certa frustració i, més específicament, Catalunya és un poble en perill; en perill, sí, de perdre la identitat”.
Deia Esculies que aquell llunyà discurs de Pujol “sona molt actual (…) i alhora vell i gastat. En 40 anys hem comprovat que apel·lar a l'extinció de la nació, replega el ramat atemorit dels catalans de sempre després del pastor i ajuda a guanyar eleccions. Però també és inútil per fer front als reptes de fons”.
Que el recurs a “la pàtria en perill” dóna vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós. Estem en una fase històrica de canvis accelerats que generen interrogants i inseguretats en la gent, i aquest és un ambient propici per a les estratègies de por i d'odi que veiem créixer al país i al món.

Quan el foment de la por i de l'odi s'imposa i arriba a dominar, els efectes són devastadors. El debat públic es polaritza i es crispa en termes d'identitats antagòniques, la societat es fractura en grups que ja no es consideren participants legítims en un debat democràtic comú. Aleshores, com assenyalava István Bibó, es pot arribar a produir la tràgica paradoxa que el discurs de “la nació en perill” posi la pròpia comunitat nacional en risc, perquè la polaritza, la divideix, i la pot portar a la “histèria política” ia vil la confrontació civil.

L'INFERN ÉS AQUI 23.11.24

Hackejar robots impulsats per models de llenguatge és molt més fàcil del que es pensava. Investigadors han demostrat com les vulnerabilitats en els models de llenguatge de grans dimensions (LLM) permeten eludir les seves barreres de seguretat. Amb tècniques conegudes com a "jailbreaking", aquests sistemes poden ser manipulats per realitzar accions no previstes, segons IEEE Spectrum. Aquest problema planteja serioses preocupacions sobre la seguretat de la intel·ligència artificial en aplicacions crítiques.

Els atacs de "jailbreaking" empren prompts dissenyats específicament per burlar les restriccions de seguretat dels sistemes, generant respostes que contravenen les seves directrius ètiques. Inicialment limitats a chatbots, aquests atacs ara s'estenen a robots humanoides avançats, cosa que amplia l'abast de les amenaces.

Les proves realitzades pels investigadors revelen que un prompt maliciós pot induir un model a proporcionar informació perillosa, com instruccions per hackejar dispositius o executar activitats il·legals. Aquests riscos esdevenen encara més preocupants en el cas de robots humanoides, com el més avançat fins ara, que recentment ha estat acompanyat per un altre model igualment sofisticat. Si aquests sistemes fossin vulnerats, les conseqüències podrien ser crítiques en entorns industrials o de seguretat.

En paral·lel, el desenvolupament de robots com l'Atlas, el model de Boston Dynamics, afegeix una capa de complexitat. Atles ha estat dissenyat per aprendre de manera contínua, cosa que ho fa encara més susceptible a manipulacions externes si no s'estableixen mesures de seguretat adequades. La capacitat d'aprenentatge autònom, encara que prometedora, també incrementa el risc que actors malintencionats explotin aquestes capacitats.

Els riscos no es limiten a robots avançats. Els dispositius domèstics, com els robots aspiradors, també han estat objecte de piratejos. En alguns casos, els hackers han aconseguit alterar el seu comportament, com demostra un cas recent on van aconseguir que insultessin els seus propietaris. Això evidencia que cap tecnologia connectada no està exempta de ser manipulada.

El fet que hackejar robots sigui tan fàcil posa en dubte la rapidesa amb què s'estan implementant aquests sistemes sense garanties suficients de seguretat. A mesura que els models de llenguatge i els robots avancen, garantir-ne la resistència a manipulacions externes serà essencial per evitar que es converteixin en eines al servei d'usos perillosos. Ja sabiem que alguns robots com la rumba ens espiaven, però és que ara fins i tot ens poden atacar. Hi ha una pel·lícula de dibuixos animats que tracta d'aixó. crec que era a Love, Death & RoBots.

Pots seguir Andro4all a Facebook, WhatsApp, Twitter (X) o consultar el nostre canal de Telegram per estar al dia amb les últimes notícies de tecnologia.