PISQUIATRES A LA ZONA ZERO 13.11.24

Rosana Corral és psiquiatra. Des de fa dies, amb el seu marit, Rafael Tabares, de la mateixa especialitat mèdica, assisteix a la zona devastada per la DANA pacients amb malalties mentals, molt vulnerables davant episodis com el que s’ha viscut aquesta setmana a València. Ahir eren a Paiporta, zona zero; la setmana passada es van moure per Sedaví. “Les crisis suïcides ens preocupen molt”, assenyala la Rosana, que descriu les dificultats que van tenir els primers dies per poder acostar-se i visitar els pacients. “Era tot un caos, no hi havia res organitzat, la preocupació més important era que els més greus no deixessin de prendre la medicació psiquiàtrica, perquè aquests fàrmacs no es poden deixar de cop”. “Si es perd la continuïtat es genera una síndrome d’abstinència que en el cas de conductes addictives pot arribar a ser molt greu”. Recorda quan va arribar per primera vegada a Sedaví: “El centre de salut estava arrasat i es va instal·lar un punt d’assistència mèdica a l’institut, tots els metges van fer un esforç brutal”.

Continua amb la seva narració. “Hi havia pacients que necessitaven des de metadona a derivats opiacis o tranquil·litzants i, el més important, antipsicòtics, que només s’administren als hospitals; calia fer arribar aquests medicaments”. Posa com a exemple els malalts greus d’esquizofrènia bipolar o els que pateixen trastorn de personalitat, que poden entrar en dissociació o sofrir un xoc, “un quadre d’estrès agut que ens preocupa molt”.

Sobre la salut mental dels damnificats, deixa clar que “els que ja tenien problemes ara pateixen una situació pitjor i ho porten millor els qui estaven sans, és el normal”. El problema és que s’està generalitzant l’estrès agut “que sol manifestar-se a les quatre setmanes”. Com s’actua quan s’atén persones que ho han perdut tot, que han vist la seva vida devastada? Rosana Corral explica que la intervenció és psiquiàtrica i psicològica: “Els expliquem que han d’entendre que les seves emocions no es queden allà, que es poden integrar, que no han d’espantar-se”. “Òbviament, afegeix, als metges se’ls dona suport amb medicació psiquiàtrica. El Centre d’ Esdeveniments de Fira València ha habilitat un espai per prestar assistència psicològica als familiars de les víctimes de la DANA que s’hi acostin. Hi ha 10 consultes que seran ateses per 30 psicòlegs i psiquiatres. La informació la va facilitar ahir la Conselleria de Sanitat. A aquestes instal·lacions arriben diàriament uns 35 camions tràiler i 30 furgonetes carregats amb aliments, eines, productes de neteja i roba, que 500 voluntaris classifiquen i en coordinen el trasllat, mentre associacions i empreses cuinen des d’aquest lloc 23.000 menús diaris per a les zones devastades per la DANA, segons informa la Conselleria d’ Innovació, Indústria, Comerç i Turisme.

Un relat també contundent és el que ofereix Jose Ramis, metge de família del centre de salut de Sedaví. “Dimecres i dijous (dies 30 i 31) no es va poder accedir als centres de salut, ens vam desplegar per atendre els pacients a casa seva. Aquest metge jove, de poc més de trenta anys, reconeix que “la nostra obsessió eren els pacients més vulnerables, els de salut mental, ancians, nens i embarassades, i persones amb problemes respiratoris o diabetis; en alguns casos vam haver de treure’ls com vam poder i traslladar-los a hospitals per mirar de garantir la seva salut”. Divendres 1 de novembre ja van poder muntar un punt d’atenció sanitària a l’ institut de Sedaví, el mateix a què fa referència Rosana Corral. “El primer va ser establir un punt de triatge i atenció als pacients que ens arribaven amb múltiples ferides. Al principi va costar tenir tot el material, però des de la conselleria es van disposar els recursos mínims; el pitjor durant aquests dies era la farmacologia, feia falta absolutament de tot”. Reconeix que els sanitaris, metges i infermers, “ho hem donat tot, estem treballant dotze hores al dia, però era l’única manera de tenir els pacients atesos”. Diu que amb molts d’aquests “ja tenim un vincle afectiu, els coneixem des de fa anys, sabem el que necessiten, confien en nosaltres”.

Narra que, en el cas de les embarassades, “que eren una prioritat”, van tenir inicialment assistència contínua telefònica, “i si calia algú es desplaçava”. Una cosa semblant ha passat amb els nadons. Reconeix que, com a metge, “no havia vist mai res igual, i no pots evitar que t’afecti emocionalment; molta gent està patint molt, però els ajudem en tot el que podem. Per mi, per tothom, ha estat una experiència que no hauríem pensat mai que hauríem de viure”. Salvador Enguix en lavanguardia.com

UN PAIS QUE CREIX, 12 D'ABRIL DE 1999 12.11.24

El dia 12 d'abril de 1.999, el President Jordi Pujol va donar una conferència a l'Hotel comtes de Barcelona, amb el lema: Un país que creix, reptes de l'economia catalana. L'epíleg, a la pàgina 30 conclou:

"Per acabar, els vull convidar a contemplar el futur amb esperança i amb confiança. Sempre, i és clar, que nosaltres fem el que hem de fer. Però repeteixo, amb esperança i amb confiança. Ahir ho deia en un acte de commemoració a Ripoll del Papa Silvestre II, que abans de ser Papa havia estat tres anys monjo a Ripoll. Ja sé que això és una referència a primera vista ben poc econòmica. El cas és que Silvestre II fou, pels volts de l'any 1000, un gran constructor d'Europa. Va contribuir a crear el regne d'Hongria, va apuntalar Polònia, va ajudar a sortir el Regne Franc - França - d'una crisi molt profunda, va introduir la ciència àrab a Europa (l'aritmètica, l'astronomia, la medicina, l'astrolabi, el zero). Com correspon a un constructor d'Europa, l'acte va acabar a l'Himne d'Europa, que és l'himne de l'Alegria de Beethowen. Mentre el sentia vaig pensar que cap himne podia haver estat més encertat queb aquest, ni des de la perspectiva de la construcció europea ni per commemorar un gran artífex d'Europa. Perquè per construir una economia, una societat, un país, cal confiança i optimisme. Cal alegria. Un país de constructors, com volem ser, o una època constructora, com volem que sigui la nostra, han de tenir confiança, han de tenir il·lusió, han de tenir alegria. L'alegria és sempre un actiu, també un actiu econòmic. Això sí, ha de ser una confiança raonada, una confiança amb base. Jo crec que aquesta confiança, i l'ambició que se'n pot despendre, la podem tenir" Gràcies per la seva atenció.

Jordi Pujol, a banda de llest, murri i bastant trofaldiner, és també un polític d'alçada, parla cinc idiomes (Fraga en parlava set), i té un enorme bagatge cultural, que difícilment es podrian trobar en algún dels polítics actuals.

El podeu trobar aquí, per un euro amb vint cts.

LA TIENDA DE MUÑECOS 7.11.24

No sé cuándo, dónde ni por quién fue escrito el relato titulado «La Tienda de Muñecos». Tampoco sé si es simple fantasía o si es el relato de cosas y sucesos reales, como afirma el autor anónimo; pero, en suma, poco importa que sea incierta o verídica la pequeña historieta que se desarrolla en un tenducho. La casualidad pone estas páginas al alcance de mis manos, y yo me apresuro a apoderarme de ellas. Helas aquí:

LA TIENDA DE MUÑECOS

«No tengo suficiente filosofía para remontarme a las especulaciones elevadas del pensamiento. Esto explica mis asuntos banales y por qué trato ahora de encerrar en breves líneas la historia —si así puede llamarse— de la vieja Tienda de Muñecos de mi abuelo, que después pasó a manos de mi padrino, y de las de este a las mías. A mis ojos posee esta tienda el encanto de los recuerdos de familia; y así como otros conservan los retratos de sus antepasados, a mí me basta, para acordarme de los míos, pasear la mirada por los estantes donde están alineados los viejos muñecos, con los cuales nunca jugué. Desde pequeño se me acostumbró a mirarlos con seriedad. Mi abuelo, y después mi padrino, solían decir, refiriéndose a ellos:

—¡Les debemos la vida!

No era posible que yo, que les amé entrañablemente a ambos, considerara con ligereza a aquellos a quienes adeudaban el precioso don de la existencia.

Muerto mi abuelo, mi padrino tampoco me permitió jugar con los muñecos, que permanecieron en los estantes de la tienda, clasificados en orden riguroso, sometidos a una estricta jerarquía, y sin que jamás pudieran codearse un instante los ejemplares de diferentes condiciones: ni los plebeyos andarines que tenían cuerda suficiente para caminar durante el espacio de un metro y medio en superficie plana, con los lujosos y aristocráticos muñecos de chistera y levita que apenas si sabían levantar con mucha gracia la punta del pie elegantemente calzado. A unos y otros mi padrino no les dispensaba más trato que el imprescindible para mantener la limpieza en los estantes donde estaban ahilerados. No se tomaba ninguna familiaridad ni se permitía la menor chanza con ellos. Había instaurado en la pequeña tienda un régimen que habría de entrar en decadencia cuando entrara yo en posesión del establecimiento, porque mi alma no tendría ya el mismo temple de la suya y se resentiría visiblemente de las ideas y tendencias libertarias que prosperaban en el ambiente de los nuevos días.

Por sobre todas las cosas, él imponía a los muñecos el principio de autoridad y el respeto supersticioso al orden y las costumbres establecidas desde antaño en la tienda. Juzgaba que era conveniente inspirarles temor y tratarlos con dureza a fin de evitar la confusión, el desorden, la anarquía, portadores de ruina así en los humildes tenduchos como en los grandes emporios. Hallábase imbuido de aquellos erróneos principios en que se había educado y que procuró inculcarme por todos los medios; y viendo en mi persona el heredero que le sucedería en el gobierno de la tienda, me enseñaba los austeros procederes de un hombre de mando. En cuanto a Heriberto, el mozo que desde tiempo atrás servía en el negocio, mi padrino le equiparaba a los peores muñecos de cuerda y le trataba al igual de los maromeros de madera y los payasos de serrín, muy en boga entonces. A su modo de ver, Heriberto no tenía más seso que los muñecos en cuyo constante comercio había concluido por adquirir costumbres frívolas y afeminadas, y a tal punto subían en este particular sus escrúpulos, que desconfiaba de aquellos muñecos que habían salido de la tienda alguna vez, llevados por Heriberto, sin ser vendidos en definitiva. A estos desdichados acababa por separarlos de los demás, sospechando tal vez que habían adquirido hábitos perniciosos en las manos de Heriberto.

Así transcurrieron largos años, hasta que yo vine a ser un hombre maduro y mi padrino un anciano idéntico al abuelo que conocí en mi niñez. Habitábamos aún la trastienda, donde apenas si con mucha dificultad podíamos movernos entre los muñecos. Allí había nacido yo, que así, aunque hijo legítimo de honestos padres, podía considerarme fruto de amores de trastienda, como suelen ser los héroes de cuentos picarescos.

Un día mi padrino se sintió mal.

—Se me nublan los ojos —me dijo— y confundo los abogados con las pelotas de goma, que en realidad están muy por encima.

—Me flaquean las piernas —continuó, tomándome afectuosamente la mano— y no puedo ya recorrer sin fatiga la corta distancia que te separa de los bandidos. Por estos síntomas conozco que voy a morir, no me prometo muchas horas de vida y desde ahora heredas la Tienda de Muñecos.

Mi padrino pasó a hacerme extensas recomendaciones acerca del negocio. Hizo luego una pausa durante la cual le vi pasear por la tienda y la trastienda su mirada, ya próxima a extinguirse. Abarcaba así, sin duda, el vasto panorama del presente y del pasado, dentro de los estrechos muros tapizados de figurillas que hacían sus gestos acostumbrados y se mostraban en sus habituales posturas. De pronto, fijándose en los soldados, que ocupaban un compartimiento entero en los estantes, reflexionó:

—A estos guerreros les debemos largas horas de paz. Nos han dado buenas utilidades. Vender ejércitos es un negocio pingüe.

Yo insistía cerca de él a fin de que consintiera en llamar médicos que lo vieran. Pero se limitó a mostrarme una gran caja que había en un rincón.

—Encierra precisamente cantidad de sabios, profetas, doctores y otras eminencias de cartón y profundidades de serrín que ahí se han quedado sin venta y permanecen en la oscuridad que les conviene. No cifres, pues, mayores esperanzas en la utilidad de tal renglón. En cambio, son deseables las muñecas de porcelana, que se colocan siempre con provecho; también las de pasta y celuloide suelen ser solicitadas, y hasta las de trapo encuentran salida. Y entre los animales —no lo olvides—, en especial te recomiendo a los asnos y los osos, que en todo tiempo fueron sostenes de nuestra casa.

Después de estas palabras mi padrino se sintió peor todavía y me hizo traer a toda prisa un sacerdote y dos religiosas. Alargando el brazo, los tomé en el estante vecino al lecho.

 —Hace ya tiempo —dijo, palpándolos con suavidad—, hace ya tiempo que conservo aquí estos muñecos, que difícilmente se venden. Puedes ofrecerlos con el diez por ciento de descuento, lo cual equivaldrá a los diezmos en lo tocante a los curas. En cuanto a las religiosas, hazte el cargo que es una limosna que les das.

En este momento mi padrino fue interrumpido por el llanto de Heriberto, que se hallaba en un rincón de la trastienda, la cabeza cogida entre las manos, y no podía escuchar sin pena los últimos acentos del dueño de la Tienda de Muñecos.

—Heriberto —dijo dirigiéndose a él—, no tengo más que repetirte lo que tantas veces antes te he dicho: que no atiples la voz ni manosees los muñecos.

Nada contestó Heriberto, pero sus sollozos resonaron de nuevo, cada vez más altos y más destemplados.

Sin duda, esta contrariedad apresuró el fin de mi padrino, que expiró poco después de pronunciar aquellas palabras. Cerré piadosamente sus ojos y enjugué en silencio una lágrima. Me mortificaba, sin embargo, que Heriberto diera mayores muestras de dolor que yo. Sollozaba ahogado en llanto, mesábase los cabellos, corría desolado de uno a otro extremo de la trastienda. Al fin me estrechó entre sus brazos:

—¡Estamos solos! ¡Estamos solos! —gritó.

Me desasí de él sin violencia, y señalándole con el dedo al sacerdote, el feo doctor, las blancas enfermeras, muñecos en desorden junto al lecho, le hice señas de que los pusiera otra vez en sus puestos…

La tienda de muñecos», de Julio Garmendia - descontexto.blogspot.com

PODEMOS, CRÓNICA D'UNA MORT ANUNCIADA 22.10.24

Escriure al bloc té avantatges i riscos. Un avantatge és que, passat el temps, pots dir que alguna cosa que està passant ara ja ho vas anticipar amb antelació, i si no és així, no es comenta i esperes que ningú recordi el que vares desopinar. Això és el que em passa a mi pel que fa als partits de la nova política, que van sorgir a Espanya després de la justa eclosió dels indignats, ja que he sostingut des del principi que tots els seus líders, i en concret els de Podemos, no van ser els creadors d'aquest moviment, sinó que es van limitar a ser uns arribistes que es van enfilar a la carena d'una onada que ells no havien generat, sinó que la van aprofitar en veure-la venir, perquè els portés a les platges del poder. I llavors, impulsats els seus joves i agosarats líders per la força de l'onada provocada pels indignats, van donar a aquest moviment un biaix populista radical amb regust tropical, amb què van aconseguir un inesperat èxit sonat. Podem ha estat, des del principi, la crítica frontal de la transició. "Som l'alternativa a un règim que s'esfondra, un règim d'oligarques, el règim del 78", va clamar Iglesias en el seu primer discurs com a secretari general de Podem. Més o menys el mateix que li va passar a Artur Más amb el procés, i ja es veu on ha acabat.

Però han passat deu anys i el “règim del 78” segueix allà, vilipendiat, però vigent, aguantant abusos i traïcions, però sense que tingui cap altra alternativa que el caos. I, mentrestant, de Podem només en queda una vaga ombra del que va ser: l'ombra que precedeix l'ocàs definitiu. La protesta dels indignats, justificada i seriosa, mereix respecte. Podem, en canvi, va ser un miratge. Si em refereixo a l'esvaïment de Podem, ho faig perquè sí que cal extreure'n un ensenyament: que no cal deixar-se enganyar per les aparences, ja que moltes vegades sembla que ens anuncien desenllaços tremends, quan no són, en realitat, més que el fruit d'una aprensió enganyosa. Les aparences no enganyen, o no ens haurien d'enganyar, són aparences. Però no és ni serà així, perquè els fets són tossuts, i, per tant, les institucions també ho són, com l'Estat profund. I cal no oblidar, a més, la inèrcia com una de les forces determinants de la història. De tot això es dedueix que passaran els arribistes, passaran els revolucionaris inflamats, passaran els pares d'una pàtria idolatrada, passaran els constructors d'un nou ordre ideal, però la vida seguirà al seu ritme de sempre. Les noves polítiques se solen saldar amb sonats fracassos, sobretot per la manca de capacitat de consolidar-se en una estructura de partit, i el de Podem estava anunciat feia temps, gairebé des del moment de la seva fundació.

Aixó escrivía fa deu anys sobre Podemos:  No son de este mundo, y, sino al tiempo, Podemos se irá diluyendo como lágrimas perfumadas de ginebra, mientras el Pp y hasta el PSoE, !Sí!, El PSoE, persistiran en el tiempo..., como lo que son, moscas cojoneras.