PER SI ALGÚ M'ESCOLTA

El canvi climàtic altera els patrons de pluja i fa que els ocells devorin els conreus d’arròs al Senegal i Mauritània. De sol a sol. Alpha Issa, de 14 anys, treballa de set del matí a set de la tarda al conreu d’arròs de la seva família a Guia(Senegal). La seva missió és espantar els ocells que, a causa del retard de les pluges, cada vegada venen abans i es queden més als camps. 

Alpha Issa, de 14 anys, alça el seu prim braç cap enrere per agafar embranzida i catapulta una pedra de fang sec cap a l’arrossar. La roca sobrevola una capa de brots verds fins aterrar al costat d’uns ocells rabassuts i de plomatge vermell cridaner, que amb prou feines s’immuten. L’Alpha arrenca a córrer cap a ells. Pica de mans i ulula fins que els animals s’allunyen. Tornaran. Almenys fins que no arribin les primeres pluges.

Els camperols de la vall del riu Senegal, frontera natural amb Mauritània, esperen l’aigua amb l’angoixa que la seva collita desaparegui d’un dia a l’altre. La culpa és als núvols. El canvi climàtic ha alterat els patrons de pluja i ha endarrerit els primers xàfecs del maig fins a finals de juliol. Si abans les aus granívores s’hi estaven unes quantes setmanes, ara es queden gairebé tot l’estiu i poden devorar fins al 40% dels conreus.

Són les cinc de la tarda i la xafogor castiga amb força el mosaic d’arrossars que tenyeixen de verd les dues ribes del riu. El calendari marca mitjans de juliol i encara no ha caigut ni una gota aquest any, de manera que els camps d’arròs són l’únic lloc fèrtil en quilòmetres. També l’únic refugi. “Els ocells es concentren als arrossars perquè no hi ha res més al voltant”, explica Laure Tall, investigadora en la Iniciativa de Prospectiva Agrícola i Rural (IPAR) de Dakar. “Si tot està sec perquè no ha plogut, els camps són els únics llocs on hi ha menjar”, explica.

Des del marge del seu camp, Silaye Bocar Wade, de 60 anys, observa nostàlgic com l’Alpha corre darrere dels ocells. “Era meravellós passar el dia aquí, em va ensenyar la cultura de l’esforç i a defensar la família”, recorda. Fa mig segle, quan en Silaye custodiava aquells camps, era diferent. “No hi havia tants ocells ni durant tant de temps. Ara en unes poques hores es poden menjar perfectament tota la collita”.

Les xifres confirmen les seves sospites. A la vall del riu Senegal, les aus provocaven fa una dècada, de mitjana, la pèrdua del 13,2% de la producció d’arròs i danys de fins a 10 milions d’euros, segons un estudi publicat a la Revista d’Economia Agrària el 2012. Aquell any els governs del Senegal i Mauritània van firmar un acord per fer front al problema dels ocells de manera conjunta i dur a terme operacions de fumigació i monitoratge. Però els esforços no han evitat que el problema s’agreugi. I l’última dècada el canvi climàtic ho ha exacerbat encara més. “Ha augmentat la variabilitat de pluges i la sequera prolongada”, explica Cheikh Oumar Ba, director executiu de la IPAR. I els ocells ho han aprofitat. L’any passat van arrasar 19.000 de les 50.000 hectàrees d’arròs del delta del riu Senegal. El 38% de la collita es va fer malbé en el moment de collir-la, va denunciar la Societat d’ Ordenació i Explotació de les Terres del Delta del Riu Senegal (SAED). “El clima és molt més inestable i perdem la capacitat de preveure-ho i anticipar-nos-hi”, afegeix Cheikh.

Això no només amenaça la sobirania alimentària de Mauritània i del Senegal, que depèn en gran manera de la producció d’arròs, sinó que deixa una generació de camperols sense recursos per tornar els deutes, ja que molts agricultors demanen préstecs per comprar llavors, fertilitzants o llogar maquinària.

A pocs quilòmetres del camp de l’Alpha, Oumar Mamadou Ba i Mamadou Demba Sy, de 20 i 30 anys, també passen l’estiu espantant ocells. Aquest any han optat per viure al costat dels seus conreus fins que arribin les pluges. La seva llar provisional són quatre troncs que sostenen, a mig metre de terra, un sostre de fulla seca que els fa ombra. Després d’un 2023 devastador, aquest any extremen precaucions: el seu pare, Mamadou Oumar Ba, depèn de la collita per pagar el lloguer del camp. “Necessitem que aquesta temporada tiri endavant”, confessa el progenitor.

Des de les oficines de la IPAR, Laure Tall emmarca la qüestió: “D’una banda hi ha un augment de les temperatures mitjanes i més episodis de calor extrema, i de l’altra, la temporada de pluja cada vegada és més curta”. Cau una quantitat semblant d’aigua però en menys dies, cosa que causa l’erosió de la terra i perjudica els conreus. “És en aquell moment que l’aigua es converteix en un element negatiu en lloc de positiu”. 

Molts menors s’estan fins a 12 hores diàries espantant els ocells perquè no destrueixin els conreus familiars.

També fa més calor. La temperatura mitjana a la conca del riu Senegal ha augmentat un grau i mig des de l’era preindustrial i s’espera que pugi dos graus més el segle vinent. Quan el petit Alpha Issa, sigui vell, la precipitació a la regió haurà caigut a la meitat, segons previsions per a finals de segle del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. El camp que ara custodia serà encara més vulnerable. Sense una acció significativa, el futur de l’arròs a la regió es dibuixa incert. Potser llavors amb un exèrcit de nens d’espantaocells com l’Alpha no n’hi haurà prou. - Laura Aragó/Èlia Borrás/Xavier Aldekoa en lavanguardia.com

GENT ESTRANYA

El 2 de agosto de este año, falleció Walter Orthmann, a los 102 años. El libro Guinness de los récords le incorporó en 2021 como la persona que llevaba más tiempo trabajando en una misma empresa. Este ciudadano entró en la fábrica textil Renaux View con quince años y permaneció en la misma compañía hasta los 101. Es posible que eso animara al presidente del Círculo de Empresarios a proponer al gobierno a retrasar la jubilación a los 72 años. La entidad, que preside Manuel Pérez-Sala, cree que la reforma del sistema de pensiones no asegura su viabilidad, es profundamente insolidaria y exigirá un gran sacrificio a los ciudadanos en activo. La idea no ha sido bien recibida ni siquiera por los propios empresarios, pues los presidentes de la CEOE y de la Cepyme se han desmarcado de ella, mostrando su sorpresa por los términos de la propuesta. Los políticos han fingido que no habían oído esta recomendación. Si alguien quiere perder las elecciones, solo tiene que incorporarla a su programa electoral.

En estos momentos, la edad de jubilación en España es de 66 años y en el 2027 se situará en los 67. En Francia, pasar de los 62 a los 64 años ha sido objeto de uno de los estallidos sociales más violentos que se recuerdan y ha puesto contra las cuerdas al Gobierno de Emmanuel Macron. Hay cuestiones que se deben medir bien y explicar mejor, pero sobre todo han de ser el resultado de amplios consensos. En nuestro país se ha apostado por un retraso gradual, con la complicidad de los agentes sociales. Pero proponer adelantar a Lesoto, en el sur de África, como el país con la edad de jubilación más alta (70 años) resulta una ocurrencia. No hay que creerse a multimillonarios de Silicon Valley, como Peter Thiel, fundador de PayPal, que está convencido de que la muerte es un problema que puede resolverse e invierte en los llamados fondos de la eternidad, mientras mantiene una dieta de hormonas de crecimiento.

En realidad la decisión de jubilarse debería ser voluntaria a partir de los 60 años. Hay quien a esa edad ya se puede jubilar por el tipo de trabajo que desempeña, y, en cambio, otros por otro tipo de trabajo podrían jubilarse mucho más tarde. Había quien sostenía que la gente debía de estar sin trabajar y cobrando hasta los 35 años, y luego trabajar hasta el final de sus días, puesto que así podría disfrutar de la precuela de su jubilación con plenas facultades físicas y mentales que son las que merman a partir de los 65/70. 

Hay a quien la jubilación le sienta bien, como es el caso del expresidente del Gobierno José Luis Rodrigues Zapatero, y a otros les sienta fatal como a Felipe González o Alfonso Guerra. Es una lata el trabajar, cantaba Luis Aguilé, mientras que Neil Postman nos decía divertíos hasta morir, pero para conseguirlo hacen falta tiempo y dinero, y aun así saber vivir no es fácil, y encima, a la vejez hay que sumarle la soledad cada vez más imperante  entre los mayores. Sobre la soledad reflexionaba Cioran: "Me dirijo a vosotros, a todos los que conocen hasta dónde puede llegar la soledad del hombre, hasta dónde la tristeza de ser puede oscurecer la vida y el pálpito del ser sacudir este mundo. Y lo hago más para unir nuestras soledades que para saber lo que yo también estoy experimentando. Hermanos en momentos de desesperanza, de tristeza oculta y de lágrimas contenidas, a todos nos une el mismo deseo loco de huir de la vida, el mismo pavor de vivir, la misma timidez de nuestra locura. Hemos perdido el valor de tanta soledad y nos hemos olvidado de vivir por pensar demasiado en la vida. ¿Acaso toda nuestra soledad no habrá hecho sino llevarnos a la muerte y todas las desilusiones solo al renunciamiento? ¿Por qué la nada ha de ser nuestra muerte? Hemos meditado demasiado sobre nosotros mismos como para que la vida no nos haya castigado, y hemos amado demasiado a la muerte para poder seguir hablando de amor. 

Solo hay vida donde hay un comienzo continuo; y nosotros no hemos hecho, sino terminar la vida a cada instante, y ¿qué es todo nuestro ser sino un eterno fin?. A nosotros, a los que estamos más solos, a los que la vida deja de lado, ¿quién nos infundirá la esperanza de olvidarnos de morir?. Hermanos en la desesperanza, ¿hemos olvidado acaso la fuerza de nuestras soledades, hemos olvidado que los más solos son los más fuertes? Pues ha llegado la hora de que nuestras soledades adelanten al rebaño, que venzan toda resistencia y lo conquisten todo. 

La soledad dejará de ser estéril cuando a través de ella el mundo sea nuestro, cuando lo engullamos con nuestros desesperados ímpetus. ¿Qué sentido tiene toda nuestra soledad si no es la suprema conquista, si con ella no lo vencemos todo? ¡Hermanos! ¡Nos espera la conquista suprema, la última prueba de nuestras soledades! ¡Este mundo tiene que ser nuestro, de los más solos, de los que tienen que recuperar la vida! Estamos perdidos si no recuperamos todo cuanto hemos perdido, si no lo recuperamos todo. Solo así nuestro valor resucitará y solo así aprenderemos a vivir. 

No sé cuántas soledades hacen falta para conquistar el mundo; pero sé que solo unas cuantas bastan para hacerlo temblar. Porque el mundo no puede ser más que nuestro, de los que no hemos vivido."

JORDI PUJOL I EL MITE DE JONÀS

Uns mesos després de la confessió del 25 de juliol del 2014, de la qual avui fa una dècada, Jordi Pujol va escriure un article que no ha publicat però que al llarg dels anys ha anat actualitzant i repartint a qui ha passat pel seu petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona: es titula una “història bíblica” i seguint les seves profundes conviccions religioses compara el seu auge i caiguda amb el passatge del Nou Testament del mite de Jonàs. La història que explica és la següent: "Jonàs era un profeta important. I estimat. Però va incomplir un encàrrec del Senyor. Va cometre un mancament greu per feblesa o confusió. I arran d’això va agafar un vaixell per fugir. La mar estava encalmada, però de sobte es va desencadenar una gran tempesta. I els mariners es preguntaven: «Qui és el culpable d’aquesta desgràcia?» I Jonàs digué: «Soc jo el qui ha pecat. El qui ha desobeït el Senyor. Tireu-me al mar, i el mar es calmarà»". 

Jordi Pujol pensava en això després d’aquell comunicat el divendres 25 de juliol del 2014 en què va confessar haver amagat diners a l'estranger durant més de 30 anys. Pensava en la culpa, però també en la reparació i en l’expiació, perquè Jonàs, afegia, va tenir un “final feliç”. A Jonàs el van llançar al mar, sí, però segons el passatge el va engolir un peix i després de tres dies de penediment el va escopir a la platja. És a dir, va viure una mena de resurrecció després del càstig. Pujol està vivint una mica això a l’espera de si hi ha judici del seu cas: després d’anys d'ostracisme –“Jo ara estic molt al marge de la vida pública i així ho va ser, ho vaig reclamar”, escrivia ell mateix el 2017–, no només ha tornat a la vida civil sinó que ja torna a ser reivindicat públicament. Ja no és repudiat en els actes oficials, sinó que el conviden. I amb la fi del Procés, torna a aflorar la seva fórmula: un peix al cove actualitzat que practica Esquerra i ara torna a assumir Junts. També el PSC reconeix una part de la seva obra de govern, malgrat la distància ideològica i la rivalitat històrica. I és que els tres partits busquen el mateix: emular la fórmula de la Coca-Cola que li va permetre governar ininterrompudament durant vint-i-tres anys la Generalitat.

Si Pujol és Jonàs, el vaixell seria Convergència i, en aquests termes, la nau sí que va acabar al fons del mar. No per decisió de Pujol, sinó perquè els capitans d’aquell moment, encapçalats per Artur Mas, van considerar que no podrien aguantar la tempesta que l'expresident havia desfermat pressionat per les informacions que sortien fruit de l'operació Catalunya. El seu diagnòstic era que aquell partit fundat el 1974 a Montserrat no es podia deslligar ni de Pujol ni de la seva família. Extingir CDC era una condició necessària, a parer seu, per sobreviure arran dels efectes simbòlics que implicava el cas Pujol. Però també hi havia qüestions pràctiques: els calia un tallafoc per la responsabilitat penal dels casos de corrupció del Palau i el 3%, aquest darrer encara pendent de judici.

“Es van atabalar”, ha diagnosticat alguna vegada Pujol en ser preguntat per la dissolució de CDC, a la qual sempre es va resistir. No en va al seu despatx encara guarda l’olivera, picada a pedra, del primer logo del partit. Això li genera, sovint, una relació d’estira-i-arronsa amb Junts: malgrat que va donar suport a Carles Puigdemont el 12-M, els juntaires encara parlen de CDC amb la boca petita, cosa que genera incomoditat a l’expresident i al seu entorn. Va passar durant la campanya: hi ha coses “massa convergents” per als exconvergents que piloten la cúpula de Junts. Un acomplexament, per a uns, i una manera de marcar distància amb el passat i el que comporta, per als altres. - ARA

DE LA RES POLÍTICA

Cal tenir en compte que no hi ha cosa més difícil de tractar, ni de més incert èxit, ni més perillosa de manejar, que no pas ser el responsable de les innovacions polítiques. Perquè l'innovador polític té per enemics tots aquells que treien profit de les velles institucions i té per febles defensors tots aquells que podrien treure profit de les noves. Aquesta feblesa neix, en part, de la por dels adversaris que tenen la llei del seu costat, i en part també de la pròpia incredulitat dels homes que no tenen fe en les coses noves fins que l'experiència no els ho demostra. 

Passa aleshores que els enemics, quan tenen ocasió, s'organitzen en partits i es revolten, mentre que la defensa dels altres és massa feble, de manera que sempre es corre perill. Per tant, cal, si es vol analitzar bé aquest aspecte, veure si aquests prínceps poden dur a terme les innovacions per si mateixos o depenen d'altres, és a dir, que si per executar els seus projectes necessiten el consentiment aliè o els imposen amb la força. En cas de necessitar ajuda, acaben sempre malament i no aconsegueixen res, i, en canvi, quan depenen només de si mateixos i els poden imposar per la força, no solen córrer cap perill. Maquiavel - El Príncep.

LA NOVENA SIMFONIA AL LICEU

A principis de 1824, 30 membres de la comunitat musical de Viena van enviar una carta a Ludwig van Beethoven sol·licitant al gran compositor que reconsiderés els seus plans d'estrenar la seva darrera simfonia a Berlín i, al seu lloc, ho fes a Viena. Beethoven no apareixia davant del públic vienès des de feia dotze anys, però es va sentir commogut pel sentiment de la carta i va acceptar estrenar la seva nova obra, la Simfonia núm. 9 en re menor, a la ciutat. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor. Els promotors del concert van prometre al públic que el llegendari –i llegendàriament antisocial– compositor estaria present en la interpretació de la seva darrera simfonia. De fet, durant tota la representació va estar a l'escenari, d'esquena al públic, segons descriu Maynard Solomon a la seva aclamada biografia de Beethoven.

El que no esperaven ni podien saber els membres de la comunitat musical de Viena ni el mateix Beethoven, és l'espectador especial que anirien a la representació del Liceu el 200è aniversari de l'estrena de la 9a simfonia. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor.

Anys enrere, a les òperes, concerts simfònics i recitals del Liceu només podien accedir personetes més grans de 5 anys, encara que si es tractava de ballets o concerts de Nadal podien entrar les criatures a partir dels tres anys en horari de matí o tarda. Fins que va arribar l'article 53 del decret 112/2010 de la Generalitat, que va determinar que tot menor de 16 anys té accés a les sales sempre que vagi acompanyat d?un pare, mare o tutor. El criteri i la responsabilitat es va deixar en mans d'aquests adults. Però, què passa quan la irresponsabilitat comença pels pares?. i clar, tard o d'hora havia de passar; la Novena simfonia de Beethoven es va sentir diumenge passat a la sala del Liceu amb l'acompanyament dels sons que emetia un nadó de mesos que els pares es negaven a treure de la sala. Com la resta dels assistents, havien pagat uns diners per les entrades i no consideraven just haver de renunciar al concert. No hi va haver res que el Liceu pogués fer davant d'aquesta situació, més enllà de buscar una llotja una mica més retirada en què els sorolls quedessin una mica més esmorteïts. Una anècdota més a afegir al Gran Teatre del Liceu, en aquest cas sense bombes ni amistançades.

.

 

Amb informació de The Conversation i la vanguardia.

AIXÓ NO ÉS UNA GUERRA, ÉS UN CRIM

El més terrible d'aquest escrit és que té deu anys, i és com si l'hagués escrit ahir, I temo que continuarà vigent d'ací a deu anys. 

No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinària d'ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EUA a favor dels israelians. No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. 

Va doncs començar la cosa malament i continua fins al punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mitjà termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents, però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. Tota aquesta reflexió té a veure amb la profunda impressió que em va causar al seu dia el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven llibertat. Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des de fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no-res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més de mil milions de dòlars anuals dels EUA per les seves suposades influències amb els palestins i que ara es troba en un carreró sense sortida i de moment està deixant fer als israelians. En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, són massa morts cada dia, morts de ciutadans innocents, per cert, no soldats.

L'EFECTE MANDELA

El nostre cervell processa i emmagatzema una gran quantitat d'informació cada dia, fins i tot mentre dormim. És un òrgan complex que ha evolucionat al llarg de la nostra història, fins i tot creixent en mida física, fins a permetre'ns entendre conceptes tan complexos com la codificació, la genètica o l'aeronàutica. Hi ha nombrosos estudis que investiguen les capacitats que aquest òrgan té i les que podria arribar a tenir, però els experts coincideixen que, fins i tot avui, el cervell és encara un gran desconegut. I un dels aspectes cognitius més intrigants és el funcionament de la memòria, el procés que ens permet retenir els coneixements i les experiències que rebem de l'entorn i recuperar-los a curt o llarg termini, voluntàriament o involuntàriament.

QUÈ ÉS L'EFECTE MANDELA? - L'efecte Mandela és, explicat amb poques paraules, un fals record col·lectiu. Es tracta d'una creença errònia en forma de record vívid que és compartida per un grup gran de persones tot i que en la realitat mai no ha passat o no ha estat de la manera com es recorda.

Aquesta discrepància entre realitat i memòria és un fenomen de la ment que passa perquè els records a curt termini són modificats pel nostre cervell, que completa i personalitza subjectivament la informació que percebem.

Així és com s'acaben emmagatzemat al nostre cervell dades que contenen alguns errors i que produiran errors a la nostra memòria, un succés d'allò més comú. No obstant això, es produeix un fenomen curiós quan aquests errors individuals del cervell es produeixen simultàniament en múltiples persones amb casos concrets.

PER QUÈ PASSA? - La veritat és que no s'ha pogut estipular una causa concreta a aquest fenomen des del punt de vista dels mecanismes del cervell, i cada expert ha proposat una explicació plausible aplicada al camp.

Des del punt de vista de la psicologia es defensa que pel fet que la memòria és molt suggestionable alguns records erronis poden haver arribat a la teva ment ja modificats, fins i tot podent haver estat implantats externament de forma inconscient, tenint en compte que estem en comunicació constant amb altres individus.

La física quàntica, en canvi, proposa que es produeixen connexions esporàdiques entre realitats paral·leles, explicant així per què diverses persones que no hi estan relacionades poden compartir un mateix record erroni.

5 EXEMPLES FAMOSOS DE L'EFECTE MANDELA - La millor manera d'acabar d'entendre una teoria és fent servir un exemple. Per sort o per desgràcia, hi ha infinitat d'exemples de l'efecte Mandela que es comparteixen entre gran part de la població. A continuació se n'expliquen alguns:

L'home del Monopoly no porta monocle, encara que la majoria de persones ho recorden així al dibuix que apareix a la caixa del joc.

Darth Vader mai no va dir la frase "Luke, jo sóc el teu pare" que ha passat a formar part de la cultura popular. La frase real que apareix a L'imperi contraataca diu: “No, jo sóc el teu pare”.

L'home que es va plantar davant d'uns tancs durant les protestes de Tiananmen (Xina, 1989), la foto del qual ha fet la volta al món, no va ser atropellat pel tanc sinó que va aconseguir aturar-lo. Tot i això, moltes persones asseguren recordar perfectament el seu assassinat per atropellament.

En ubicar geogràficament també es pot produir l'efecte Mandela: Nova Zelanda és a la part inferior dreta d'Austràlia, i no a la part superior com moltes vegades es creu.

El cop d'estat espanhòl del 23 de Febrer de 1981 es va retransmetre per la ràdio. Tot i això, moltes persones tenen el vívid record d'haver-lo vist en directe per televisió.

EL MOTIU DEL SEU FAMÓS NOM - Què tenen en comú un activista sud-africà i aquest fenomen de la memòria? La resposta a aquesta pregunta és el que dóna nom a aquest efecte Mandela. El 2013, quan es va anunciar internacionalment la mort de Nelson Mandela a causa d'una greu infecció pulmonar, milers de persones de diferents parts del món van revelar estar convençudes que Mandela havia mort durant la seva estada a la presó als anys 80.  Fiona Broome, una blocaire nord-americana que investiga esdeveniments paranormals, va ser la primera a comentar i indagar sobre aquest succés fins i tot anys abans d'aquesta mort. El 2009 va encunyar el terme "l'efecte Mandela" a través d'un conegut article de bloc en què comentava per primera vegada sobre la creença popular de la mort de l'activista, quan en realitat aquest seguia viu.

Aquestes observacions van despertar molta curiositat i, des d'aleshores, Broome va començar a col·laborar amb científics que proporcionaven diferents teories i perspectives del causant d'aquest efecte a la memòria col·lectiva. 

A través d'aquestes investigacions van descobrir que l'efecte Mandela es produïa amb molts altres fets, esdeveniments i situacions, convertint-lo de cas aïllat a un fenomen reconegut.