LA HISTORIA SI QUE ES REPETEIX

Fragment del discurs pronunciat a la sessió inaugural de la VI Conferència Cimera del Moviment de Països No Alineats, celebrada al Palau de les Convencions de l'Havana

 "No cesa el imperialismo, sin embargo, en su tenaz esfuerzo por mantener sojuzgados, oprimidos u ocupados otros pueblos y países cuyas causas demandan nuestro resuelto apoyo.

Cito en primer término al sufrido y valeroso pueblo palestino. Ningún despojo más brutal de los derechos a la paz y existencia de un pueblo se ha cometido en este siglo. Entiéndase bien que no somos fanáticos. El movimiento revolucionario se educó siempre en el odio a la discriminación racial y los pogromes de cualquier tipo, y desde el fondo de nuestras almas, repudiamos con todas nuestras fuerzas la despiadada persecución y el genocidio que en su tiempo desató el nazismo contra el pueblo hebreo. Pero no puedo recordar nada más parecido en nuestra historia contemporánea que el desalojo, persecución y genocidio que hoy realizan el imperialismo y el sionismo contra el pueblo palestino. Despojados de sus tierras, expulsados de su propia patria, dispersados por el mundo, perseguidos y asesinados, los heroicos palestinos constituyen un ejemplo impresionante de abnegación y patriotismo, y son el símbolo vivo del crimen más grande de nuestra época.

Pedazo a pedazo las tierras palestinas y territorios de los países árabes vecinos: Siria, Jordania y Egipto, han sido arrebatados por los agresores, armados hasta los dientes con los más sofisticados medios del arsenal de Estados Unidos.

La justa causa palestina y árabe suscitó el apoyo de la opinión progresista del mundo y de nuestro Movimiento a lo largo de casi 20 años. Nasser fue precisamente uno de los prestigiosos fundadores del mismo. Sin embargo, todas las resoluciones de las Naciones Unidas fueron despectivamente ignoradas y rechazadas por los agresores y sus aliados imperialistas. Mediante la traición y la división, el imperialismo ha querido imponer su propia paz. Una paz armada, sucia, injusta, sangrienta, que no será jamás paz".  

 
La Habana, 3 de septiembre, 1979  descontexto.blogspot.com

DESCORRIENDO EL TELÓN DE SILICIO


A NEXUS, Yuval Noah Harari fa un crit d'alarma sobre el nostre futur amb la intel·ligència artificial. "Quan els gegants tecnològics es proposen dissenyar millors algoritmes, solen aconseguir-ho", escriu. Però, ho faran? Philip Cheung per a The New York Times.


"L'estiu del 2022, un enginyer de programari anomenat Blake Lemoine va ser acomiadat per Google després d'una entrevista a The Washington Post, en què afirmava que LaMDA, el chatbot en què havia estat treballant, havia assolit la sintiència. Uns mesos més tard, el març del 2023, una carta oberta del Future of Life Institute, signada per centenars de líders tecnològics, entre ells Steve Wozniak i Elon Musk, demanava als laboratoris d'intel·ligència artificial que aturessin les seves investigacions. La intel·ligència artificial, assenyalava, plantejava “profunds riscos per a la societat i la humanitat”. Al mes següent, Geoffrey Hinton, el “padrí de la intel·ligència artificial”, va renunciar al seu lloc a Google, declarant a aquest diari que lamentava el treball de la seva vida. “És difícil evitar que els dolents la facin servir per a coses dolentes”, va advertir. En els darrers anys, ens hem acostumat a missatgers que tornen espantats de les fronteres de la intel·ligència artificial amb advertiments apocalíptics. I, tot i això, accions reals en la forma d'una regulació severa han estat escasses. L'ordre executiva de l'any passat sobre intel·ligència artificial va ser, com va dir un comentarista, “direccional i aspiracional”, un elogi astutament condemnatori".


Mentrestant, els preus de les accions del sector tecnològic continuen pujant mentre la indústria murmura tòpics familiars: els beneficis superen els riscos; el geni ja ha sortit de l'ampolla; si no ho fem nosaltres, ho faran els nostres enemics.
Yuval Noah Harari no té temps per a aquestes excuses. El 2011 va publicar Sapiens, una elegant i de vegades profunda història de la nostra espècie. Va ser un fenomen, venent més de 25 milions d'exemplars a tot el món. Harari el va fer seguiment llançant la mirada cap endavant amb Homo Deus, en què considerava el nostre futur. Arribats a aquest punt, Harari, historiador acadèmic, va passar a tenir una nova identitat professional i un nou cercle d'influència: expert en intel·ligència artificial, convidat als enrarits escalafons de “científics, empresaris i líders mundials”. Nexus, en essència, és el report d'Harari des d'aquell món. En primer lloc, cal dir que el subtítol -Una breu història de les xarxes d'informació des de l'Edat de Pedra a l'IA- és enganyós. En realitat, el que tenim són dos llibres separats, cap dels dos no és breu. Les primeres 200 pàgines són, n'efecte, històriques a la seva manera. Malauradament, es tracta d'una versió vertiginosa de la història que va de les tauletes d'argila assíries a un brot de còlera al segle XIX, passant per una adaptació del Ramayana a la televisió índia, la revolta dels camperols a l'Anglaterra medieval, l'Holocaust a Romania, etcètera. No sembla controlat, ni tan sols particularment expert, i l'efecte és una mica el d'un vol on la persona que s'asseu al teu costat és molt culta, ha pres massa cafè i està decidida a explicar-te la seva teoria del tot. La tesi de Harari, en poques paraules, és que la diferència entre democràcies i dictadures rau en com gestionen la informació. Les dictadures es preocupen més per controlar les dades que per comprovar-ne el veritable valor; les democràcies, en canvi, són xarxes d'informació transparents en què els ciutadans poden avaluar i, si cal, corregir les dades errònies.
Tot això és en certa manera interessant per obvi, alhora que massa gandul —massa obert per a objeccions i contraexemples— per constituir una teoria útil de la informació. Després de molt de temps, hem arribat a una prova solta del que esperàvem haver intuït ja: els sistemes que s'autocorregeixen —perquè promouen la conversa i la mutualitat— són preferibles als que només ofereixen un servilisme cec i sense drets.
Al final, però, això no importa realment, perquè la segona meitat del llibre és on hi ha l'acció. El moll de Nexus és essencialment un extens informe polític sobre la intel·ligència artificial: quins són els seus riscos i què es pot fer? (No sentim parlar gaire dels beneficis potencials perquè, com assenyala Harari, “els empresaris que lideren la revolució de la intel·ligència artificial ja bombardegen el públic amb suficients prediccions falagueres sobre ells”). Hem trigat massa a arribar fins aquí, però un cop arribem Harari ens ofereix un manual útil i ben informat. Les amenaces que planteja la intel·ligència artificial no són les que visualitzen els cineastes: l'HAL de Kubrick atrapant-nos a la resclosa o un RoboCop feixista marxant per la vorera. Són més insidioses, més difícils de veure venir, però potencialment existencials. Inclouen la polarització catastròfica del discurs quan els algorismes de les xarxes socials dissenyats per monopolitzar la nostra atenció ens alimenten amb material extrem i odiós. O l'externalització del judici humà —la presa de decisions legals, financeres o militars— a una intel·ligència artificial la complexitat de la qual esdevé impenetrable per a la nostra pròpia comprensió.

                                                              Oblea de silici òptic 
Fent ressò de Churchill, Harari adverteix d'un “teló de silici” que baixa entre nosaltres i els algorismes que hem creat, deixant-nos fora de les nostres converses: com volem actuar, interactuar o governar-nos.  
Tot i això, cap d'aquests escenaris és un fet. Harari assenyala el problema del correu no desitjat, que solia embussar les nostres safates d'entrada i desaprofitar milions d'hores de productivitat cada dia. I de sobte, va deixar de fer-ho. El 2015, Google va poder afirmar que el seu algorisme de Gmail tenia una taxa d'èxit del 99,9 per cent en el bloqueig del correu no desitjat autèntic. “Quan els gegants tecnològics es proposen dissenyar millors algorismes”, escriu Harari, “normalment ho poden fer”. Fins i tot a la seva segona meitat, no tot Nexus sembla original. Si pares atenció a les notícies, reconeixeràs algunes de les històries que explica Harari. Però, en els millors moments, el llibre resumeix l'estat actual de les coses amb una claredat memorable. Algunes parts de Nexus són sàvies i audaços. Ens recorden que les societats democràtiques encara tenen mitjans per evitar els excessos més perillosos de la intel·ligència artificial, i que no hem de deixar que les empreses tecnològiques i els seus multimilionaris propietaris s'autoregulin.  Això pot semblar de sentit comú, però és valuós quan ho diu un intel·lectual global amb l'abast d'Harari. Només és frustrant que no ho hagi pogut fer de manera més concisa. 
Descorrent el teló de silici: ressenya de 'Nexus' de Yuval Noah Harari al digital The New York Times, que conclou i recomana: L'estudi de Harari sobre la comunicació humana podrà ser tot menys breu, però si aconsegueixes arribar a la segona meitat, t'entretindrà i espantarà alhora...

Nexus. Una història 'presumpament' breu de les xarxes d'informació des de l'Edat de Pedra fins a la IA.

LA IA ENTRA A LA CUINA

El problema no rau tant en les tècniques de vigilància sinó en l'ús que es dóna a la informació obtinguda: l'enorme valor econòmic de les dades personals comporta un gran interès per obtenir informació, violent sovint el dret del ciutadà a la vida privada. Vivim immersos en un autèntic procés revolucionari pel que fa a la informació. Les noves tecnologies -telecomunicacions- avancen imparables permetent obtenir, processar i emmagatzemar dades d'una manera il·limitada. Amb això, s'ha produït la desaparició de les fronteres espacials i temporals, així com la instauració d'un nou model de societat –la Societat de la Informació–, que suposa una transformació del poder i del mercat. - Per Ana Aba Catoira - 29 novembre, 2000. quedin-se amb aquesta dada, l'article, una preqüela de la Societat de la Vigilància, és de fa 24 anys. No l'he traduït, es prou llarg, pero entenedor...

LA SOCIEDAD DE LA VIGILANCIA - En este orden de cosas, el poder se transforma a través de un proceso de descentralización y disgregación multidireccional hacia todos los centros de obtención de información, pues las nuevas tecnologías lo han ido desplazando, a la vez que el poder va cediendo terreno a los poderosos sujetos privados. Nos encontramos ante una realidad incuestionable, y es que la información constituye el moderno instrumento de control social. En este sentido, la noticia, el conocimiento, los datos… en definitiva, la tenencia de información, ha dirigido o encauzado el crecimiento y desarrollo del Estado a lo largo de este casi finalizado siglo XX, desempeñando la función que en su momento tuvieron la tierra o el trabajo. El peligro que, para los derechos de los ciudadanos, supone la acumulación de datos, lo previo o imaginó la Constitución cuando en el art. 18.4º estableció que «una ley limitará el uso de la informática…».

Está claro cómo el avance en la investigación científica es sinónimo de desarrollo y enriquecimiento de los Estados. Éstos clasifican a sus descubrimientos como secretos, y así nace el espionaje como primera de las técnicas de vigilancia y obtención de información reservada o secreta. No obstante, la investigación sigue diferentes direcciones. La información que persiguen los servicios de inteligencia se mantiene en secreto para uso exclusivo de los Estados, mientras que el conocimiento científico o académico se divulga para que aumente el saber de la sociedad.

No hace muchos años, tras la guerra mundial, se hablaba de un Estado de vigilancia que se esforzaba por detentar el control sobre todos los ámbitos como instrumento de fuerza y de poder. Ahora, esta forma de Estado ha dado paso a la sociedad de vigilancia. Emerge un nuevo poder con enorme impacto en la sociedad, muy diferente al poder centralizado del Estado. El problema no reside tanto en las técnicas de vigilancia sino en el uso que se da a la información obtenida: el enorme valor económico de los datos personales conlleva gran interés por obtener información, violentando a menudo el derecho del ciudadano a la vida privada. De ahí la necesidad de fortalecer los mecanismos legales de protección.

Así, pues, la vigilancia sigue siendo un mecanismo de poder, pero ha ido cambiando la forma de su adquisición, ya que cuando es el Estado quien tiene en sus manos el poder, la información se obtiene a través de los servicios de inteligencia, mientras que con las nuevas tecnologías, que responden a la descentralización y disgregación del poder, los datos se aportan voluntariamente por los vigilados. En un principio, la información que se obtiene se almacena en las bases de datos que se encuentran en manos del gobierno o de empresas, con fines institucionales específicos, pues los datos que se recogen y archivan corresponden a cuestiones muy determinadas. Las bases de datos (donde la recopilación, almacenamiento y recuperación está automatizada) rara vez contienen información obtenida de forma encubierta. De hecho, en el sector privado, el problema no es la obtención de información -recabada con el consentimiento de los ciudadanos- sino el uso que se hace de ella.

Al ser información obtenida de forma libre y consensual, se considera un producto comercial que puede y debe venderse para obtener beneficios, a diferencia de lo que ocurre con los datos obtenidos por los servicios de inteligencia que trabajan para el gobierno y se mueven en el más puro secretismo. No obstante, tanto los informes de unos como de otros, contienen información de carácter personal relativa a los ciudadanos (vigilados a través de varios ojos) que se destina a un uso concreto público o privado, con objetivos estatales o comerciales.

EL CONTROL PÚBLICO DE LA VIDA PRIVADAEn el mundo empresarial, es la estructura informativa de las bases de datos la que realiza los cálculos y predicciones, decidiendo, en base al resultado obtenido, quién merece ser excluido o quién es un cliente potencial de la empresa. Se produce así una clasificación de los ciudadanos, lo que conduce inevitablemente a una nueva clase social que responde a la que, por sus características o datos personales, es rentable para las empresas y gozará de los beneficios que éstas reportan. Las empresas e instituciones gubernamentales asumen una gestión basada en gran medida en el riesgo, y es el conocimiento de datos personales el que les sirve para catalogar a los ciudadanos e insertarlos en la categoría de incluidos o en la de excluidos, lo que supondrá la posibilidad de participar o no en un segmento de la economía y de la sociedad.

Una vez recopilada y almacenada la información personal, se abre el proceso de comercialización. Los datos de diferente naturaleza se comparan, se relacionan y amplían. Por ejemplo, una compañía de seguros puede buscar coincidencias con los archivos médicos para decidir sobre los seguros a negociar, lo que se traduce en la inclusión o exclusión de clientes potenciales. Por ello, si bien el poder está disperso y las bases de datos son muchas y variadas, cuando entran en relación con sus intereses comerciales se obtiene un intercambio de datos, por lo que el vigilante crece en su poder informativo.

De la ampliación de los datos obtenidos acaba resultando la transparencia absoluta de la vida de los ciudadanos: se conoce cuántos son en casa, cuál es la renta familiar, si viven de alquiler o en una vivienda propia, si tienen coche y de qué clase es el seguro, dónde van de vacaciones, qué les gusta comer y cuánto dinero gastan en manutención, los gustos y aficiones, la ropa que se compran y la marca del gel que usan en la ducha.

Pensemos por un momento en las numerosas técnicas de vigilancia que utilizamos sin valorar las desventajas indirectas que su uso supone para nosotros: tarjetas de crédito, cajero automático, tarjetas de salud inteligentes, etiquetas electrónicas, vigilancia videográfica, el auge y la transformación de los medios de comunicación que se van especializando(con la consiguiente selección de consumidores). No sólo es la publicidad la que se dirige a determinadas audiencias, los medios de comunicación son también empresas de tendencia ideológica. En definitiva, la sociedad funciona a todos los niveles dirigida por el conocimiento de sus ciudadanos.

Internet merece una mención aparte como el más poderoso de los instrumentos de vigilancia, que abastece de información a los nuevos poderes de la sociedad de la información, y es que los ordenadores y las nuevas tecnologías de la comunicación reestructuran los modos de producción y de servicios: menos trabajadores, mayor flexibilidad laboral, más consumo y más mercadotecnia orientada al mismo. El acceso a Internet y la utilización diaria del correo electrónico son dos formas de obtener datos personales de los consumidores, quienes no reparan en el precio que han de pagar por encender su ordenador personal.

Un ejemplo del valor económico de la información personal se aprecia al ver cómo el mercado, tras comprobar el potencial del mundo gay, ha diseñado una campaña específica que se dirige a este colectivo. El estudio de sus gustos, tendencias y aficiones proporciona datos e información de carácter personal que, mal utilizada, puede servir para mostrar los peligros de esta vigilancia. En Estados Unidos, en 1998, un oficial de la Marina fue despedido a consecuencia de su homosexualidad. El oficial se había declarado homosexual en un formulario del proveedor de servicios de Internet mientras mantenía correspondencia electrónica y, a pesar de no identificarse personalmente, la Marina se enteró a través del proveedor y le despidió.

EL CONTROL PRIVADO DE LO PÚBLICO No obstante, hemos de poner de manifiesto que la vigilancia a través de las altas tecnologías ha supuesto no sólo que los ciudadanos resulten vigilados -aumentando el control jerárquico de arriba a abajo- sino también a la inversa, pues los ciudadanos también se sirven de las tecnologías de la información, por ejemplo al grabar con una videocámara de vigilancia abusos policiales. Esto significa que la opinión pública tiene una forma de controlar el poder: la contravigilancia de los ciudadanos al poder político, que pone de manifiesto el efecto de vigilancia multidireccional. Aún recordamos los escarceos sexuales del presidente Clinton con su ex becaria, un asunto en el que se constata la vigilancia de los medios de comunicación sobre los personajes públicos, pues salió a la luz por las cintas grabadas de una conversación de carácter privado.

La contravigilancia se inspira en la idea de que la solución para defender la intimidad de los ciudadanos vigilados reside en las barreras que se imponen desde la ley y también en aquellas otras de carácter ético o moral, como son los códigos deontológicos: comisiones y códigos voluntarios en el sector privado o dispositivos legales para bloquear y controlar el trasiego de información. Esto presenta, sin embargo, una contradicción, pues se reclama mayor libertad de información y al mismo tiempo mayor protección de la intimidad. Se pide más seguridad, pero se quiere menos vigilancia.

GRAN HERMANOLas tecnologías de vigilancia y represión son utilizadas a su vez por el Estado, quien controla, a través de bases de datos, los problemas que preocupan a los Estados en la actualidad, como la emigración y los movimientos de refugiados. George Orwell creó el concepto de Gran Hermano en 1984, imaginando un monstruo que siempre nos vigila como un gran tirano político. Tal como escribió Rusell Baker en el New York Times, en 1998, «la vigilancia no se limita a las autoridades oficiales como el FBI, el fiscal Kenneth Starr o el polícia local con su pistola radar. Hubo una vez un ciudadano privado que, con su cámara de videoaficionado, filmó a la policía de Los Angeles pegando a Rodney King. Actualmente hay cámaras de este tipo por todas partes; si se hurga la nariz, puede acabar saliendo en el National Inquirer; si en su patio trasero azota a su desobediente hijo de cinco años, puede acabar pasándolo mal por abuso de menores».

Llama la atención la escasez de protestas ante la invasión de la intimidad por las nuevas tecnologías de vigilancia, quizá porque las recompensas que se obtienen con el uso de estos avances de la ciencia inclinan a los ciudadanos a su aceptación. No podemos olvidar la repercusión que una variante del concepto de Gran Hermano ha tenido como fenómeno televisivo, que consiste en que un grupo de personas viva las veinticuatro horas del día sometidos a una vigilancia total en una casa con paredes de cristal. A pesar de que hay voces contrarias a este tipo de programas, lo cierto es que la aceptación de la audiencia ha sido espectacular. Los habitantes de esa casa de cristal aportaron algo muy concreto a los espectadores: satisficieron la curiosidad por saber lo que ellos hacían en cada momento. Las ventajas de someterse a una vigilancia televisada – fama, notoriedad, dinero- se contrapone con las enormes desventajas para los participantes que, durante y después del concurso, perdieron su anonimato y sufrieron el control continuo y despiadado de sus datos personales con fines comerciales, como las investigaciones periodísticas que se empeñaron en desenterrar la cara más oscura de todos ellos.

Está claro que la Sociedad de la Información, lejos de desaparecer, se consolida en el mundo desarrollado. ¿Qué ocurrirá cuando ya no tengamos dónde ocultarnos? Para que esto no ocurra, los esfuerzos se centran en el control legal de la utilización de las bases de datos. Si entonces Orwell temía al Estado controlador, nosotros hoy debemos temer a las grandes compañías y empresas que comercializan con nuestros datos personales, siendo éstos los sujetos ante los que nos hemos de proteger en la Sociedad de la Información. En este sentido, le corresponde al legislador regular esta situación de peligro para salvaguardar los derechos fundamentales, para lo que se ha de encontrar el equilibrio entre la obtención de información y la protección de la privacidad. - Nueva revista

DE RETORN A JOVENTLÀNDIA

Rússia és tan russa. Em telefona una amiga de Moscou, l’Inna, professora de llengües tintada de malenconia: troba a faltar bedolls al meu jardí mediterrani. “Per què et fixes tant en les libèl·lules i no pas en els coets?”, em va preguntar; no vaig saber què dir. Va néixer a Kursk i ara viu al barri moscovita de Iassénevo, al costat d’un gran parc. “Per aquests arbres hi passejava Puixkin, llum de la poesia russa –m’explica–. Encara hi ha roures vius que recorden el poeta. Ens vam conèixer als peus de la seva estàtua, recordes?”.  Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

Va ser al centre de Moscou, al monument i plaça de Puixkin, a la cruïlla dels bulevards Tverskói i Strastnoi amb Tverskaia, el carrer per on entraven els tsars a Moscou procedents de Sant Petersburg. El punt on es va obrir el primer McDonald’s de Rússia. Demano a l’Inna que em parli del paisatge que la va veure néixer. “ Kursk és la terra dels rossinyols, saps?”. Ho desconeixia. Kursk no m’evoca el trinat dels rossinyols, sinó ocells més aviat apocalíptics: la batalla de tancs més gran la història el 1943 contra el Tercer Reich (el nombre de morts és impossible de comptar); m’evoca el submarí nuclear enfonsat en aigües àrtiques (118 ofegats el primer agost de Putin al poder) i m’evoca que Rússia és –pel flanc de Kursk– el primer país amb armes nuclears de la història envaït territorialment per un país que no té armes nuclears.

Els rossinyols de Kursk em porten a les buguenvíl·lees de Gaza. És el que més em va sorprendre de la franja: no les desfilades de la Gihad Islàmica a les onades de la platja ni els crits de Hamàs apuntant al cel, sinó les seves immenses i frondoses buguenvíl·lees. Tan fort les retinc que pregunto al fotògraf que m’acompanyava, David Ramos, si la memòria no em deu estar enganyant.

– David, les buguenvíl·lees de Gaza eren impressionants, oi?

– I tant! Enormes –responc.

Encara que ja no existeixin, encara que les hagin arrencat de soca-rel, aquelles buguenvíl·lees estaran sempre per damunt de tots els míssils. Com les papallones grogues que voletejaven pels camps afganesos o les libèl·lules que omplien els camps libis. Camps de batalla. Insectes que m’intrigaven amb l’obsessió d’un lepidopteròleg. I ara l’ Inna em descobreix que els rossinyols, amb tota la seva fragilitat, defineixen Kursk i estan molt per damunt de tancs, submarins i invasions. A la seva terra dediquen maratons, museus, hotels, escultures i festivals a aquest diminut ocell que a l’hivern busca calor al sud de l’ Àfrica: amb prou feines té la mida d’un puny i s’allunya volant milers de quilòmetres.

Cap pla quinquennal poètic no va dissenyar aquesta passió russa pels rossinyols de Kursk. És una cosa més ancestral. Cal recordar el tremend vol d’una paisana de l’ Inna, la cantant favorita de Nicolau II, Nadejda Plevítskaia, que el tsar va batejar com el rossinyol de Kursk. Molt rossinyol , efectivament: amb la revolució d’octubre, Plevítskaia i el seu marit es van unir als russos blancs fins que –per calés– es van passar als estalinistes per delatar els blancs dins i fora de Rússia. Ella va ser empresonada pels francesos i ell va aconseguir fugir a la Barcelona soviètica del 1937, evaporant-se sense deixar rastre.

L’Inna m’explica que, al parc que hi ha a tocar de casa seva, acaba d'enraonar amb dos soldats. A la vora hi ha una estació d’autobusos que els porta i els torna del front de guerra. Un dels soldats és de Pskov, a la frontera amb Estònia, i l’altre, de Buriàtia, al districte de l’ Extrem Orient rus. Van a la batalla pel kontrakt . Per 2.200 euros al mes. És un dels problemes que els blogaires russos han detectat: l’incentiu econòmic provoca que els soldats no tinguin per objectiu primari avançar, sinó sobreviure per gaudir dels diners guanyats.

“Estaven una mica beguts”, diu l’Inna, i a la conversa van aparèixer els antirossinyols : els drons bomba són l’arma que més els aterreix, confessaven els dos joves humitejats en alcohol. És l’elevació compartida per drons i rossinyols. Aquell punt entre el cel i la terra el color del qual van detectar els francesos el 1914. La seva tropa vestia pantalons vermells i, a les trinxeres, calia camuflar-la amb el to de l’horitzó al nord de França: van crear un teixit gris blavós, el bleu horizon. Els drons penetren ara els blaus de l’horitzó i canvien les regles del joc i la biologia. És l’evolució de les espècies : els ucraïnesos van irrompre a Kursk encegant electrònicament els drons russos, i els russos contraataquen amb drons guiats per fibra òptica immunes a les interferències.

Quirúrgicament, els drons ja van a rebentar l’intestí de cada soldat. És la por confessada pels dos nois davant els roures de Puixkin. “Mirant un roure solitari diré: em sobreviurà”, va escriure el poeta rus. Com les papallones, com les libèl·lules, com els rossinyols.



LA MUERTE NO JUEGA AL AJEDREZ

Ves per on, mira què tal, avui fa 18 anys que va començar aquest bloc experimental, excepcional i multicultural, administrat per servidoret, el Fransiscu, fill del Santiago i la Maria dels Angels. Ensenyat d'infant per sor Teresa i Sor Pilar, més tard pel Sr. Vall i d'adolescent pel Sr.Caldes. I que ha arribat fins aquí en un clar exercici de supervivència. 

No és un diumenge de finals d'agost la millor data per celebrar res, però és el dia en què toca fer-ho. Diuen que diuen que a Kamala Harris li agrada el gospel i el jazz, Yes She can, ella pot, mentre que Donald Trump, put. Però al noi del Santiago li agrada més Serrat...

Fins l'any vinent, si algún déu vol.

DE LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER VISCUT


El filòsof romanès Émile Michel Cioran, un cop acceptat el fet inevitable d’haver nascut, tot i ser-ne totalment aliè, potser havia d’haver titulat un dels seus llibres de filosofia "de la inconveniència d'haver nascut" com "de la inconveniència d’haver viscut" car el fet de néixer en si, no és més que un accident inevitable un cop s’ha produït, en canvi, el fet d’haver viscut sí que és responsabilitat d’un mateix, des del primer a l’últim acte i des del moment que tens estat de consciència. Curiós Cioran, considerat per molts l’apologista del suïcidi, va acabar la seva estada aquí a 84 anys a París i al llit, de mort natural, encara que patia potser la més cruel de les malalties, alzheimer.
És ben cert que els humans som contradictoris de mena, de fet, Cioran no ha estat ni més ni menys contradictori que qualsevol de nosaltres, simplement, ell, n’era conscient, i va ser capaç de conviure amb la seva contradicció fins al final. De fet, ell que no tenia fills considerava que el primer que s'hauria de fer amb ells només néixer era matar-los per evitar-els-hi el patiment posterior i que si un no se suïcidava aviat, després ja era tard i el càstig era precisament viure. Massa extrem el seu pensament, sí!, però se l'ha de llegir, a banda de la seva radicalitat en molts aspectes el seu pensament és molt interessant lúcid. De fet, hi ha altres maneres de dir les coses amb la mateixa eficàcia, fins i tot didàctica sense ser tan radical, Paolo Conte deia que ell no havia volgut tenir fills amb la seva parella perquè no havia volgut implicar ningú en un projecte que ni ell mateix coneixia, que és una manera molt més senzilla de dir-ho. Voldria confessar-vos una cosa, el dia en què va néixer la meva primera filla, el primer que se'm va ocórrer fou, li has donat la vida, però també la mort. Segurament tenen raó cadascú a la seva manera, tant Cioran com Paolo Conte, portar fills al món és un acte d'irresponsabilitat i en el fons ho fem perquè forma part de la nostra programació genètica com a espècie i per la supervivència com a tal d'aquesta. 

A banda que, a part d'aquest fet, no sé jo si fem quelcom més de positiu, d'una espècie que ha necessitat inventar-se un déu a la seva imatge i semblança per creure's que és alguna cosa especial, es pot esperar tot el dolent, i poc de bo.

VENDRES L'ÀNIMA

Expert en salut pública i neurociència de les addiccions, Rubén Baler en una entrevista a El País disserta sobre l'addició dels nens a les pantalles: "No podem dependre dels polítics ni podem esperar que els científics ens salvin. Crec que la solució és en l'àmbit local, a les escoles. Els pares poden, de moment, frenar l'ús de pantalles al llit perquè els afecta el son i això és un cercle viciós que els porta a ficar-se en situacions de risc i la manca de son els canvia el cervell en si. No entenc per què els nois porten els dispositius a classe perquè això interfereix en l'aprenentatge, en la dinàmica de la classe i en l'atenció. El primer és educar-se en com funciona el cervell i sobre com s'estan aprofitant de nosaltres: som conillets d'índies, un bé rendible.

Allò que tots sospitàvem fa temps i s'ha constituït en un problema de desenvolupament cerebral als individus, a casa, a l'hora de dinar o dormir, pel carrer, a les escoles... Estem a mercè dels fabricants i comerciants, l'objecte se'ns imposa i aquell nen que no en tingui es compara amb altres nens i se sent en desavantatge. Els béns rendibles dels uns són els mals de la majoria.

Diu Baler: “Estem pagant un preu voluntàriament i la decisió és de cadascun: o som zombis i somnàmbuls o prenem les regnes de la nostra pròpia vida. En aquest moment, estem venent la nostra ànima al diable, tant la privadesa com els nostres cervells, les decisions de cadascú. Entenc com és de difícil perquè aquest aparell [assenyala al mòbil] és a tot arreu i en depenem, però hauríem d'esforçar-nos a veure el bé i el mal, intentar aprofitar-nos del que ens ofereix per al nostre benestar i rebutjar els efectes nocius d'aquestes tecnologies”. Penso que un adult força desenvolupat pot controlar i discernir sobre l'ús del mòbil. Pot, però alhora entra a la dinàmica i se sent atrapat de manera no tan irreversible com els nens, però sí pertorbadora. Ara bé, l'assetjament de tants productes, no només el mòbil, sobre la ment infantil i l'adolescent pot ser lesiva, generar addicció i configurar línies tancades de pensament per al futur. Rubén Baler matisa el que hi ha al darrere: "Hi ha una financialització de l'economia. Hi ha grups que estan molt interessats en la rendibilitat dels negocis: si parlem del menjar brossa, són indústries que produeixen una quantitat increïble de guanys, però aquests àpats són addictius, no ajuden la salut pública Les plataformes [de continguts digitals] són addictives. Les indústries del tabac, el cànnabis o l'alcohol produeixen quantitats enormes de guanys a la companyia, la salut pública no és una prioritat, i en aquesta equació, la població sempre perdrà. 

Si algú dubtava o restava importància a tant de producte nociu, el neurobiòleg ho deixa clar. Agrada escoltar opinions fonamentades de persones amb coneixement i experiència d'estudi dels nous fenòmens psicosocials. 

Vist a el Laberinto Grotesco

PER SI ALGÚ M'ESCOLTA

El canvi climàtic altera els patrons de pluja i fa que els ocells devorin els conreus d’arròs al Senegal i Mauritània. De sol a sol. Alpha Issa, de 14 anys, treballa de set del matí a set de la tarda al conreu d’arròs de la seva família a Guia(Senegal). La seva missió és espantar els ocells que, a causa del retard de les pluges, cada vegada venen abans i es queden més als camps. 
Alpha Issa, de 14 anys, alça el seu prim braç cap enrere per agafar embranzida i catapulta una pedra de fang sec cap a l’arrossar. La roca sobrevola una capa de brots verds fins aterrar al costat d’uns ocells rabassuts i de plomatge vermell cridaner, que amb prou feines s’immuten. L’Alpha arrenca a córrer cap a ells. Pica de mans i ulula fins que els animals s’allunyen. Tornaran. Almenys fins que no arribin les primeres pluges.
Els camperols de la vall del riu Senegal, frontera natural amb Mauritània, esperen l’aigua amb l’angoixa que la seva collita desaparegui d’un dia a l’altre. La culpa és als núvols. El canvi climàtic ha alterat els patrons de pluja i ha endarrerit els primers xàfecs del maig fins a finals de juliol. Si abans les aus granívores s’hi estaven unes quantes setmanes, ara es queden gairebé tot l’estiu i poden devorar fins al 40% dels conreus.
Són les cinc de la tarda i la xafogor castiga amb força el mosaic d’arrossars que tenyeixen de verd les dues ribes del riu. El calendari marca mitjans de juliol i encara no ha caigut ni una gota aquest any, de manera que els camps d’arròs són l’únic lloc fèrtil en quilòmetres. També l’únic refugi. “Els ocells es concentren als arrossars perquè no hi ha res més al voltant”, explica Laure Tall, investigadora en la Iniciativa de Prospectiva Agrícola i Rural (IPAR) de Dakar. “Si tot està sec perquè no ha plogut, els camps són els únics llocs on hi ha menjar”, explica.
Des del marge del seu camp, Silaye Bocar Wade, de 60 anys, observa nostàlgic com l’Alpha corre darrere dels ocells. “Era meravellós passar el dia aquí, em va ensenyar la cultura de l’esforç i a defensar la família”, recorda. Fa mig segle, quan en Silaye custodiava aquells camps, era diferent. “No hi havia tants ocells ni durant tant de temps. Ara en unes poques hores es poden menjar perfectament tota la collita”.
Les xifres confirmen les seves sospites. A la vall del riu Senegal, les aus provocaven fa una dècada, de mitjana, la pèrdua del 13,2% de la producció d’arròs i danys de fins a 10 milions d’euros, segons un estudi publicat a la Revista d’Economia Agrària el 2012. Aquell any els governs del Senegal i Mauritània van firmar un acord per fer front al problema dels ocells de manera conjunta i dur a terme operacions de fumigació i monitoratge. Però els esforços no han evitat que el problema s’agreugi. I l’última dècada el canvi climàtic ho ha exacerbat encara més. “Ha augmentat la variabilitat de pluges i la sequera prolongada”, explica Cheikh Oumar Ba, director executiu de la IPAR. I els ocells ho han aprofitat. L’any passat van arrasar 19.000 de les 50.000 hectàrees d’arròs del delta del riu Senegal. El 38% de la collita es va fer malbé en el moment de collir-la, va denunciar la Societat d’ Ordenació i Explotació de les Terres del Delta del Riu Senegal (SAED). “El clima és molt més inestable i perdem la capacitat de preveure-ho i anticipar-nos-hi”, afegeix Cheikh.
Això no només amenaça la sobirania alimentària de Mauritània i del Senegal, que depèn en gran manera de la producció d’arròs, sinó que deixa una generació de camperols sense recursos per tornar els deutes, ja que molts agricultors demanen préstecs per comprar llavors, fertilitzants o llogar maquinària.
A pocs quilòmetres del camp de l’Alpha, Oumar Mamadou Ba i Mamadou Demba Sy, de 20 i 30 anys, també passen l’estiu espantant ocells. Aquest any han optat per viure al costat dels seus conreus fins que arribin les pluges. La seva llar provisional són quatre troncs que sostenen, a mig metre de terra, un sostre de fulla seca que els fa ombra. Després d’un 2023 devastador, aquest any extremen precaucions: el seu pare, Mamadou Oumar Ba, depèn de la collita per pagar el lloguer del camp. “Necessitem que aquesta temporada tiri endavant”, confessa el progenitor.
Des de les oficines de la IPAR, Laure Tall emmarca la qüestió: “D’una banda hi ha un augment de les temperatures mitjanes i més episodis de calor extrema, i de l’altra, la temporada de pluja cada vegada és més curta”. Cau una quantitat semblant d’aigua però en menys dies, cosa que causa l’erosió de la terra i perjudica els conreus. “És en aquell moment que l’aigua es converteix en un element negatiu en lloc de positiu”. 


Molts menors s’estan fins a 12 hores diàries espantant els ocells perquè no destrueixin els conreus familiars.


També fa més calor. La temperatura mitjana a la conca del riu Senegal ha augmentat un grau i mig des de l’era preindustrial i s’espera que pugi dos graus més el segle vinent. Quan el petit Alpha Issa, sigui vell, la precipitació a la regió haurà caigut a la meitat, segons previsions per a finals de segle del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. El camp que ara custodia serà encara més vulnerable. Sense una acció significativa, el futur de l’arròs a la regió es dibuixa incert. Potser llavors amb un exèrcit de nens d’espantaocells com l’Alpha no n’hi haurà prou. - Laura Aragó/Èlia Borrás/Xavier Aldekoa en lavanguardia.com