El passat dia 21 d'aquest més, es varen complir 24 anys de l'atemptat d'ETA contra Ernest Lluch, que li va arrabassar la vida. Que el recurs a “la pàtria en perill” dona vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós, escriu Raimon Obiols a la vanguardia.
A Ernest Lluch li interessaven molt les idees del jurista, estudiós i polític hongarès István Bibó (1911-1979). Va ser resistent contra els nazis i l'últim ministre del govern d'Imre Nagy a ser detingut quan els tancs soviètics estaven aixafant la revolta hongaresa del 1956. Considerant-se “l'únic representant de l'únic govern hongarès legal”, va escriure llavors una crida, “Per la llibertat i la veritat”, que va lliurar als estudiants de Budapest ia alguns diplomàtics occidentals, abans de ser capturat.
Un diplomàtic francès ho va relatar així: “Nou del matí: el senyor István Bibó, ministre d'Estat, sense afaitar, amb l'abric trencat, però amb la bella senzillesa del coratge i les maneres, toca el timbre de la meva porta. Em lliura el text de la seva proclama i de la carta que l'acompanya, que signa davant dels meus ulls i de la qual em demana que envieu les traduccions adjuntes a la meva legació ia la de la Gran Bretanya”. Mentre s'esgotaven els combats als carrers de Budapest –còctels molotov contra tancs–, els estudiants enganxaven la proclama de Bibó a les parets. Va estar a punt de ser penjat, com ho van ser el primer ministre Nagy i diversos centenars de resistents. Es va salvar per les insistents gestions de Jawaharlal Nehru, aleshores primer ministre de l'Índia, i va passar sis anys a la presó, fins a l'amnistia del 1963.
Ernest Lluch, que va seguir amb molta atenció la llarga guerra dels Balcans (1991-2002), havia llegit molt Bibó, sobretot els textos que havia dedicat a la relació entre nacionalisme i democràcia als països de la regió. La d'István Bibó és una bona clau d'interpretació dels fenòmens nacionalistes, i s'entén perfectament l'interès que Lluch li va prestar.
Bibó havia arribat a la conclusió que el factor essencial a tenir en compte –la causa de les tragèdies de què havia estat testimoni– era la por, perquè “la por condueix inevitablement a l'odi”. La por tenia a causa el fantasma de l'extinció nacional. La síndrome de la pàtria en perill havia arribat a “impregnar la vida de societats senceres”. Els seus conflictes externs i interns tenien un punt de partida “existencial”. La por, que arribava a generar autèntiques “histèries polítiques” com l'antisemitisme, derivava en bona mesura de la dificultat dels pobles d'Europa oriental a “constituir-se en nació”, per “la manca de certes dades elementals, banals a les nacions occidentals , com l‟existència d‟un marc nacional i estatal propi, d‟una cohesió política i econòmica, o d‟unes elits socials homogènies”.
“L'ànima turmentada per la por i pel sentiment d'incertesa”, escrivia Bibó, “deformada pels traumatismes de la història i pels greuges que se'n deriven, s'alimentava, no dels seus propis recursos interiors, sinó de les exigències que es formulaven als altres”.
En un article, Joan Esculies, biògraf d'Ernest Lluch, recordava que István Bibó havia propugnat “abandonar la idea de la 'nació en perill', assumint que només en podien sorgir persones ressentides, angoixades i frustrades. En essència, el brou de cultiu de catàstrofes futures, pròpies i alienes”. Esculies citava el discurs de presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat catalana, el maig del 1980: “Les coses no van bé. La crisi econòmica, amb totes les conseqüències empresarials i laborals, s'allarga i trigarem a sortir-ne, aquesta és la veritat. I, a més, hi ha inseguretat als carrers, i un cert desencís, i una certa frustració i, més específicament, Catalunya és un poble en perill; en perill, sí, de perdre la identitat”.
Deia Esculies que aquell llunyà discurs de Pujol “sona molt actual (…) i alhora vell i gastat. En 40 anys hem comprovat que apel·lar a l'extinció de la nació, replega el ramat atemorit dels catalans de sempre després del pastor i ajuda a guanyar eleccions. Però també és inútil per fer front als reptes de fons”.
Que el recurs a “la pàtria en perill” dóna vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós. Estem en una fase històrica de canvis accelerats que generen interrogants i inseguretats en la gent, i aquest és un ambient propici per a les estratègies de por i d'odi que veiem créixer al país i al món.
A Ernest Lluch li interessaven molt les idees del jurista, estudiós i polític hongarès István Bibó (1911-1979). Va ser resistent contra els nazis i l'últim ministre del govern d'Imre Nagy a ser detingut quan els tancs soviètics estaven aixafant la revolta hongaresa del 1956. Considerant-se “l'únic representant de l'únic govern hongarès legal”, va escriure llavors una crida, “Per la llibertat i la veritat”, que va lliurar als estudiants de Budapest ia alguns diplomàtics occidentals, abans de ser capturat.
Un diplomàtic francès ho va relatar així: “Nou del matí: el senyor István Bibó, ministre d'Estat, sense afaitar, amb l'abric trencat, però amb la bella senzillesa del coratge i les maneres, toca el timbre de la meva porta. Em lliura el text de la seva proclama i de la carta que l'acompanya, que signa davant dels meus ulls i de la qual em demana que envieu les traduccions adjuntes a la meva legació ia la de la Gran Bretanya”. Mentre s'esgotaven els combats als carrers de Budapest –còctels molotov contra tancs–, els estudiants enganxaven la proclama de Bibó a les parets. Va estar a punt de ser penjat, com ho van ser el primer ministre Nagy i diversos centenars de resistents. Es va salvar per les insistents gestions de Jawaharlal Nehru, aleshores primer ministre de l'Índia, i va passar sis anys a la presó, fins a l'amnistia del 1963.
Ernest Lluch, que va seguir amb molta atenció la llarga guerra dels Balcans (1991-2002), havia llegit molt Bibó, sobretot els textos que havia dedicat a la relació entre nacionalisme i democràcia als països de la regió. La d'István Bibó és una bona clau d'interpretació dels fenòmens nacionalistes, i s'entén perfectament l'interès que Lluch li va prestar.
Bibó havia arribat a la conclusió que el factor essencial a tenir en compte –la causa de les tragèdies de què havia estat testimoni– era la por, perquè “la por condueix inevitablement a l'odi”. La por tenia a causa el fantasma de l'extinció nacional. La síndrome de la pàtria en perill havia arribat a “impregnar la vida de societats senceres”. Els seus conflictes externs i interns tenien un punt de partida “existencial”. La por, que arribava a generar autèntiques “histèries polítiques” com l'antisemitisme, derivava en bona mesura de la dificultat dels pobles d'Europa oriental a “constituir-se en nació”, per “la manca de certes dades elementals, banals a les nacions occidentals , com l‟existència d‟un marc nacional i estatal propi, d‟una cohesió política i econòmica, o d‟unes elits socials homogènies”.
“L'ànima turmentada per la por i pel sentiment d'incertesa”, escrivia Bibó, “deformada pels traumatismes de la història i pels greuges que se'n deriven, s'alimentava, no dels seus propis recursos interiors, sinó de les exigències que es formulaven als altres”.
En un article, Joan Esculies, biògraf d'Ernest Lluch, recordava que István Bibó havia propugnat “abandonar la idea de la 'nació en perill', assumint que només en podien sorgir persones ressentides, angoixades i frustrades. En essència, el brou de cultiu de catàstrofes futures, pròpies i alienes”. Esculies citava el discurs de presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat catalana, el maig del 1980: “Les coses no van bé. La crisi econòmica, amb totes les conseqüències empresarials i laborals, s'allarga i trigarem a sortir-ne, aquesta és la veritat. I, a més, hi ha inseguretat als carrers, i un cert desencís, i una certa frustració i, més específicament, Catalunya és un poble en perill; en perill, sí, de perdre la identitat”.
Deia Esculies que aquell llunyà discurs de Pujol “sona molt actual (…) i alhora vell i gastat. En 40 anys hem comprovat que apel·lar a l'extinció de la nació, replega el ramat atemorit dels catalans de sempre després del pastor i ajuda a guanyar eleccions. Però també és inútil per fer front als reptes de fons”.
Que el recurs a “la pàtria en perill” dóna vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós. Estem en una fase històrica de canvis accelerats que generen interrogants i inseguretats en la gent, i aquest és un ambient propici per a les estratègies de por i d'odi que veiem créixer al país i al món.
Quan el foment de la por i de l'odi s'imposa i arriba a dominar, els efectes són devastadors. El debat públic es polaritza i es crispa en termes d'identitats antagòniques, la societat es fractura en grups que ja no es consideren participants legítims en un debat democràtic comú. Aleshores, com assenyalava István Bibó, es pot arribar a produir la tràgica paradoxa que el discurs de “la nació en perill” posi la pròpia comunitat nacional en risc, perquè la polaritza, la divideix, i la pot portar a la “histèria política” ia vil la confrontació civil.
