Uns mesos després de la confessió del 25 de juliol del 2014, de la qual avui fa una dècada, Jordi Pujol va escriure un article que no ha publicat però que al llarg dels anys ha anat actualitzant i repartint a qui ha passat pel seu petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona: es titula una “història bíblica” i seguint les seves profundes conviccions religioses compara el seu auge i caiguda amb el passatge del Nou Testament del mite de Jonàs. La història que explica és la següent: "Jonàs era un profeta important. I estimat. Però va incomplir un encàrrec del Senyor. Va cometre un mancament greu per feblesa o confusió. I arran d’això va agafar un vaixell per fugir. La mar estava encalmada, però de sobte es va desencadenar una gran tempesta. I els mariners es preguntaven: «Qui és el culpable d’aquesta desgràcia?» I Jonàs digué: «Soc jo el qui ha pecat. El qui ha desobeït el Senyor. Tireu-me al mar, i el mar es calmarà»".
Jordi Pujol pensava en això després d’aquell comunicat el divendres 25 de juliol del 2014 en què va confessar haver amagat diners a l'estranger durant més de 30 anys. Pensava en la culpa, però també en la reparació i en l’expiació, perquè Jonàs, afegia, va tenir un “final feliç”. A Jonàs el van llançar al mar, sí, però segons el passatge el va engolir un peix i després de tres dies de penediment el va escopir a la platja. És a dir, va viure una mena de resurrecció després del càstig. Pujol està vivint una mica això a l’espera de si hi ha judici del seu cas: després d’anys d'ostracisme –“Jo ara estic molt al marge de la vida pública i així ho va ser, ho vaig reclamar”, escrivia ell mateix el 2017–, no només ha tornat a la vida civil sinó que ja torna a ser reivindicat públicament. Ja no és repudiat en els actes oficials, sinó que el conviden. I amb la fi del Procés, torna a aflorar la seva fórmula: un peix al cove actualitzat que practica Esquerra i ara torna a assumir Junts. També el PSC reconeix una part de la seva obra de govern, malgrat la distància ideològica i la rivalitat històrica. I és que els tres partits busquen el mateix: emular la fórmula de la Coca-Cola que li va permetre governar ininterrompudament durant vint-i-tres anys la Generalitat.
Si Pujol és Jonàs, el vaixell seria Convergència i, en aquests termes, la nau sí que va acabar al fons del mar. No per decisió de Pujol, sinó perquè els capitans d’aquell moment, encapçalats per Artur Mas, van considerar que no podrien aguantar la tempesta que l'expresident havia desfermat pressionat per les informacions que sortien fruit de l'operació Catalunya. El seu diagnòstic era que aquell partit fundat el 1974 a Montserrat no es podia deslligar ni de Pujol ni de la seva família. Extingir CDC era una condició necessària, a parer seu, per sobreviure arran dels efectes simbòlics que implicava el cas Pujol. Però també hi havia qüestions pràctiques: els calia un tallafoc per la responsabilitat penal dels casos de corrupció del Palau i el 3%, aquest darrer encara pendent de judici.
“Es van atabalar”, ha diagnosticat alguna vegada Pujol en ser preguntat per la dissolució de CDC, a la qual sempre es va resistir. No en va al seu despatx encara guarda l’olivera, picada a pedra, del primer logo del partit. Això li genera, sovint, una relació d’estira-i-arronsa amb Junts: malgrat que va donar suport a Carles Puigdemont el 12-M, els juntaires encara parlen de CDC amb la boca petita, cosa que genera incomoditat a l’expresident i al seu entorn. Va passar durant la campanya: hi ha coses “massa convergents” per als exconvergents que piloten la cúpula de Junts. Un acomplexament, per a uns, i una manera de marcar distància amb el passat i el que comporta, per als altres. - ARA
