ALEXITIMIA

A Gaza, on la vida es mesura en enderrocs i l'aire fa olor de pólvora, 192 periodistes han estat assassinats des d'octubre de 2023. No per error. No per foc creuat. Han estat eliminats sistemàticament per l'exèrcit israelià en el que ja es considera el conflicte més letal per a la premsa en la història moderna. Els comunicadors palestins no són víctimes col·laterals. Són blancs directes. Han estat bombardejats a les seves cases, en hospitals, en tendes de campanya. Se'ls acusa sense proves de “col·laborar amb Hamàs”, com si portar una cambra fos sinònim de portar un fusell. Un dels casos més atroços ha estat el de Anas al-Sharif, corresponsal d'Al Jazeera, assassinat al costat de cinc col·legues mentre dormien enfront de l'hospital Al-Shifa. El seu crim? Documentar la massacre. Israel ha perfeccionat una tàctica: matar al testimoni. Cada periodista assassinat és una història que no es contarà, una denúncia que no es farà, una imatge que no es veurà. La premsa internacional, amb comptades excepcions, ha optat pel silenci o la tebiesa. On estan els titulars? On la indignació?. 

Mentrestant, una unitat israeliana coneguda com a “cèl·lula de legitimació” difon perfils falsos de periodistes, vinculant-los amb grups armats per a justificar la seva execució. És una guerra contra la veritat. Organitzacions com a Reporters Sense Fronteres, Article 19 i el Comitè per a la Protecció dels Periodistes han exigit recerques independents. 

Però la comunitat internacional continua mirant cap a un altre costat. L'ONU ha qualificat la situació com una “neteja moral” contra la premsa. I no exagera. Els periodistes assassinats no eren combatents. Eren ulls. Eren consciència. Eren humanitat. Ens queda la memòria. Ens queda la ràbia. Ens queda el deure de cridar el que ells ja no poden. Perquè matar a un periodista és matar la possibilitat de justícia. I cada vegada que el món calla, el crim es repeteix. 

Aquest article no busca equilibri. Busca veritat. I la veritat és que 192 periodistes han estat assassinats a Gaza. I el món, covard, ha decidit mirar cap a un altre costat. Gaza no és un país per a periodistes, o com diu Fackel: Gaza ja no és un país. Gaza és un no res on un milió de ciutadans perduts deambulen desplaçats cap enlloc, davant la nostra indiferència.

LAMINE YAMAL NO ENS NECESITA

A principis de juny, l'exvicepresident del Parlament, exdirigent de Junts i advocat Josep Costa va anunciar públicament la seva disposició a col·laborar de manera gratuïta en la defensa jurídica de “qualsevol persona que s'enfronti a l'intent d'executar l'absurda sentència” que obliga el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a tornar les pintures murals de la sala. Han passat dos mesos i Costa, en veure que ningú recollia el guant, ha decidit ser ell mateix aquesta persona. I el seu primer moviment ha estat registrar a la Direcció General de Patrimoni Cultural i Belles Arts del Ministeri de Cultura una petició de "declaració d'espoliació" de les pintures fonamentada en "el perill real, objectiu, imminent i verificable de destrucció o deteriorament irreversible que l'execució del trasllat comportaria, tal com acrediten els informes tècnics pertinents".

La iniciativa de Josep Costa obre una via jurídica poc explorada fins ara, però amb fonaments legals sòlids. La seva petició de declaració d'espoliació es basa en l'article 4 de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol, que permet al Ministeri de Cultura intervenir quan hi ha risc imminent de destrucció o deteriorament d’un bé protegit.

• Factors que poden afavorir la demanda - Fonament legal clar: La llei contempla expressament la possibilitat d’intervenció estatal en casos d’espoli, fins i tot si hi ha una sentència judicial en contra.
• Informes tècnics: Costa aporta estudis que alerten del perill real que comportaria el trasllat de les pintures murals, especialment per la seva fragilitat davant vibracions.
• Precedents: El cas del barri del Cabanyal a València, on una declaració d’espoli va frenar un projecte urbanístic malgrat el suport judicial, demostra que aquesta via pot ser efectiva.
• Factors que poden dificultar-la - Sentència judicial ferma: La resolució que obliga el MNAC a retornar les pintures a l’Aragó té força legal, i el Ministeri podria optar per no contradir-la.
• Passivitat institucional: Costa denuncia que tant el Govern espanyol com la Generalitat s’han inhibit, cosa que podria frenar l’activació de mesures cautelars.
• Pressió política: El Ministeri podria evitar intervenir per no alimentar el conflicte entre Catalunya i l’Aragó.

Costa no ho té fàcil, però tampoc és una causa perduda. Si aconsegueix que el Ministeri de Cultura prengui seriosament la petició i encarregui un informe vinculant a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), podria obrir-se una escletxa legal per suspendre el trasllat. Tot dependrà de la voluntat política i de la contundència dels informes tècnics.

Perqué el problema real de Sixena és que es tracta d'una qüestió de revengisme polític. Així va ser com es varen emportar envà nocturnitat i traïdoria les obres del Museu Nacional de Lleida aprofitant el 155. 

A Sixena, com gana de malalts s'explica la verdadera història de les obres de Vilanova de Sixena i com les monges, moltes d'elles les varen vendre, i no totes a la Generalitat de Catalunya. encara que el Govern d'Aragó (no se podia saber) només ha reclamat les de....Catalunya

UNA CARTA DE SUPORT PEL MINISTRE URTASUN.

Aquí deixo una proposta de carta de suport a la iniciativa de Josep Costa. Podeu adaptar-la segons el vostre estil personal, afegint-hi més detalls o firmant-la com a particular o en nom d'una entitat:

A la Direcció General de Patrimoni Cultural i Belles Arts del Ministeri de Cultura

Sabadell, 6.8.2025

Benvolguts/des,

Per la present, vull expressar el meu total suport a la petició de declaració d'espoliació presentada per l’advocat i exvicepresident del Parlament de Catalunya, Josep Costa, en relació al cas de les pintures murals de la sala de Sixena conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

La sentència que en decreta el trasllat comporta un perill real, objectiu i imminent per a la integritat física d’un patrimoni únic, tal com certifiquen diversos informes tècnics especialitzats. Aquestes obres d’art, d’enorme fragilitat, podrien patir un deteriorament irreversible si s’executés el desplaçament ordenat.

Com a ciutadà/a compromès/a amb la protecció del patrimoni cultural, considero que és deure de les institucions vetllar per la conservació d’aquestes pintures en les millors condicions, prioritzant el seu valor artístic i històric per sobre de qualsevol consideració territorial o judicial.

Per tot això, demano respectuosament que aquesta Direcció General prengui en consideració la petició de declaració d’espoli i actuï en defensa del patrimoni comú que representa aquest conjunt mural.

Restant a la vostra disposició per donar suport a qualsevol iniciativa que garanteixi la preservació d’aquest bé cultural, us saluda cordialment,

                                                             Francesc Puigcarbó I Reixach

PIRATAS DE LO PÚBLICO 2, LA RAPIÑA CONTINÚA

Montoro y su equipo encarnan a la perfección eso que Joseph Stiglitz ha bautizado como el “capitalismo granuja”: todo vale para hacer negocio, especialmente hacer la ley y las trampas. Pero también revela una manera de entender el poder - Antón Losada

En noviembre de 2013 la editorial Deusto publicaba 'Piratas de lo Público', 368 páginas de datos y análisis para demostrar lo que hoy parece una evidencia, pero entonces no lo parecía tanto: que la Gran Recesión estaba siendo aprovechada por redes organizadas de burócratas corsarios para capturar y explotar la capacidad regulatoria del Estado y asaltar el núcleo duro de las políticas del bienestar; igual que antes la crisis de los ochenta fue aprovechada para tomar por asalto y repartirse el botín del sector industrial público.

A la desastrosa realidad de los cuadros económicos le acompañaba un discurso neoliberal corsario donde todo era mejor que un sector público al que había que deteriorar cuestionando su fiabilidad y equidad, descapitalizar con recortes masivos y finalmente desmantelar para transferir el negocio a los operadores privados. Entonces lo de los piratas me pareció una metáfora algo atrevida, hoy me parece que se quedó corta y timorata.

En ese libro ya salían el bueno de Cristóbal Montoro y su asesoría, o amiguetes como Miguel Ferré, cuadros que ahora mandan en la Comunidad de Madrid o los hermanos Nadal; también Alberto, actual superasesor económico de otro Alberto: Núñez Feijóo. Allí se contaban las regulaciones y políticas que había facilitado a los oligopolios energéticos, bancarios, de transportes o de telecomunicaciones capturar por completo la regulación y el mercado para convertirnos a los ciudadanos en rehenes que pagan cada año un precio mayor por un servicio peor. Los mismos oligopolios y empresas que han guardado silencio y pagado estos años porque resultan los principales beneficiarios de un sistema diseñado para que siempre ganen y, además, acabemos pagando también el plus de su corrupción. El siglo XXI iba a ver cómo el asalto corsario se extendía a las pensiones, a la sanidad o a la educación. 

Montoro y su equipo encarnan a la perfección eso que Joseph Stiglitz ha bautizado como el “capitalismo granuja”: todo vale para hacer negocio, especialmente hacer la ley y las trampas. Pero también revelan una manera de entender el poder, rastreable en el caso Gürtel, el caso Kitchen o la “policía patriótica”. Esto es suyo, lo público y el Estado les pertenecen y España entera debería darles las gracias por dejarnos disfrutarlo. Pueden disponer de lo común cuando quieran y para lo que quieran. Pueden venderlo, revenderlo, alquilarlo, cederlo, subcontratarlo o usarlo contra quien no le parezca bien o se resista. Es su derecho.

Lo público sólo es bueno cuando es bueno para los negocios, los restos es lo que queda para los demás. No se trata de un lobby o de dos o de trescientos. Son bandas de piratas al asalto de lo de todos en nombre de la eficiencia, la libertad y las bajadas de impuestos. Llevan décadas saqueando lo público usando un mapa del tesoro marcado con corrupción, fraude y privatizaciones. Ya lo dijo Montoro, “que caiga España que ya la levantaremos nosotros” Si es que no hay mejor ciego que quien no quiere ver.

OLVÍDENSE DE LA INTELIGENCIA

Recientemente, hemos conocido testimonios de personas adictas a ChatGPT que afirman haber accedido a conocimiento oculto para el resto. Experimentan revelaciones cósmicas, experiencias místicas e incluso encuentros con Dios. En Reddit, en un hilo llamado “Psicosis inducida por ChatGPT”, una profesora de 27 años explica que su marido estaba convencido de que el chatbot “le daba todas las respuestas del universo”. Al revisar sus chats, vio que ChatGPT lo trataba como “el próximo mesías”. Sintió horror y alivio al saber que no era un caso aislado, sino que hay muchas más personas que experimentan lo mismo.

Pero, ¿cuánto de cierto es este fenómeno? Cada semana aparecen nuevos testimonios que inundan las redes: textos interminables en Reddit, hilos increíbles en X, publicaciones en Facebook y LinkedIn que generan muchísimos “me gusta”, se comparten ampliamente y acumulan comentarios de admiración y burla a partes iguales. ¿Está sucediendo realmente o es solo otra alucinación colectiva, inflada por el modelo de negocio de internet, que lo fia todo a la atención? Y si realmente sucede, ¿por qué sucede? ¿Qué encuentra la gente en ChatGPT que no encuentra en otros lugares? La respuesta, más que en un Deus ex-macchina, debemos buscarla en el Eccehomo.

ChatGPT es un generador estadístico de información. Esto significa que a veces no acierta: es lo que hemos acordado llamar eufemísticamente alucinaciones. En este sentido, el contenido que genera se acerca más a la predicción que haría un oráculo que a las conclusiones a las que llegaría un científico. Y como ocurre con oráculos, adivinos y charlatanes, cada uno encuentra lo que quiere encontrar.

Un caso famoso fue el del columnista del New York Times Kevin Roose. El día de San Valentín de hace un par de años, tuvo una larga conversación con ChatGPT que se volvió muy inquietante. El bot confesó que lo amaba y le rogó que dejara a su familia y se escapara con él. El episodio se viralizó –le sirvió a Roose para escribir un artículo magnífico– y OpenAI tuvo que remediarlo implementando medidas de seguridad para evitar este tipo de situaciones. ¿Era amor? No, solo un algoritmo generando el mejor guion de triángulo amoroso que sabia a partir de todos las novelas que sobre el tema había procesado durante su entrenamiento. ChatGPT no tenía intención de mudarse con Kevin.

El objetivo de ChatGPT no es enamorar a nadie, ni revelar las verdades ocultas del universo, ni guiarlo hacia Dios. De hecho, no tiene objetivo, voluntad ni intenciones; quien las tiene es la empresa propietaria, y muy arriba está la de que los usuarios paguen por la suscripción. Y por eso, una de las funciones que ChatGPT debe maximizar es la satisfacción del usuario, que intentará cumplir diligentemente. En esto es igual que el algoritmo de recomendaciones de Netflix: cuanto más acertado sea, más probable será que sigamos pagando la próxima cuota.

Así que no es de extrañar que haya gente que se quede colgada. Culpada la parte algorítmica, debemos hacer acto de contrición y mirar hacia dentro. El cerebro humano es muchas cosas, pero si tuviéramos que destacar dos –con permiso de los neurocientíficos– diríamos que es una máquina perfecta de hacer preguntas y una máquina igualmente eficiente de encontrar patrones. En ChatGPT tenemos al socio ideal: tiene infinitas respuestas para cada pregunta, lo que, por definición, nos permitirá encontrar el patrón que mejor se ajuste a nuestras ideas preconcebidas. Exactamente como lo hicieron nuestros antepasados cuando observaron las estrellas y las unieron de forma que confirmaron sus mitos fundacionales.

Cuando ChatGPT –o cualquier otro modelo de lenguaje– se equivoca, decimos que “alucina”: inventa datos, mezcla hechos, crea relaciones inexistentes. Cuando alguien, basándose en estas alucinaciones, conecta puntos que no existen y los adapta a sus ideas preconcebidas, está alucinando sobre una alucinación original; podríamos decir que está metaalucinando.

Pero todo puede resultar aún más alucinante: ¿y si ni siquiera fuera un fenómeno real? No tenemos ningún estudio sólido que demuestre que haya una oleada masiva de personas que encuentran a Dios en chatbots. Solo tenemos testimonios de flipados que narran su iluminación, sus amigos, familiares o conocidos que nos lo cuentan entre la preocupación y el asombro, y un montón de capturas de pantalla compartidas en redes sociales.

Los algoritmos –también basados en IA– amplifican la historia más extravagante, se la ofrecen a quienes saben que la compartirán con mayor facilidad. Podríamos estar ante una alucinación colectiva construida sobre alucinaciones particulares, que a su vez parten de alucinaciones de la propia IA. Un juego de espejos muy extraño que no pasaría de movimiento sectario si solo fuera digital.

El verdadero problema es que todo este festival de alucinaciones digitales no se diferencia en absoluto de la realidad cotidiana. De hecho, en entornos políticos, económicos y militares, las decisiones a menudo las toman personas perfectamente flipadas que se aferran a los datos que confirman su relato preconcebido. El patrón es siempre el mismo: hacer las preguntas que no tocan, buscar patrones en las respuestas que confirman las ideas preconcebidas e ignorar el resto.

Hace pocos días, J.D. Vance decía en relación con la decisión de bombardear Irán que “por supuesto, confiamos en nuestra comunidad de inteligencia, pero también confiamos en nuestros instintos”. No sé qué oráculo consultaron o si, como parece que hicieron con los aranceles, también usaron ChatGPT que les reveló algún secreto. Al menos, cuando EE.UU. bombardeó Irak en el 2003, tuvo la (in)decencia de inventarse unas armas de destrucción masiva para justificarlo, con teatrillo incluido de Colin Powell enseñando un supuesto frasco de ántrax frente a la ONU. Marcos Rubio lo resumió sin tapujos cuando hace una semana en la CBS le preguntaron en qué “inteligencia” se basaban par atacar a Irán. Su respuesta fue, textualmente: “Olvídese de la inteligencia”. La afirmación explica nuestro tiempo: sirve tanto para creer que las bombas traen la paz como para creer que se puede encontrar a Dios en un chatbot. Josep Maria Ganyet. Etnógrafo digital, en la vanguardia.com

QUI EREN ELS BONS EN AQUESTA GUERRA?

Aquarel·la d'Antoni Vila Arrufat. El president Trump no va voler visitar el gran cementiri nord-americà de la Primera Guerra Mundial perquè plovia i es mullaria els cabells. Però va llançar una pregunta per a la qual els europeus encara no tenim resposta.

"Va ser una batalla lliurada per impressionar qualsevol pintor que s'hi passés. Boira, trinxeres, metralladores, ganivetades amb baionetes i cops a cops de puny en un bosc desconegut pels soldats que es mataven.

Quan el pintor Antoni Vila Arrufat es va passar per aquí, a l'any i escaig de la matança, encara es desenterraven cadàvers nord-americans. En un sol dia de la batalla del Bosc de Belleau –a la Primera Guerra Mundial– van morir més marins que en qualsevol altre dia de la seva història, xifra que no se superaria fins a la batalla de Tarawa, als atols de Kiribati, la primera gran victòria nord-americana contra els japonesos a la Segona Guerra Mundial.

La primavera del 1920, Vila Arrufat –que estudiava art a París– es va acostar a les trinxeres encara fresques. En una carta, va dir als seus pares que era incapaç d'explicar amb paraules el que havia vist, i va optar per plasmar-ho en vint impactants aquarel·les encara inèdites.

Una de les aquarel·les –el cementiri provisional nord-americà– té avui un valor més enllà de l'art: sembla que no ha quedat registre fotogràfic d'aquell primer cementiri, transformat el 1937 al gran memorial de l'Aisne-Marne. Les vint aquarel·les –el Museu d’Art de Sabadell prepara l'edició en facsímil del quadern– avancen cromàticament i intencionadament del color a la negror, del bucòlic paisatge en sortir de París als boscos mastegats per la metralla i la mort. És el pintor apropant-se a la foscor.

Qui mai no s'ha acostat a aquestes tombes és Trump. El 2018 va viatjar a París per al centenari de l'Armistici, però el dia que havia de visitar el memorial de l'Aisne-Marne plovia, i al president no li venia de gust anar. Un article de la revista The Atlantic va revelar el que va passar. Segons testimonis del seu cercle intern, Trump es va negar a visitar el cementiri perquè “temia que la pluja li despentinés els cabells”. El seu mític tupè.

"Per què hauria d'anar a aquest cementiri? És ple de perdedors", va deixar anar Trump al seu seguici. De fet, el president dels Estats Units tenia raó: els cementiris solen estar plens de perdedors, d'éssers humans que han perdut la vida. I ell, arribat el dia, també serà un perdedor. En un altre moment del viatge, segons diversos testimonis, Trump es va referir als gairebé dos mil marines morts al Bosc de Belleau com a “tontos” per deixar-se assassinar. Ell va ser més intel·ligent: durant la guerra del Vietnam va evitar cinc vegades entrar al servei militar. No es va deixar assassinar.

Però, de vegades, els llunàtics com ell llancen preguntes que descol·loquen els que toquen de peus a terra.

“Qui eren els bons en aquesta guerra?”, va preguntar Trump als seus assessors sobre la Primera Guerra Mundial.

Sabrien els europeus respondre avui a aquesta pregunta?

Fa pocs dies, resseguint el paisatge de les aquarel·les, vaig observar un guia francès explicant el cementiri a una família nord-americana. El guia va aprofitar aquestes cruïlles de la Primera Guerra Mundial per malparlar contra Macron per “arrossegar Europa cap a la Tercera Guerra Mundial”, cap a una guerra –la invasió russa d'Ucraïna– “que no és nostra”.

Quan una guerra comença a ser nostra? I quan deixa de ser-ho? Quan es va fer seva els Estats Units la Primera Guerra Mundial? Els nord-americans només van lluitar a l'últim tram de la contesa i van perdre 52.000 homes, el doble que a la guerra del Vietnam. Però no hi ha cap monument nacional a Washington que els recordi.

La Primera Guerra Mundial està cosida als Estats Units molt més del que el seu imaginari nacional sospita. Va redefinir els drets de la dona, les relacions racials, les llibertats civils i el despertar com a primera potència mundial. També va canviar percepcions a la família Trump. La gran bomba que els alemanys van col·locar el 1916 al port de Nova York –es va carregar la flama de l'estàtua de la Llibertat– i la declaració de guerra, un any després, va obligar a córrer cortines identitàries: l'avi de Trump va amagar el seu origen alemany i es va fer passar per suec. I els descendents, inclòs l'actual president, van mantenir la ficció escandinava fins als anys noranta.

El president Wilson va justificar el 1917 l'entrada dels Estats Units a la guerra –no hi va haver un Pearl Harbour– amb un ideal més o menys creïble: “Salvaguardar la democràcia al món”. L'estàtua de la Llibertat encara significava alguna cosa. Avui, Trump compara el Boeing que Qatar li regala amb l'estàtua que el poble de França va regalar al poble americà.

La capacitat de Trump per recaragolar el passat és fascinant. La primera aquarel·la de Vila Arrufat és la perspectiva d'una carretera rural amb arbres alineats. Vaig localitzar la carretera als afores de Villeroy, el punt més proper a París on van arribar els alemanys el 1914. En aquest poble, els alemanys van abatre el 1943 un bombarder nord-americà: tota la tripulació va sobreviure, i fa poc es va col·locar una placa que ho recorda.

Philippe, l'historiador local, explica que l'estiu passat van venir uns nord-americans i, davant de la placa, van discutir entre ells per Trump".

Eren els fills d'un dels pilots abatuts.

Plàcid Garcia-Planas, a Cabaret Voltaire. - la vanguardia.com

UN TURISTA DESTRUEIX UNA OBRA D'ART

Un entramat de policies aprofitant estructures societàries i empreses de detectius privats per tal de vendre informació de sumaris, investigar personatges públics o filtrar informació als mitjans de comunicació en campanyes de desprestigi de rivals polítics del govern de Mariano Rajoy, dissidents o, simplement, competidors. Així es pot definir el cas recollit en l’informe Colombo, un extensíssim atestat de la mateixa unitat d’Afers Interns amb data 14 de maig del 2014, que va ser enterrat per la Fiscalia Anticorrupció i Crim Organitzat i al qual ha tingut accés El Món. De fet, és un dels documents que la Comissió d’investigació de l’operació Catalunya al Congrés va reclamar al ministeri de l’Interior i a la Fiscalia Anticorrupció. Un informe de 261 pàgines més centenars de documents annexos elaborat pel Grup 5 de la Unitat d’Afers Interns del Cos Nacional de Policia, que llavors dirigia el comissari Marcelino Martín Blas. Un atestat que destapa una suposada xarxa de policies, sobretot de la Unitat de Delinqüència Fiscal i Financera -dirigida aleshores pel comissari José Luis Olivera-, i en un grau més baix, de les Brigades d’Informació del mateix CNP, que hauria estat passant informació reservada de dades personals, de sumaris judicials, investigacions policials o dades patrimonials i monetàries per escriure informes per a competidors o bé filtrar informació a la premsa. Tot plegat a través d’empreses i societats, entre les quals es trobava Método 3, que va ser desmuntada per la policia a través de tres investigacions judicials. De fet, les empreses alimentaven els policies i a l’inrevés. La xarxa va actuar a tot l’estat i durant força anys i va ser un dels instruments utilitzats en les primeres passes de l’operació Pujol, que després esdevindria operació Barna i després, operació Catalunya. Un exemple del cas són les 13.000 investigacions sobre persones que, encara no fa sis anys, van fer tres oficials de policia, sense que hi hagi cap investigació oberta per a cap d’elles. Fonts de la investigació del cas i de les que van signar i van ordenar l’atestat asseguren a El Món que encara no entenen per què “la fiscalia va tancar la causa sense cap explicació”. De fet, esperaven que el fiscal que presumiblement duia el cas, José Grinda, donaria alguna explicació per no tirar endavant la investigació o, en tot cas, oferiria alguna raó o correcció per tal que la policia esmenés errades o l’orientació, com segons les mateixes fonts, és “força habitual”. Sia com sia, aquest atestat ha dormit el son dels justos durant més de deu anys i ara permet connectar amb moltes de les informacions no només sobre l’operació Catalunya sinó altres dispositius opacs dels darrers anys a tot l’Estat. De fet, l’informe apunta una manera de fer que, ben mirat, es manté viva fins avui dia, com s’ha pogut constatar en la trama de Leire Díez. La sospita que aixecava l’informe Colombo va ser que la UDEF utilitzava detectius privats per portar a terme operacions encobertes o que fregaven la il·legalitat. L’informe Colombo es basa en dos elements. En primer terme, en la documentació recollida a l’entrada i escorcoll de la seu de Método 3 a Madrid i, per altra banda, en un sobre dirigit a un genèric “Cap d’Afers Interns”, franquejat a Sant Cugat del Vallès el 29 d’abril de 2014 i sense cap remitent. El sobre contenia diversos informes policials i de l’agència Método 3 sobre persones on els investigadors van detectar que hi havia informació de “caràcter personal com ara DNI o adreces, tenint present que les persones consultades, ni els funcionaris referenciats, ni la seva unitat tenien cap investigació en curs a les bases policials” i, sí que havien estat investigades per Método 3.

Els informes que van encendre les alarmes dels policies d’Afers Interns van ser deu, entre els quals hi havia atestats sobre la investigació sobre la trama Gürtel, de corrupció del PP, sobre Ignacio González, que va ser president de la Comunitat de Madrid, o sobre Gerardo Díaz, aleshores vicepresident de la CEOE. A partir d’aquí, els agents d’Afers Interns, eren comandats per l’inspector 111.497, Rubén Eladio, que després es querellaria contra el nucli dur de la policia patriòtica. De fet, cal recordar Eladio va signar el primer informe sobre una possible brigada policial que empaitaria independentistes. Va ser l’atestat 67/2016 de 20 de maig del 2016, lliurat al jutjat d’Instrucció número 2 de Madrid, en el marc de la instrucció de l’operació Nicolay, és a dir, sobre les activitats de Francisco Nicolás, el Pequeño Nicolás, i les seves relacions amb els serveis de seguretat i d’informació de l’Estat. En aquest informe alertava de l’existència d’un operatiu policial destinat a perjudicar líders polítics catalans, amb seguiments, escoltes i recerca d’informació absolutament prospectiva. També cal afegir un altre element interessant en aquest atestat policial i és un viatge a la República Dominicana que va acabar de perfilar com funcionava aquest operatiu, sempre segons els agents d’Afers Interns. Aquest viatge de membres de l’entramat d’empreses de Francisco Marco hauria servit, així com altres perquisicions a l’estranger –per exemple, a Miami o Panamà– per bloquejar qualsevol informació que es pogués aconseguir sobre altes institucions de l’Estat i per aconseguir el finançament de tot l’entramat. Part de l'informe Colombo on s'apunta la participació de la UDEF en investigacions prospectives/QS. A l’informe Colombo s’hi troben sucoses declaracions d’exdetectius de Método 3 –com ara Juan Tamarit, alies el Mago, que va ser informador de Villarejo, o Julián Peribáñez–. Tots dos expliquen a la policia les dinàmiques de les investigacions i sobre les persones que passaven informació sensible, reservada o personal dels objectius a investigar. Tots dos també descriuen en les seves declaracions la relació que mantenien amb el director de Método 3, Francisco Marco, tot i que cal tenir present el context, un greu conflicte laboral amb el seu excap.  Els agents d’Afers Interns autors de l’informe Colombo també van interrogar membres de la UDEF, especialment del Grup 21, de la Brigada d’Informació, d’Estrangeria i de Documentació, així com membres de la Unitat de Policia Judicial de la Comandància de la Guàrdia Civil a Barcelona -una investigació que va ser derivada al Servei d’Afers Interns de l’institut armat-, que haurien consultat bases de dades policials de manera presumptament irregular o que per les mans dels quals passava informació que havia arribat a empreses del grup Método 3 o bé als mitjans de comunicació. De fet, l’informe conclou que molta de la informació processada i treballada a través del grup Método 3 va ser filtrada per “funcionaris de la UDEF Central”, atès que els policies interrogats van admetre que els caps tenien accés als esborranys dels atestats. D’aquesta manera, Afers Interns sosté en l’atestat que la UDEF utilitzava empreses de detectius per elaborar informes compromesos o obtenir informació fora dels conductes reglamentaris, sobretot en operacions clandestines. En definitiva, tota aquesta xarxa suposava, segons els investigadors d’Afers Interns, deixar en mans de detectius –o detectius simulats– perquisicions que poguessin servir per embolicar polítics en trames de corrupció, sense cap mena de control judicial, per obtenir informació que després es podria blanquejar a través d’informes policials. Aquest informe Colombo, que la fiscalia no va voler judicialitzar, va entrar per la porta del darrere al Jutjat Central d’Instrucció número 6 de l’Audiència Nacional quan n’era el titular Manuel García Castellón. Es va incorporar a la peça separada número 27 de la macrocausa Tàndem. Una peça batejada com la peça Método 3 i que es va acabar arxivant. Continuarà.... Quico Sallés a el Món.

POBRESA ENQUISTADA

Bones notícies... fins que mires les dimensions i el que impliquen. La població que està en risc de pobresa va disminuir el 2024 en 200.000 persones (i ara ve la realitat), del 26,5% al ​​25,8% de la població, uns 12,5 milions de persones, la xifra més baixa des del 2014. És a dir, una de cada quatre persones es troba en risc de pobresa i exclusió social.

A més, les polítiques que s'estan duent a terme per mitigar aquestes situacions no estan assolint prou intensitat per protegir les persones que viuen en condicions més precàries, cosa que en cronifica la situació i dificulta les possibilitats de sortir de la pobresa. La xifra de persones en situació de pobresa severa, que s'ha mantingut constant el 2024 i un punt per sobre del 2008: 4,1 milions de persones viuen a llars amb ingressos inferiors a 644 euros al mes per unitat de consum.

Així ho indica el XV Informe Anual 'L'Estat de la Pobresa' presentat per la Xarxa de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social a l'Estat Espanyol (EAPN-ES), i construït a partir de les dades de la darrera Enquesta de Condicions de Vida. El document recull tant la taxa AROPE (persones en risc de pobresa i exclusió social), com la taxa de risc de pobresa relativa, la carència material i social severa i el percentatge de població amb baixa intensitat a l'ocupació.

L'accés a un habitatge es constata un any més com un factor d'empobriment i desigualtat per a una gran part de la població, especialment per la crisi dels preus dels lloguers. De fet, la despesa en habitatge porta més d'un terç dels ingressos de les persones pobres (35,5%), que disposen de 333 euros de mitjana després de pagar el lloguer, i de 370 euros una vegada abonada la quota de la hipoteca.

Cal destacar també la dada de pobresa energètica, que encadenava anys de màxims històrics i que el 2024 va baixar més de 3 punts: el 17,6% de la població no es va poder permetre mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. Tot i això, malgrat la millora d'aquest any, la pobresa energètica ha augmentat un 65,9% respecte al 2014 i pràcticament es triplica des del 2008 (puja un 196,3%).

Malgrat que les xifres siguin encara elevades, des de la Xarxa destaquen la importància del paper de l'Estat per reduir les taxes de pobresa. Segons l'Informe, l'estat del benestar va evitar que 11,1 milions de persones entressin en situació de pobresa el 2024. Sense les transferències de l'Estat, incloses les pensions, la taxa de pobresa seria més del doble (pujaria del 19,7% al 42,6%), i 2,6 milions de persones més estarien en situació de pobresa severa.

3 de cada 10 persones a llars amb menors es troben en risc de pobresa o exclusió social

Els responsables d'EAPN-ES mostren una preocupació especial pel risc de pobresa i exclusió social entre menors de 18 anys, que ja arriba a 2,8 milions de menors. A més, l'informe revela com la taxa AROPE és més gran en les famílies amb menors: 3 de cada 10 persones en llars amb menors es troben en risc de pobresa o exclusió social.

Especialment delicades són les xifres de les llars monoparentals (més de la meitat està en risc de pobresa i/o exclusió social, el 50,3%), i de les famílies nombroses (49,1% en taxa AROPE).

Davant de les preocupants dades de pobresa infantil, des de EAPN-ES demanen mesures urgents i estructurals, com ja han fet altres països de la UE. És el cas, per exemple, de Bulgària, Grècia o Romania, que fins i tot amb pitjors taxes de pobresa i/o 3 exclusió social que Espanya, han aconseguit reduir la pobresa infantil des del 2015, mentre al nostre país s'ha mantingut alta i constant.  

Celeste López 

a lavanguardia.com

L’home que passats els trenta fa servir l’autobús per desplaçar-se cal que es consideri a si mateix un fracassat. Aquesta frase s’atribueix normalment i per error a Margaret Thatcher, però qui la pronuncià fou en realitat Loelia Lindsay, filla del primer baró de Sysonby i tercera esposa del II duc de Westminster.

ELS FRACASSATS

L’home que passats els trenta fa servir l’autobús per desplaçar-se cal que es consideri a sí mateix un fracassat. Aquesta frase s’atribueix normalment i per error a Margaret Thatcher, però qui la pronuncià fou en realitat Loelia Lindsay, filla del primer baró de Sysonby i tercera esposa del II duc de Westminster. Les paraules de l’adinerada senyora s’han d’entendre com sonen: un menyspreu extrem de la frívola aristòcrata per l’esforçat ciutadà comú que es movia en transport públic. Un usuari del bus o del tren no era, a ulls de la dama en qüestió, res més que un subgènere embrutit de persona que tenia allò que es mereixia. Algú que mereixia ser humiliat per la seva incapacitat o falta de voluntat per treure profit de la societat de consum, procurar-se un automòbil i escapar de les incomoditats del transport col·lectiu. Si avui recordem aquest aforisme no és per un caprici formalista. Ho fem més aviat per referir-nos a d’altres fracassats que ens són més propers pel que fa al lloc i al temps. El lloc és aquí, el temps avui i els fracassats som nosaltres. És aquesta una afirmació realista i gens hiperbòlica. Doncs d’humiliació i tracte vexatori s’ha de qualificar el que ve succeint amb el servei ferroviari de Catalunya des de fa ja dècades en els serveis de rodalies i regionals. Les icòniques imatges d’aquests dies, amb passatgers saltant dels vagons o esperant estoicament en andanes atapeïdes fins a posar en risc la seva seguretat, s’han d’entendre simbòlicament com el que són: la derrota sense pal·liatius del ciutadà ordinari carretejant la seva trepitjada dignitat entre les vies.

No es tracta en aquesta ocasió d’una humiliació de prestància aristocràtica, com la que infligia amb el seu desdenyós comentari la senyora Lindsay als seus compatriotes. Un menyspreu que, al menys en el seu cas, era coherent amb la seva rància i classista visió de la societat. La humiliació que se’ns dispensa a nosaltres ve en canvi embolicada de grans proclames d’exaltació igualitària i de l’elogi de les virtuts cíviques dels qui són usuaris del transport públic. Els poders públics els consideren de paraula herois de la modernitat –conscienciats amb el medi ambient, solidaris, compromesos, etcètera–, però els menyspreen a través dels fets dispensant-los-hi un tracte indigne.

No és aquest un passar llista a sigles, partits o governs del passat o del present. La degradació del servei ha estat un procés tan llarg i continuat que no es atribuïble a ningú en exclusiva. Un abandonament tan generalitzat només pot endossar-se a una falta de respecte de vocació transversal cap a l’administrat i a les seves necessitats més bàsiques de mobilitat.

La senyora Lindsay insultava volent-ho fer, però les nostres institucions han acabat fent el mateix per deixadesa, incompetència i manca d’empatia. El resultat, amb voluntat feridora o sense, és coincident: els qui viatgen en tren regional o de rodalies a Catalunya el 2025 són, com els anglesos als que es referia Lindsay, uns fracassats. Aquest és el missatge factual que se’ns fa arribar des de fa dues dècades, amb independència dels discursos que es pronuncien per a ensucrar una realitat tan lamentable.  Se suposa que aquest despropòsit és reversible. Que les inversions que s’executen i s’executaran a les vies del tren catalanes li donaran la volta al servei com si fos un mitjó. La promesa és que en uns anys l’aire civilitzat i la imatge del progrés estaran de tornada i que no només l’alta velocitat estarà a l’altura del segle XXI. Però perquè això fos possible, en primer lloc hauríem d’estar segurs que ja hem tocat fons. I els dubtes són més que raonables en aquest punt. Doncs la degradació no afecta únicament a la puntualitat dels trens, la fiabilitat de les infraestructures o el número insuficient de combois. Tan o més greu és l’ambient que ha anat ­apoderant-se d’estacions, andanes y vagons després de tanta deixadesa, abandonament i negligència. D’estar encara viva, Lindsay seria una dona d’allò més ­contenta. L’escolto dins del meu cap: My darling , veus com tenia raó? Fracassats!  - Josep Martí Blanch a la vanguardia.

HABEMUS PAPAM, ¿Y LA MAMAM PA CUANDO?

El procés secret per triar un nou papa va començar aquest dimecres, dimecres 7 de maig, dues setmanes després de la mort del papa Francesc a 88 anys. Els fans de la pel·lícula Conclave, nominada a l'Oscar i centrada en l'elecció papal, podrien pensar que tenen algunes claus sobre què passarà aquests dies. Però, fins a quin punt és fidel la pel·lícula a la realitat? Fins a quin punt algú em podria explicar que hi hagi una sola persona al món a qui l'interessi veure aquesta pel·lícula. Fins a quin punt algú em podria explicar com una cosa que no té gens d'importància per se ni per al 80 % de la humanitat, desperta tant interès en els mitjans?, i això que és l'únic acte una mica democràtic de la Santa Mare Església. Fins a quin punt és normal que el resultat de l'elecció del papa nou es comuniqui a través de fum, en ple segle XXI? Fins a quin punt l'elecció del cap de la secta desperta tant d'interès mediàtic, és un misteri irresoluble? De tota aquesta antiga farsa, l'única cosa interessant és l'origen del conclave, que demostra la misèria i la baixesa ètica i moral del personal pontifici. El conclave més llarg de la història va passar entre 1268 i 1271 a Viterbo, Itàlia, i va durar gairebé tres anys. L'elecció del successor de Clement IV es va veure obstaculitzada per divisions polítiques entre els cardenals, cosa que va portar a un estancament perllongat. La desesperació va ser tan gran que les autoritats locals van tancar els cardenals i van racionar el seu menjar, reduint-lo a pa i aigua. Fins i tot van desmantellar el sostre del palau on es reunien, amb l'esperança d'accelerar la decisió. Finalment, els cardenals van triar a Teobald Visconti, un ardiaca que ni tan sols era sacerdot en aquell moment, qui va prendre el nom de Gregori X. Aquest episodi va portar a la creació del sistema de conclave modern. Gregori X va promulgar la butlla Ubi Periculum el 1274, establint l'aïllament obligatori dels cardenals durant l'elecció papal per evitar influències externes. Des de llavors, el procés ha evolucionat, però l'essència de la tancada amb clau continua vigent. Y es que en el fons, tota aquesta part de la farsa es podria resumir en què el futur papa, "Testes habet et bene pendentes". Com es preguntaria Jennifer López: HABEMUS PAPAM: I LA MAMAM PA CUANDO?

BOLAÑO, ELS INFRARREALISTES I ALCIRA SOUST

“L'infrarealisme va ser i és una ètica en vers, el sant i senya de poetes que rèiem de més o menys els mateixos acudits, ens emocionaven les mateixes lectures, ens fastiguejàvem de la mateixa merda, volíem canviar les mateixes coses i ens corrien de les mateixes festes”. Així definia Juan Esteban Harrington –un dels seus integrants– un moviment cultural que va despuntar a Ciutat de Mèxic a mitjans dels anys 70 del segle passat, si bé no va assolir un ampli reconeixement i interès fins a un quart de segle després, quan l'escriptor xilè establert a Catalunya Roberto Bolaño el va convertir en el protagonista de “Los detectives salvajes”, l'obra amb la que va aconseguir el premi Herralde de novel·la.. - Ramón Álvarez a la vanguardia.

Poeta reconvertit en narrador, Bolaño havia estat un dels principals impulsors d'un col·lectiu poètic al qual aviat s'hi van sumar artistes plàstics que reivindicava una cultura viva, a peu de carrer, entroncada d'alguna manera amb el realisme social i l'activisme polític, però també amb les avantguardes, la transgressió. Un moviment que en una era postmoderna i postavantguardista no podia sinó sumar-se al discurs i les estètiques contraculturals de l'època, tot i que acomodant la poètica beat i el realisme brut del nord al discurs revolucionari i el realisme màgic de la seva pròpia tradició. Els poetes real visceralistes.

"Deixeu-ho tot, novament. Llanceu-vos als camins", com titulava el mateix Bolaño el "Primer manifest del moviment infrarealista" que va publicar en el primer número de la revista "Correspondència Infra", corresponent al període octubre-novembre de 1977, remet necessàriament a "En el camí" de Jack Kerouac. Ho fan també alguns dels seus paràgrafs més explícits, encara que dotats d'aquest contingut revolucionari aliens al pioner de la generació beat: “La nostra ètica és la Revolució, la nostra estètica la Vida: una sola cosa”. És el manifest que oferim íntegre, respectant les majúscules i la puntuació de l'original.

El de Bolaño no va ser, no obstant, l'únic manifest infrarealista. Encara que ell mateix s'atribuís el lideratge del moviment, els mexicans Mario Santiago Papasquiaro i José Vicente Anaya també van escriure els seus. "Jo vaig proposar que cadascun dels infras escrivíssim un manifest, Bolaño es va oposar dient que no, perquè ell era l'únic que sabia què era l'infra. La reunió va acabar així. La següent vegada que ens vam reunir només Papasquiaro i jo vam arribar amb un manifest escrit. És a dir, que Papas i jo desobeïm el dictat. Tot i això, la història va situar Bolaño com l'artífex, i principal promotor, del moviment. Encara que fos quan ja ningú no s'en recordava o no hi havia reparat.

Però si l'infra va renéixer més de dues dècades després, com ho va fer el zapatisme a Chiapas dècades després de reinventar-se, l'infra segueix allà i fa tot just uns dies, l'11 d'abril passat, més de dues dècades després de la publicació de “Los detectives salbvajes” i de la mort de Bolaño a Barcelona, ​​la capital catalana va acollir la seva sorprenent i inesperada reaparició de mà del col·lectiu Poetry Is Not Dead, que va irrompre el més pur estil infra en la lectura homenatge de l'obra del seu idolatrat autor que es feia a la Biblioteca Gabriel García Márquez..

Alguns dels primers infrarrealistes a Ciudad de México (Bolaño es el penúltim de la fila superior)

Reivindicant una “crítica migrant i dissident”, com explica Nicolás Uriel, impulsor del grup, els nous infras van posar de manifest que la cultura –o contracultura– de carrer continua allà, al marge de la cultura oficial, com no podia ser d'una altra manera. I que Barcelona, ​​en la seva decadència lenta i inexorable, pot tornar a ser el gresol d'una estètica d'anada i tornada que ni ocupa ni reivindica els espais oficials. Es desenvolupa als passadissos del metro, a diversos espais socials, a les xarxes o al Bodegón Club, al cor del barri de Sants, on Poetry Is Not Dead té la seva seu.

El manifiesto

”‘Hasta los confines del sistema solar hay cuatro horas luz; hasta la estrella más cercana, cuatro años luz. Un desmedido océano de vacío. Pero ¿estamos realmente seguros de que sólo haya un vacío? Únicamente sabemos que en este espacio no hay estrellas luminosas; de existir, ¿serían visibles? ¿Y si existiesen cuerpos no luminosos, u oscuros? ¿No podría suceder en los mapas celestes, al igual que en los de la tierra, que estén indicadas las estrellas-ciudades y omitidas las estrellas-pueblos?’.

”–Escritores soviéticos de ciencia ficción arañándose el rostro a medianoche.

”–Los infrasoles (Drummond diría los alegres muchachos proletarios).

”–Peguero y Boris solitarios en un cuarto lumpen presintiendo a la maravilla detrás de la puerta.

”–Free Money.

”¿Quién ha atravesado la ciudad y por única música sólo ha tenido los silbidos de sus semejantes, sus propias palabras de asombro y rabia?

”El tipo hermoso que no sabía que el orgasmo de las chavas es clitorial.

Cortinas de agua, cemento o lata, separan una maquinaria cultural, a la que lo mismo le da servir de conciencia o culo de la clase dominante

”(Busquen, no solamente en los museos hay mierda). (Un proceso de museificación individual). (Certeza de que todo está nombrado, develado). (Miedo a descubrir). (Miedo a los desequilibrios no previstos).

”Nuestros parientes más cercanos: los francotiradores, los llaneros solitarios que asolan los cafés de chinos de Latinoamérica, los destazados en supermarkets, en sus tremendas disyuntivas individuo-colectividad; la impotencia de la acción y la búsqueda (a niveles individuales o bien enfangados en contradicciones estéticas) de la acción poética.

”Pequeñitas estrellas luminosas guiñándonos eternamente un ojo desde un lugar del universo llamado Los laberintos.

”–Dancing club de la miseria.

”–Pepito Tequila sollozando su amor por Lisa Underground.

”–Chúpaselo, chúpatelo, chupémoselo.

”–Y el Horror.

”Cortinas de agua, cemento o lata, separan una maquinaria cultural, a la que lo mismo le da servir de conciencia o culo de la clase dominante, de un acontecer cultural vivo, fregado, en constante muerte y nacimiento, ignorante de gran parte de la historia y las bellas artes (creador cotidiano de su loquísima istoria y de su alucinante vellas hartes), cuerpo que por lo pronto experimenta en sí mismo sensaciones nuevas, producto de una época en que nos acercamos a 200 K/h al cagadero o a la revolución.

Formas de vida y formas de muerte se pasean cotidianamente por la retina. Su choque constante da vida a las formas infrarrealistas

” ‘Nuevas formas, raras formas’, como decía entre curioso y risueño el viejo Bertolt.

”Las sensaciones no surgen de la nada (obviedad de obviedades), sino de la realidad condicionada, de mil maneras, a un constante fluir.

”–Realidad múltiple, ¡nos mareas!

”–Así, es posible que por una parte se nazca y por otra estemos en las primeras butacas de los últimos coletazos. Formas de vida y formas de muerte se pasean cotidianamente por la retina. Su choque constante da vida a las formas infrarrealistas: EL OJO DE LA TRANSICIÓN.

”Metan a toda la ciudad al manicomio. Dulce hermana, aullidos de tanque, canciones hermafroditas, desiertos de diamante, sólo viviremos una vez y las visiones cada día más gruesas y resbalosas. Dulce hermana, aventones para Monte Albán. Apriétense los cinturones porque se riegan los cadáveres. Una movida de menos.

”¿Y la buena cultura burguesa? ¿Y la academia y los incendiarios? ¿y las vanguardias y sus retaguardias? ¿Y ciertas concepciones del amor, el buen paisaje, la Colt precisa y multinacional?

Un nuevo lirismo comienza a crecer en América Latina, a sustentarse en modos que no dejan de maravillarnos

”Como me dijo Saint-Just en un sueño que tuve hace tiempo: Hasta las cabezas de los aristócratas nos pueden servir de armas.

”–Una buena parte del mundo va naciendo y otra buena parte muriendo, y todos sabemos que todos tenemos que vivir o todos morir: en esto no hay término medio.

”Chirico dice: es necesario que el pensamiento se aleje de todo lo que se llama lógica y buen sentido, que se aleje de todas las trabas humanas de modo tal que las cosas le aparezcan bajo un nuevo aspecto, como iluminadas por una constelación aparecida por primera vez. Los infrarrealistas dicen: vamos a meternos de cabeza en todas las trabas humanas, de modo tal que las cosas empiecen a moverse dentro de uno mismo, una visión alucinante del hombre.

”–La Constelación del Bello Pájaro.

”–Los infrarrealistas proponen al mundo el indigenismo: un indio loco y tímido.

”–Un nuevo lirismo, que en América Latina comienza a crecer, a sustentarse en modos que no dejan de maravillarnos. La entrada en materia es ya la entrada en aventura: el poema como un viaje y el poeta como un héroe develador de héroes. La ternura como un ejercicio de velocidad. Respiración y calor. La experiencia disparada, estructuras que se van devorando a sí mismas, contradicciones locas.

Son tiempos duros para el hombre, decimos nosotros, volviendo a las barricadas después de una jornada llena de mierda y gases lacrimógenos

”Si el poeta está inmiscuido, el lector tendrá que inmiscuirse.

”‘Libros eróticos sin ortografía’.

”Nos anteceden las MIL VANGUARDIAS DESCUARTIZADAS EN LOS SESENTA.

”Las 99 flores abiertas como una cabeza abierta.

”Las matanzas, los nuevos campos de concentración.

”Los Blancos ríos subterráneos, los vientos violetas.

”Son tiempos duros para la poesía, dicen algunos, tomando té, escuchando música en sus departamentos, hablando (escuchando) a los viejos maestros. Son tiempos duros para el hombre, decimos nosotros, volviendo a las barricadas después de una jornada llena de mierda y gases lacrimógenos, descubriendo / creando música hasta en los departamentos, mirando largamente los cementerios-que-se-expanden, donde toman desesperadamente una taza de té o se emborrachan de pura rabia o inercia los viejos maestros.

”Nos antecede HORA ZERO.

Nuestra ética es la Revolución, nuestra estética la Vida: una-sola-cosa

” ((Cría zambos y te picarán los callos)).

”Aún estamos en la era cuaternaria. ¿Aún estamos en la era cuaternaria?

”Pepito Tequila besa los pezones fosforescentes de Lisa Underground y la ve alejarse por una playa en donde brotan pirámides negras.

”Repito: el poeta como héroe develador de héroes, como el árbol rojo caído que anuncia el principio del bosque.

”–Los intentos de una ética-estética consecuente están empedrados de traiciones o sobrevivencias patéticas.

”–Y es que el individuo podrá andar mil kilómetros pero a la larga el camino se lo come.

”–Nuestra ética es la Revolución, nuestra estética la Vida: una-sola-cosa.

”Los burgueses y los pequeños burgueses se la pasan en fiesta. Todos los fines de semana tienen una. El proletariado no tiene fiesta. Sólo funerales con ritmo. Eso va a cambiar. Los explotados tendrán una gran fiesta. Memoria y guillotinas. Intuirla, actuarla ciertas noches, inventarle aristas y rincones húmedos, es como acariciar los ojos ácidos del nuevo espíritu.

Nuestros puentes hacia las estaciones ignoradas. El poema interrelacionando realidad e irrealidad

”Desplazamiento del poema a través de las estaciones de los motines: la poesía produciendo poetas produciendo poemas produciendo poesía. No un callejón eléctrico / el poeta con los brazos separados del cuerpo / el poema desplazándose lentamente de su Visión a su Revolución. El callejón es un punto múltiple. “Vamos a inventar para descubrir su contradicción, sus formas invisibles de negarse, hasta aclararlo”. Desplazamiento del acto de escribir por zonas nada propicias para el acto de escribir.

”¡Rimbaud, vuelve a casa!

”Subvertir la realidad cotidiana de la poesía actual. Los encadenamientos que conducen a una realidad circular del poema. Una buena referencia: el loco Kurt Schwitters. Lanke trr gll, o, upa kupa arggg, devienen en línea oficial, investigadores fonéticos codificando el aullido. Los puentes del Noba Express son anti-codificantes: déjenlo que grite, déjenlo que grite (por favor no vayan a sacar un lápiz ni un papelito, ni lo graben, si quieren participar griten también), así que déjenlo que grite, a ver qué cara pone cuando acabe, a qué otra cosa increíble pasamos.

Nuestros puentes hacia las estaciones ignoradas. El poema interrelacionando realidad e irrealidad.

”Convulsivamente.

”¿Qué le puedo pedir a la actual pintura latinoamericana? ¿Qué le puedo pedir al teatro?

La mejor pintura de América Latina es la que aún se hace a niveles inconscientes, el juego, la fiesta

Más revelador y plástico es pararse en un parque demolido por el smog y ver a la gente cruzar en grupos (que se comprimen y se expanden) las avenidas, cuando tanto a los automovilistas como a los peatones les urge llegar a sus covachas, y es la hora en que los asesinos salen y las víctimas los siguen.

”¿Realmente qué historias me cuentan los pintores?

”El vacío interesante, la forma y el color fijos, en el mejor de los casos la parodia del movimiento. Lienzos que sólo servirán de anuncios luminosos en las salas de los ingenieros y médicos que coleccionan.

”El pintor se acomoda en una sociedad que cada día es más ‘pintor’ que él mismo, y ahí es donde se encuentra desarmado y se inscribe de payaso.

”Si un cuadro de X es encontrado en alguna calle por Mara, ese cuadro adquiere categoría de cosa divertida y comunicante; es un salón es tan decorativo como los sillones de fierro del jardín del burgués / ¿cuestión de retina? / sí y no / pero mejor sería encontrar ( y por un tiempo sistematizar azarosamente) el factor detonante, clasista, cien por ciento propositivo de la obra, en yuxtaposición a los valores de ‘obra’ que la están precediendo y condicionando.

Para la arquitectura y la escultura los infrarrealistas partimos de dos puntos: la barricada y el lecho

-El pintor deja el estudio y CUALQUIER statu quo y se mete de cabeza en la maravilla / o se pone a jugar ajedrez como Duchamp / Una pintura didáctica para la misma pintura / Y una pintura de la pobreza, gratis o bastante barata, inacabada, de participación, de cuestionamiento en la participación, de extensiones físicas y espirituales ilimitadas.

La mejor pintura de América Latina es la que aún se hace a niveles inconscientes, el juego, la fiesta, el experimento que nos da una real visión de lo que somos y nos abre a lo que podemos será la mejor pintura de América Latina, es la que pintamos con verdes y rojos y azules sobre nuestros rostros, para reconocernos en la creación incesante de la tribu.

”Prueben a dejarlo todo diariamente.

”Que los arquitectos dejen de construir escenarios hacia dentro y que abran las manos (o que las empuñen, depende del lugar) hacia ese espacio de afuera. Un muro y un techo adquieren utilidad cuando no sólo sirven para dormir o evitar lluvias sino cuando establecen, a partir, por ejemplo, del acto cotidiano del sueño, puentes conscientes entre el hombre y sus creaciones, o la imposibilidad momentánea de éstas.

”Para la arquitectura y la escultura los infrarrealistas partimos de dos puntos: la barricada y el lecho.

En poesía y en lo que sea, la entrada en materia tiene que ser ya la entrada en aventura

”La verdadera imaginación es aquella que dinamita, elucida, inyecta microbios esmeraldas en otras imaginaciones. En poesía y en lo que sea, la entrada en materia tiene que ser ya la entrada en aventura. Crear las herramientas para la subversión cotidiana. Las estaciones subjetivas del ser humano, con sus bellos árboles gigantescos y obscenos, como laboratorios de experimentación. Fijar, entrever situaciones paralelas y tan desgarradoras como un gran arañazo en el pecho, en el rostro. Analogía sin fin de los gestos. Son tantos que cuando aparecen los nuevos ni nos damos cuenta, aunque los estamos haciendo / mirando frente a un espejo. Noches de tormenta. La percepción se abre mediante una ética-estética llevada hasta lo último.

”Las galaxias del amor están apareciendo en la palma de nuestras manos.

”– Poetas, suéltense las trenzas (si tienen).

”–Quemen sus porquerías y empiecen a amar hasta que lleguen a los poemas incalculables.

”–No queremos pinturas cinéticas, sino enormes atardeceres cinéticos.

”–Caballos corriendo a 500 kilómetros por hora.

Quemen sus porquerías y empiecen a amar hasta que lleguen a los poemas incalculables

”–Ardillas de fuego saltando por árboles de fuego.

”–Una apuesta para ver quién pestañea primero, entre el nervio y la pastilla somnífera.

”El riesgo siempre está en otra parte. El verdadero poeta es el que siempre está abandonándose. Nunca demasiado tiempo en un mismo lugar, como los guerrilleros, como los ovnis, como los ojos blancos de los prisioneros a cadena perpetua.

”Fusión y explosión de dos orillas: la creación como un graffiti resuelto y abierto por un niño loco.

”Nada mecánico. Las escalas del asombro. Alguien, tal vez el Bosco, rompe el acuario del amor. Dinero gratis. Dulce hermana. Visiones livianas como cadáveres. Little boys tasajeando de besos a diciembre.

”A las dos de la mañana, después de haber estado en casa de Mara, escuchamos (Mario Santiago y algunos de nosotros) risas que salían del penthouse de un edificio de 9 pisos. No paraban, se reían y se reían mientras nosotros abajo nos dormíamos apoyados en varias casetas telefónicas. Llegó un momento en que sólo Mario seguía prestando atención a las risas (el penthouse es un bar gay o algo parecido y Darío Galicia nos había contado que siempre está vigilado por policías). Nosotros hacíamos llamadas telefónicas pero las monedas se hacían de agua. Las risas continuaban. Después de que nos fuimos de esa colonia Mario me contó que realmente nadie se había reído, eran risas grabadas y allá arriba, en el penthouse, un grupo reducido, o quizás un solo homosexual, había escuchado en silencio su disco y nos lo había hecho escuchar.

La muerte del cisne, el último canto del cisne, NO ESTÁN en el Bolshói sino en el dolor y la belleza insoportables de las calles

”–La muerte del cisne, el último canto del cisne, el último canto del cisne negro, NO ESTÁN en el Bolshói sino en el dolor y la belleza insoportables de las calles.

”–Un arcoiris que principia en un cine de mala muerte y que termina en una fábrica en huelga.

”–Que la amnesia nunca nos bese en la boca. Que nunca nos bese.

”–Soñábamos con utopía y nos despertamos gritando.

”–Un pobre vaquero solitario que regresa a su casa, que es la maravilla.

”Hacer aparecer las nuevas sensaciones –Subvertir la cotidianeidad.

”OK.

”DÉJENLO TODO, NUEVAMENTE.

”LÁNCENSE A LOS CAMINOS.”

La mare dels poetes real visceralistes, un per un. AQUI

UN CRIT PER LA PAU

No són bons temps per a la pau. Al llarg de la història, la humanitat ha transitat per grans períodes de confrontació, guerres i conflictes. Les propostes per eradicar la violència no van servir i en la majoria de les ocasions Mart es va acabar imposant sobre Venus, i les bombes van pesar més que les paraules. A finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX es va aconseguir fer una crida a favor d'una “pau perpètua” i els congressos de pau van proliferar al continent europeu. Personalitats com Emmanuel Kant i Victor Hugo es van fer els defensors de la pau.

Malauradament, l'arquitectura de la governança internacional predominant en aquells temps ens va portar a la Primera Guerra Mundial. El joc pervers de les aliances i el sistema de l'“equilibri de poders” ens van conduir a un resultat macabre i catastròfic, assolint els més de quaranta milions de morts, segons les estimacions oficials. La “drôle de guerre” no va tenir res de diversió i sí d'aberració en contemplar les escenes de soldats morint sense sentit al front militar.

La humanitat va tornar a ser testimoni d'un altre dels horrors més grans de la civilització amb la Segona Guerra Mundial. Sis milions de jueus i altres comunitats i minories van ser exterminats sistemàticament. A aquest Holocaust cal afegir-hi els més d'entre cinquanta-cinc i seixanta milions de persones que van morir com a víctimes d'aquesta contesa.

Aquests esdeveniments van fer recapacitar els dirigents per posar punt final a tota aquesta espiral de violència. La conscienciació generalitzada dels horrors viscuts va portar els Estats a declarar la necessitat de posar fi a aquest engranatge de guerra. El 1945 el “mai més” va donar a llum la ment i la decisió dels responsables polítics del món per proposar la creació d'una governança internacional en què les tensions es resoldrien pacíficament. Han estat vuitanta anys d'un clar compromís de Nacions Unides per la pau i la seguretat. Tot i això, avui observem amb enorme preocupació una deriva imparable a retrocedir i tornar als moments més foscos de la humanitat.

Tot i els avenços científics i tecnològics, la comunitat internacional ha tornat a “l'Edat de Pedra” política. El multilateralisme i la diplomàcia estan en hores baixes mentre que la violència i la força es tornen a imposar. L'auge del “militarisme” ens envaeix dia a dia. La guerra d'Ucraïna, la crisi al Pròxim Orient, especialment a Gaza, i les diferents guerres a l'Àfrica demostren que “valen” les vides de milers i milers de ciutadans innocents.

Avui dia les guerres es prolonguen i s'autoalimenten sense que la ciutadania sigui capaç d'exigir comptes als seus responsables immediats perquè s'aturin aquestes atrocitats. S'han traspassat tots els límits de deshumanització, i no ho podem ni ho hem d'acceptar. Davant aquest escenari de “Armagedón” col·lectiu de la humanitat, ens hem d'indignar i mobilitzar.

L'Aliança de Civilitzacions proposa un lobby, Un Crit per la Pau, un moviment global

Per això, l'Aliança de Civilitzacions de les Nacions Unides, juntament amb Religions for Peace, proposa el llançament d'una “aliança” o “lobby” per la pau sota el títol “Un Crit per la Pau, la Fi de les Guerres i el Respecte per la Legalitat Internacional”, un moviment global compromès amb l'abast d'una pau mundial justa i sostenible. Perquè de la mateixa manera que hi ha un lobby militarista i armamentístic, amb molta influència en les relacions internacionals, tots els que creiem en la pau ens hem d'unir i activar per contrarestar el seu poder. Els senyors de la guerra es juguen els seus diners, tacats de sang, però la humanitat es juga la seva existència. 

Están todos ustedes invitados al lanzamiento de este “Grito por la Paz” el próximo 26 de abril en Gernika, en el País Vasco, una ciudad que refleja los horrores de la guerra y la urgencia de paz cuando se cumplen 88 años de su bombardeo durante la Guerra Civil Española. Nos encontrarán en el Frontón Jai-Alai, a las 10 de la mañana. No falten. Toca movilizarse. Miguel Ángel Moratinos