DE RETORN A JOVENTLÀNDIA 26.8.24

Rússia és tan russa. Em telefona una amiga de Moscou, l’Inna, professora de llengües tintada de malenconia: troba a faltar bedolls al meu jardí mediterrani. “Per què et fixes tant en les libèl·lules i no pas en els coets?”, em va preguntar; no vaig saber què dir. Va néixer a Kursk i ara viu al barri moscovita de Iassénevo, al costat d’un gran parc. “Per aquests arbres hi passejava Puixkin, llum de la poesia russa –m’explica–. Encara hi ha roures vius que recorden el poeta. Ens vam conèixer als peus de la seva estàtua, recordes?”.  Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

Va ser al centre de Moscou, al monument i plaça de Puixkin, a la cruïlla dels bulevards Tverskói i Strastnoi amb Tverskaia, el carrer per on entraven els tsars a Moscou procedents de Sant Petersburg. El punt on es va obrir el primer McDonald’s de Rússia. Demano a l’Inna que em parli del paisatge que la va veure néixer. “ Kursk és la terra dels rossinyols, saps?”. Ho desconeixia. Kursk no m’evoca el trinat dels rossinyols, sinó ocells més aviat apocalíptics: la batalla de tancs més gran la història el 1943 contra el Tercer Reich (el nombre de morts és impossible de comptar); m’evoca el submarí nuclear enfonsat en aigües àrtiques (118 ofegats el primer agost de Putin al poder) i m’evoca que Rússia és –pel flanc de Kursk– el primer país amb armes nuclears de la història envaït territorialment per un país que no té armes nuclears.

Els rossinyols de Kursk em porten a les buguenvíl·lees de Gaza. És el que més em va sorprendre de la franja: no les desfilades de la Gihad Islàmica a les onades de la platja ni els crits de Hamàs apuntant al cel, sinó les seves immenses i frondoses buguenvíl·lees. Tan fort les retinc que pregunto al fotògraf que m’acompanyava, David Ramos, si la memòria no em deu estar enganyant.

– David, les buguenvíl·lees de Gaza eren impressionants, oi?

– I tant! Enormes –responc.

Encara que ja no existeixin, encara que les hagin arrencat de soca-rel, aquelles buguenvíl·lees estaran sempre per damunt de tots els míssils. Com les papallones grogues que voletejaven pels camps afganesos o les libèl·lules que omplien els camps libis. Camps de batalla. Insectes que m’intrigaven amb l’obsessió d’un lepidopteròleg. I ara l’ Inna em descobreix que els rossinyols, amb tota la seva fragilitat, defineixen Kursk i estan molt per damunt de tancs, submarins i invasions. A la seva terra dediquen maratons, museus, hotels, escultures i festivals a aquest diminut ocell que a l’hivern busca calor al sud de l’ Àfrica: amb prou feines té la mida d’un puny i s’allunya volant milers de quilòmetres.

Cap pla quinquennal poètic no va dissenyar aquesta passió russa pels rossinyols de Kursk. És una cosa més ancestral. Cal recordar el tremend vol d’una paisana de l’ Inna, la cantant favorita de Nicolau II, Nadejda Plevítskaia, que el tsar va batejar com el rossinyol de Kursk. Molt rossinyol , efectivament: amb la revolució d’octubre, Plevítskaia i el seu marit es van unir als russos blancs fins que –per calés– es van passar als estalinistes per delatar els blancs dins i fora de Rússia. Ella va ser empresonada pels francesos i ell va aconseguir fugir a la Barcelona soviètica del 1937, evaporant-se sense deixar rastre.

L’Inna m’explica que, al parc que hi ha a tocar de casa seva, acaba d'enraonar amb dos soldats. A la vora hi ha una estació d’autobusos que els porta i els torna del front de guerra. Un dels soldats és de Pskov, a la frontera amb Estònia, i l’altre, de Buriàtia, al districte de l’ Extrem Orient rus. Van a la batalla pel kontrakt . Per 2.200 euros al mes. És un dels problemes que els blogaires russos han detectat: l’incentiu econòmic provoca que els soldats no tinguin per objectiu primari avançar, sinó sobreviure per gaudir dels diners guanyats.

“Estaven una mica beguts”, diu l’Inna, i a la conversa van aparèixer els antirossinyols : els drons bomba són l’arma que més els aterreix, confessaven els dos joves humitejats en alcohol. És l’elevació compartida per drons i rossinyols. Aquell punt entre el cel i la terra el color del qual van detectar els francesos el 1914. La seva tropa vestia pantalons vermells i, a les trinxeres, calia camuflar-la amb el to de l’horitzó al nord de França: van crear un teixit gris blavós, el bleu horizon. Els drons penetren ara els blaus de l’horitzó i canvien les regles del joc i la biologia. És l’evolució de les espècies : els ucraïnesos van irrompre a Kursk encegant electrònicament els drons russos, i els russos contraataquen amb drons guiats per fibra òptica immunes a les interferències.

Quirúrgicament, els drons ja van a rebentar l’intestí de cada soldat. És la por confessada pels dos nois davant els roures de Puixkin. “Mirant un roure solitari diré: em sobreviurà”, va escriure el poeta rus. Com les papallones, com les libèl·lules, com els rossinyols.

LA MUERTE NO JUEGA AL AJEDREZ 23.8.24

Ves per on, mira què tal, avui fa 18 anys que va començar aquest bloc experimental, excepcional i multicultural, administrat per servidoret, el Fransiscu, fill del Santiago i la Maria dels Angels. Ensenyat d'infant per sor Teresa i Sor Pilar, més tard pel Sr. Vall i d'adolescent pel Sr.Caldes. I que ha arribat fins aquí en un clar exercici de supervivència. 

No és un diumenge de finals d'agost la millor data per celebrar res, però és el dia en què toca fer-ho. Diuen que diuen que a Kamala Harris li agrada el gospel i el jazz, Yes She can, ella pot, mentre que Donald Trump, put. Però al noi del Santiago li agrada més Serrat...

Fins l'any vinent, si algún déu vol.

DE LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER VISCUT 23.8.24

El filòsof romanès Émile Michel Cioran, un cop acceptat el fet inevitable d’haver nascut, tot i ser-ne totalment aliè, potser havia d’haver titulat un dels seus llibres de filosofia "de la inconveniència d'haver nascut" com "de la inconveniència d’haver viscut" car el fet de néixer en si, no és més que un accident inevitable un cop s’ha produït, en canvi, el fet d’haver viscut sí que és responsabilitat d’un mateix, des del primer a l’últim acte i des del moment que tens estat de consciència. Curiós Cioran, considerat per molts l’apologista del suïcidi, va acabar la seva estada aquí a 84 anys a París i al llit, de mort natural, encara que patia potser la més cruel de les malalties, alzheimer.

És ben cert que els humans som contradictoris de mena, de fet, Cioran no ha estat ni més ni menys contradictori que qualsevol de nosaltres, simplement, ell, n’era conscient, i va ser capaç de conviure amb la seva contradicció fins al final. De fet, ell que no tenia fills considerava que el primer que s'hauria de fer amb ells només néixer era matar-los per evitar-els-hi el patiment posterior i que si un no se suïcidava aviat, després ja era tard i el càstig era precisament viure. Massa extrem el seu pensament, sí!, però se l'ha de llegir, a banda de la seva radicalitat en molts aspectes el seu pensament és molt interessant lúcid. De fet, hi ha altres maneres de dir les coses amb la mateixa eficàcia, fins i tot didàctica sense ser tan radical, Paolo Conte deia que ell no havia volgut tenir fills amb la seva parella perquè no havia volgut implicar ningú en un projecte que ni ell mateix coneixia, que és una manera molt més senzilla de dir-ho. Voldria confessar-vos una cosa, el dia en què va néixer la meva primera filla, el primer que se'm va ocórrer fou, li has donat la vida, però també la mort. Segurament tenen raó cadascú a la seva manera, tant Cioran com Paolo Conte, portar fills al món és un acte d'irresponsabilitat i en el fons ho fem perquè forma part de la nostra programació genètica com a espècie i per la supervivència com a tal d'aquesta. 

A banda que, a part d'aquest fet, no sé jo si fem quelcom més de positiu, d'una espècie que ha necessitat inventar-se un déu a la seva imatge i semblança per creure's que és alguna cosa especial, es pot esperar tot el dolent, i poc de bo.

VENDRES L'ÀNIMA 23.8.24

Expert en salut pública i neurociència de les addiccions, Rubén Baler en una entrevista a El País disserta sobre l'addició dels nens a les pantalles: "No podem dependre dels polítics ni podem esperar que els científics ens salvin. Crec que la solució és en l'àmbit local, a les escoles. Els pares poden, de moment, frenar l'ús de pantalles al llit perquè els afecta el son i això és un cercle viciós que els porta a ficar-se en situacions de risc i la manca de son els canvia el cervell en si. No entenc per què els nois porten els dispositius a classe perquè això interfereix en l'aprenentatge, en la dinàmica de la classe i en l'atenció. El primer és educar-se en com funciona el cervell i sobre com s'estan aprofitant de nosaltres: som conillets d'índies, un bé rendible.

Allò que tots sospitàvem fa temps i s'ha constituït en un problema de desenvolupament cerebral als individus, a casa, a l'hora de dinar o dormir, pel carrer, a les escoles... Estem a mercè dels fabricants i comerciants, l'objecte se'ns imposa i aquell nen que no en tingui es compara amb altres nens i se sent en desavantatge. Els béns rendibles dels uns són els mals de la majoria.

Diu Baler: “Estem pagant un preu voluntàriament i la decisió és de cadascun: o som zombis i somnàmbuls o prenem les regnes de la nostra pròpia vida. En aquest moment, estem venent la nostra ànima al diable, tant la privadesa com els nostres cervells, les decisions de cadascú. Entenc com és de difícil perquè aquest aparell [assenyala al mòbil] és a tot arreu i en depenem, però hauríem d'esforçar-nos a veure el bé i el mal, intentar aprofitar-nos del que ens ofereix per al nostre benestar i rebutjar els efectes nocius d'aquestes tecnologies”. Penso que un adult força desenvolupat pot controlar i discernir sobre l'ús del mòbil. Pot, però alhora entra a la dinàmica i se sent atrapat de manera no tan irreversible com els nens, però sí pertorbadora. Ara bé, l'assetjament de tants productes, no només el mòbil, sobre la ment infantil i l'adolescent pot ser lesiva, generar addicció i configurar línies tancades de pensament per al futur. Rubén Baler matisa el que hi ha al darrere: "Hi ha una financialització de l'economia. Hi ha grups que estan molt interessats en la rendibilitat dels negocis: si parlem del menjar brossa, són indústries que produeixen una quantitat increïble de guanys, però aquests àpats són addictius, no ajuden la salut pública Les plataformes [de continguts digitals] són addictives. Les indústries del tabac, el cànnabis o l'alcohol produeixen quantitats enormes de guanys a la companyia, la salut pública no és una prioritat, i en aquesta equació, la població sempre perdrà. 

Si algú dubtava o restava importància a tant de producte nociu, el neurobiòleg ho deixa clar. Agrada escoltar opinions fonamentades de persones amb coneixement i experiència d'estudi dels nous fenòmens psicosocials. 

Vist a el Laberinto Grotesco

PER SI ALGÚ M'ESCOLTA 12.8.24

El canvi climàtic altera els patrons de pluja i fa que els ocells devorin els conreus d’arròs al Senegal i Mauritània. De sol a sol. Alpha Issa, de 14 anys, treballa de set del matí a set de la tarda al conreu d’arròs de la seva família a Guia(Senegal). La seva missió és espantar els ocells que, a causa del retard de les pluges, cada vegada venen abans i es queden més als camps. 

Alpha Issa, de 14 anys, alça el seu prim braç cap enrere per agafar embranzida i catapulta una pedra de fang sec cap a l’arrossar. La roca sobrevola una capa de brots verds fins aterrar al costat d’uns ocells rabassuts i de plomatge vermell cridaner, que amb prou feines s’immuten. L’Alpha arrenca a córrer cap a ells. Pica de mans i ulula fins que els animals s’allunyen. Tornaran. Almenys fins que no arribin les primeres pluges.

Els camperols de la vall del riu Senegal, frontera natural amb Mauritània, esperen l’aigua amb l’angoixa que la seva collita desaparegui d’un dia a l’altre. La culpa és als núvols. El canvi climàtic ha alterat els patrons de pluja i ha endarrerit els primers xàfecs del maig fins a finals de juliol. Si abans les aus granívores s’hi estaven unes quantes setmanes, ara es queden gairebé tot l’estiu i poden devorar fins al 40% dels conreus.

Són les cinc de la tarda i la xafogor castiga amb força el mosaic d’arrossars que tenyeixen de verd les dues ribes del riu. El calendari marca mitjans de juliol i encara no ha caigut ni una gota aquest any, de manera que els camps d’arròs són l’únic lloc fèrtil en quilòmetres. També l’únic refugi. “Els ocells es concentren als arrossars perquè no hi ha res més al voltant”, explica Laure Tall, investigadora en la Iniciativa de Prospectiva Agrícola i Rural (IPAR) de Dakar. “Si tot està sec perquè no ha plogut, els camps són els únics llocs on hi ha menjar”, explica.

Des del marge del seu camp, Silaye Bocar Wade, de 60 anys, observa nostàlgic com l’Alpha corre darrere dels ocells. “Era meravellós passar el dia aquí, em va ensenyar la cultura de l’esforç i a defensar la família”, recorda. Fa mig segle, quan en Silaye custodiava aquells camps, era diferent. “No hi havia tants ocells ni durant tant de temps. Ara en unes poques hores es poden menjar perfectament tota la collita”.

Les xifres confirmen les seves sospites. A la vall del riu Senegal, les aus provocaven fa una dècada, de mitjana, la pèrdua del 13,2% de la producció d’arròs i danys de fins a 10 milions d’euros, segons un estudi publicat a la Revista d’Economia Agrària el 2012. Aquell any els governs del Senegal i Mauritània van firmar un acord per fer front al problema dels ocells de manera conjunta i dur a terme operacions de fumigació i monitoratge. Però els esforços no han evitat que el problema s’agreugi. I l’última dècada el canvi climàtic ho ha exacerbat encara més. “Ha augmentat la variabilitat de pluges i la sequera prolongada”, explica Cheikh Oumar Ba, director executiu de la IPAR. I els ocells ho han aprofitat. L’any passat van arrasar 19.000 de les 50.000 hectàrees d’arròs del delta del riu Senegal. El 38% de la collita es va fer malbé en el moment de collir-la, va denunciar la Societat d’ Ordenació i Explotació de les Terres del Delta del Riu Senegal (SAED). “El clima és molt més inestable i perdem la capacitat de preveure-ho i anticipar-nos-hi”, afegeix Cheikh.

Això no només amenaça la sobirania alimentària de Mauritània i del Senegal, que depèn en gran manera de la producció d’arròs, sinó que deixa una generació de camperols sense recursos per tornar els deutes, ja que molts agricultors demanen préstecs per comprar llavors, fertilitzants o llogar maquinària.

A pocs quilòmetres del camp de l’Alpha, Oumar Mamadou Ba i Mamadou Demba Sy, de 20 i 30 anys, també passen l’estiu espantant ocells. Aquest any han optat per viure al costat dels seus conreus fins que arribin les pluges. La seva llar provisional són quatre troncs que sostenen, a mig metre de terra, un sostre de fulla seca que els fa ombra. Després d’un 2023 devastador, aquest any extremen precaucions: el seu pare, Mamadou Oumar Ba, depèn de la collita per pagar el lloguer del camp. “Necessitem que aquesta temporada tiri endavant”, confessa el progenitor.

Des de les oficines de la IPAR, Laure Tall emmarca la qüestió: “D’una banda hi ha un augment de les temperatures mitjanes i més episodis de calor extrema, i de l’altra, la temporada de pluja cada vegada és més curta”. Cau una quantitat semblant d’aigua però en menys dies, cosa que causa l’erosió de la terra i perjudica els conreus. “És en aquell moment que l’aigua es converteix en un element negatiu en lloc de positiu”. 

Molts menors s’estan fins a 12 hores diàries espantant els ocells perquè no destrueixin els conreus familiars.

També fa més calor. La temperatura mitjana a la conca del riu Senegal ha augmentat un grau i mig des de l’era preindustrial i s’espera que pugi dos graus més el segle vinent. Quan el petit Alpha Issa, sigui vell, la precipitació a la regió haurà caigut a la meitat, segons previsions per a finals de segle del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. El camp que ara custodia serà encara més vulnerable. Sense una acció significativa, el futur de l’arròs a la regió es dibuixa incert. Potser llavors amb un exèrcit de nens d’espantaocells com l’Alpha no n’hi haurà prou. - Laura Aragó/Èlia Borrás/Xavier Aldekoa en lavanguardia.com

GENT ESTRANYA 10.7.24

El 2 de agosto de este año, falleció Walter Orthmann, a los 102 años. El libro Guinness de los récords le incorporó en 2021 como la persona que llevaba más tiempo trabajando en una misma empresa. Este ciudadano entró en la fábrica textil Renaux View con quince años y permaneció en la misma compañía hasta los 101. Es posible que eso animara al presidente del Círculo de Empresarios a proponer al gobierno a retrasar la jubilación a los 72 años. La entidad, que preside Manuel Pérez-Sala, cree que la reforma del sistema de pensiones no asegura su viabilidad, es profundamente insolidaria y exigirá un gran sacrificio a los ciudadanos en activo. La idea no ha sido bien recibida ni siquiera por los propios empresarios, pues los presidentes de la CEOE y de la Cepyme se han desmarcado de ella, mostrando su sorpresa por los términos de la propuesta. Los políticos han fingido que no habían oído esta recomendación. Si alguien quiere perder las elecciones, solo tiene que incorporarla a su programa electoral.

En estos momentos, la edad de jubilación en España es de 66 años y en el 2027 se situará en los 67. En Francia, pasar de los 62 a los 64 años ha sido objeto de uno de los estallidos sociales más violentos que se recuerdan y ha puesto contra las cuerdas al Gobierno de Emmanuel Macron. Hay cuestiones que se deben medir bien y explicar mejor, pero sobre todo han de ser el resultado de amplios consensos. En nuestro país se ha apostado por un retraso gradual, con la complicidad de los agentes sociales. Pero proponer adelantar a Lesoto, en el sur de África, como el país con la edad de jubilación más alta (70 años) resulta una ocurrencia. No hay que creerse a multimillonarios de Silicon Valley, como Peter Thiel, fundador de PayPal, que está convencido de que la muerte es un problema que puede resolverse e invierte en los llamados fondos de la eternidad, mientras mantiene una dieta de hormonas de crecimiento.

En realidad la decisión de jubilarse debería ser voluntaria a partir de los 60 años. Hay quien a esa edad ya se puede jubilar por el tipo de trabajo que desempeña, y, en cambio, otros por otro tipo de trabajo podrían jubilarse mucho más tarde. Había quien sostenía que la gente debía de estar sin trabajar y cobrando hasta los 35 años, y luego trabajar hasta el final de sus días, puesto que así podría disfrutar de la precuela de su jubilación con plenas facultades físicas y mentales que son las que merman a partir de los 65/70. 

Hay a quien la jubilación le sienta bien, como es el caso del expresidente del Gobierno José Luis Rodrigues Zapatero, y a otros les sienta fatal como a Felipe González o Alfonso Guerra. Es una lata el trabajar, cantaba Luis Aguilé, mientras que Neil Postman nos decía divertíos hasta morir, pero para conseguirlo hacen falta tiempo y dinero, y aun así saber vivir no es fácil, y encima, a la vejez hay que sumarle la soledad cada vez más imperante  entre los mayores. Sobre la soledad reflexionaba Cioran: "Me dirijo a vosotros, a todos los que conocen hasta dónde puede llegar la soledad del hombre, hasta dónde la tristeza de ser puede oscurecer la vida y el pálpito del ser sacudir este mundo. Y lo hago más para unir nuestras soledades que para saber lo que yo también estoy experimentando. Hermanos en momentos de desesperanza, de tristeza oculta y de lágrimas contenidas, a todos nos une el mismo deseo loco de huir de la vida, el mismo pavor de vivir, la misma timidez de nuestra locura. Hemos perdido el valor de tanta soledad y nos hemos olvidado de vivir por pensar demasiado en la vida. ¿Acaso toda nuestra soledad no habrá hecho sino llevarnos a la muerte y todas las desilusiones solo al renunciamiento? ¿Por qué la nada ha de ser nuestra muerte? Hemos meditado demasiado sobre nosotros mismos como para que la vida no nos haya castigado, y hemos amado demasiado a la muerte para poder seguir hablando de amor. 

Solo hay vida donde hay un comienzo continuo; y nosotros no hemos hecho, sino terminar la vida a cada instante, y ¿qué es todo nuestro ser sino un eterno fin?. A nosotros, a los que estamos más solos, a los que la vida deja de lado, ¿quién nos infundirá la esperanza de olvidarnos de morir?. Hermanos en la desesperanza, ¿hemos olvidado acaso la fuerza de nuestras soledades, hemos olvidado que los más solos son los más fuertes? Pues ha llegado la hora de que nuestras soledades adelanten al rebaño, que venzan toda resistencia y lo conquisten todo. 

La soledad dejará de ser estéril cuando a través de ella el mundo sea nuestro, cuando lo engullamos con nuestros desesperados ímpetus. ¿Qué sentido tiene toda nuestra soledad si no es la suprema conquista, si con ella no lo vencemos todo? ¡Hermanos! ¡Nos espera la conquista suprema, la última prueba de nuestras soledades! ¡Este mundo tiene que ser nuestro, de los más solos, de los que tienen que recuperar la vida! Estamos perdidos si no recuperamos todo cuanto hemos perdido, si no lo recuperamos todo. Solo así nuestro valor resucitará y solo así aprenderemos a vivir. 

No sé cuántas soledades hacen falta para conquistar el mundo; pero sé que solo unas cuantas bastan para hacerlo temblar. Porque el mundo no puede ser más que nuestro, de los que no hemos vivido."