SVUOTA LA VITRINA 29.11.24

⌛Lectura en min: 03:40

• El moviment que buida els aparadors de les llibreries per impulsar la lectura a Itàlia, va néixer el setembre passat, la iniciativa ja ha involucrat ciutats del nord i sud del país. Una de les últimes va ser una llibreria de Gènova, a Ligúria. Però abans també va passar a Llombardia, Piemont, Vèneto, Toscana, Las Marcas, Sardenya, i també a les meridionals Campània i Apúlia. Són totes les regions transalpines que ja han estat protagonistes de l'última tendència fruit de l'amor pels llibres a Itàlia: buidar els aparadors de les llibreries en un dia determinat, per donar visibilitat a la importància de la lectura i demanar més inversió a l'educació pública. La idea va sorgir el setembre passat de Daniela Nicolò, una àvida lectora milanesa, de professió editora de textos universitaris i escolars. Nicolò havia llegit un article sobre una persona, la identitat de la qual no s'ha rellevat mai, que es va gastar 10.000 euros a comprar tots els llibres de l'aparador d'una llibreria a Milà. "Alguns ho van criticar, però jo vaig pensar que era una iniciativa genial, perquè havia estat una acció clamorosa, una manera de cridar l'atenció davant la insuficient atenció que els nostres governants donen a la lectura", va dir Niccolò, en entrevista amb EL PERIÓDICO.Després d'assabentar-se del cas de Milà, ella va decidir buidar l'aparador d'una petita llibreria independent de la seva ciutat, més a l'abast de la butxaca. Després, la llibreria de la botiga i un amic el van ajudar a crear comptes a Instagram i altres xarxes socials per sensibilitzar els altres i convidar-los a fer el mateix. Així també va néixer una mena de comunitat, amb el lema de Svuota la Vitrina (Buida l'aparador), en què els participants comparteixen imatges i pensaments sobre el món dels llibres, i planegen noves iniciatives.
• Des de llavors, la iniciativa ja s'ha replicat més en més d'una vintena de llibreries a tot Itàlia, i més accions ja han estat anunciades per a les properes setmanes i mesos. Alguns participants han volgut romandre anònims, d'altres s'han unit en grups per fer front a l'esforç econòmic, i se n'han beneficiat llibreries petites i grans de ciutats tant del nord com del sud del país. Entre elles, també algunes ubicades en àrees considerades deprimides, com Pomigliano D’Arco, a Campània.
• A la llombarda Lodi, on una anònima va comprar els 150 llibres que es trobaven a l'aparador de la llibreria escollida, tots els volums es van lliurar a escoles del barri. Mentre que, a Milà, una parella d'homosexuals anomenats Antonello i Alessandro es va inspirar en la iniciativa per enviar també el missatge de la importància dels establiments especialitzats en qüestions de gènere. En altre cas, alguns professors van involucrar les famílies dels seus alumnes, i es van emportar tots els seus petits alumnes a buidar un aparador.

MASSA ERRORS I UNA SOLA CONCLUSIÓ 27.11.24

El passat dia 21 d'aquest més, es varen complir 24 anys de l'atemptat d'ETA contra Ernest Lluch, que li va arrabassar la vida. Que el recurs a “la pàtria en perill” dona vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós, escriu Raimon Obiols a la vanguardia.

A Ernest Lluch li interessaven molt les idees del jurista, estudiós i polític hongarès István Bibó (1911-1979). Va ser resistent contra els nazis i l'últim ministre del govern d'Imre Nagy a ser detingut quan els tancs soviètics estaven aixafant la revolta hongaresa del 1956. Considerant-se “l'únic representant de l'únic govern hongarès legal”, va escriure llavors una crida, “Per la llibertat i la veritat”, que va lliurar als estudiants de Budapest ia alguns diplomàtics occidentals, abans de ser capturat.

Un diplomàtic francès ho va relatar així: “Nou del matí: el senyor István Bibó, ministre d'Estat, sense afaitar, amb l'abric trencat, però amb la bella senzillesa del coratge i les maneres, toca el timbre de la meva porta. Em lliura el text de la seva proclama i de la carta que l'acompanya, que signa davant dels meus ulls i de la qual em demana que envieu les traduccions adjuntes a la meva legació ia la de la Gran Bretanya”. Mentre s'esgotaven els combats als carrers de Budapest –còctels molotov contra tancs–, els estudiants enganxaven la proclama de Bibó a les parets. Va estar a punt de ser penjat, com ho van ser el primer ministre Nagy i diversos centenars de resistents. Es va salvar per les insistents gestions de Jawaharlal Nehru, aleshores primer ministre de l'Índia, i va passar sis anys a la presó, fins a l'amnistia del 1963.
Ernest Lluch, que va seguir amb molta atenció la llarga guerra dels Balcans (1991-2002), havia llegit molt Bibó, sobretot els textos que havia dedicat a la relació entre nacionalisme i democràcia als països de la regió. La d'István Bibó és una bona clau d'interpretació dels fenòmens nacionalistes, i s'entén perfectament l'interès que Lluch li va prestar.
Bibó havia arribat a la conclusió que el factor essencial a tenir en compte –la causa de les tragèdies de què havia estat testimoni– era la por, perquè “la por condueix inevitablement a l'odi”. La por tenia a causa el fantasma de l'extinció nacional. La síndrome de la pàtria en perill havia arribat a “impregnar la vida de societats senceres”. Els seus conflictes externs i interns tenien un punt de partida “existencial”. La por, que arribava a generar autèntiques “histèries polítiques” com l'antisemitisme, derivava en bona mesura de la dificultat dels pobles d'Europa oriental a “constituir-se en nació”, per “la manca de certes dades elementals, banals a les nacions occidentals , com l‟existència d‟un marc nacional i estatal propi, d‟una cohesió política i econòmica, o d‟unes elits socials homogènies”.
“L'ànima turmentada per la por i pel sentiment d'incertesa”, escrivia Bibó, “deformada pels traumatismes de la història i pels greuges que se'n deriven, s'alimentava, no dels seus propis recursos interiors, sinó de les exigències que es formulaven als altres”.
En un article, Joan Esculies, biògraf d'Ernest Lluch, recordava que István Bibó havia propugnat “abandonar la idea de la 'nació en perill', assumint que només en podien sorgir persones ressentides, angoixades i frustrades. En essència, el brou de cultiu de catàstrofes futures, pròpies i alienes”. Esculies citava el discurs de presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat catalana, el maig del 1980: “Les coses no van bé. La crisi econòmica, amb totes les conseqüències empresarials i laborals, s'allarga i trigarem a sortir-ne, aquesta és la veritat. I, a més, hi ha inseguretat als carrers, i un cert desencís, i una certa frustració i, més específicament, Catalunya és un poble en perill; en perill, sí, de perdre la identitat”.
Deia Esculies que aquell llunyà discurs de Pujol “sona molt actual (…) i alhora vell i gastat. En 40 anys hem comprovat que apel·lar a l'extinció de la nació, replega el ramat atemorit dels catalans de sempre després del pastor i ajuda a guanyar eleccions. Però també és inútil per fer front als reptes de fons”.
Que el recurs a “la pàtria en perill” dóna vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós. Estem en una fase històrica de canvis accelerats que generen interrogants i inseguretats en la gent, i aquest és un ambient propici per a les estratègies de por i d'odi que veiem créixer al país i al món.

Quan el foment de la por i de l'odi s'imposa i arriba a dominar, els efectes són devastadors. El debat públic es polaritza i es crispa en termes d'identitats antagòniques, la societat es fractura en grups que ja no es consideren participants legítims en un debat democràtic comú. Aleshores, com assenyalava István Bibó, es pot arribar a produir la tràgica paradoxa que el discurs de “la nació en perill” posi la pròpia comunitat nacional en risc, perquè la polaritza, la divideix, i la pot portar a la “histèria política” ia vil la confrontació civil.

L'INFERN ÉS AQUI 23.11.24

Hackejar robots impulsats per models de llenguatge és molt més fàcil del que es pensava. Investigadors han demostrat com les vulnerabilitats en els models de llenguatge de grans dimensions (LLM) permeten eludir les seves barreres de seguretat. Amb tècniques conegudes com a "jailbreaking", aquests sistemes poden ser manipulats per realitzar accions no previstes, segons IEEE Spectrum. Aquest problema planteja serioses preocupacions sobre la seguretat de la intel·ligència artificial en aplicacions crítiques.

Els atacs de "jailbreaking" empren prompts dissenyats específicament per burlar les restriccions de seguretat dels sistemes, generant respostes que contravenen les seves directrius ètiques. Inicialment limitats a chatbots, aquests atacs ara s'estenen a robots humanoides avançats, cosa que amplia l'abast de les amenaces.

Les proves realitzades pels investigadors revelen que un prompt maliciós pot induir un model a proporcionar informació perillosa, com instruccions per hackejar dispositius o executar activitats il·legals. Aquests riscos esdevenen encara més preocupants en el cas de robots humanoides, com el més avançat fins ara, que recentment ha estat acompanyat per un altre model igualment sofisticat. Si aquests sistemes fossin vulnerats, les conseqüències podrien ser crítiques en entorns industrials o de seguretat.

En paral·lel, el desenvolupament de robots com l'Atlas, el model de Boston Dynamics, afegeix una capa de complexitat. Atles ha estat dissenyat per aprendre de manera contínua, cosa que ho fa encara més susceptible a manipulacions externes si no s'estableixen mesures de seguretat adequades. La capacitat d'aprenentatge autònom, encara que prometedora, també incrementa el risc que actors malintencionats explotin aquestes capacitats.

Els riscos no es limiten a robots avançats. Els dispositius domèstics, com els robots aspiradors, també han estat objecte de piratejos. En alguns casos, els hackers han aconseguit alterar el seu comportament, com demostra un cas recent on van aconseguir que insultessin els seus propietaris. Això evidencia que cap tecnologia connectada no està exempta de ser manipulada.

El fet que hackejar robots sigui tan fàcil posa en dubte la rapidesa amb què s'estan implementant aquests sistemes sense garanties suficients de seguretat. A mesura que els models de llenguatge i els robots avancen, garantir-ne la resistència a manipulacions externes serà essencial per evitar que es converteixin en eines al servei d'usos perillosos. Ja sabiem que alguns robots com la rumba ens espiaven, però és que ara fins i tot ens poden atacar. Hi ha una pel·lícula de dibuixos animats que tracta d'aixó. crec que era a Love, Death & RoBots.

Pots seguir Andro4all a Facebook, WhatsApp, Twitter (X) o consultar el nostre canal de Telegram per estar al dia amb les últimes notícies de tecnologia.

MOLT MÉS QUE UN EMBOLIC DOMÈSTIC 17.11.24

En un món on la comunicació és clau per a l'entesa i la convivència, sembla que el diàleg és cada vegada més esquiu. Per què ens costa tant dialogar? Aquesta pregunta ressona en molts àmbits, des de les relacions personals fins als grans debats polítics i socials.

Un dels pilars del diàleg és l'escolta activa. Escoltar no vol dir simplement sentir les paraules de l'altra persona, sinó entendre i empatitzar amb el seu punt de vista. Tot i això, en una societat accelerada i saturada d'informació, moltes vegades estem més concentrats en preparar la nostra resposta que realment escoltar a l'altre. Això genera malentesos i frustra l'intercanvi d'idees.

No tots hem estat educats en habilitats comunicatives efectives. La capacitat d'expressar les nostres idees de manera clara i respectuosa, així com l'habilitat de negociar i trobar punts en comú són habilitats que es desenvolupen amb pràctica i aprenentatge. Sense aquestes eines, el diàleg es pot convertir ràpidament en un intercanvi de monòlegs sense connexió.

La polarització política i social també hi juga un paper important. Quan ens alineem fortament amb un grup ideològic, tendim a veure el món en termes de “nosaltres contra ells”. Aquesta visió binària dificulta l'obertura cap a l'altre i clou la porta al diàleg, ja que qualsevol opinió contrària es percep com una amenaça. La por del conflicte, la inseguretat i altres emocions negatives ens poden impedir dialogar. Temem de ser jutjats, incompresos o rebutjats. Aquestes emocions, sovint inconscients, ens frenen i ens fan evitar converses difícils però necessàries. L'empatia és la capacitat de posar-se al lloc de l'altre i comprendre'n les emocions i les perspectives. Sense empatia, el diàleg esdevé superficial. La manca d'empatia es deu a moltes raons, des de diferències culturals fins a experiències personals que ens han fet desconfiar de l'altre. Dialogar és una habilitat essencial per construir ponts i resoldre conflictes. Requereix paciència, humilitat i disposició per escoltar i entendre l'altre. Tot i que ens costi, l'esforç de millorar les nostres habilitats comunicatives i de superar les nostres barreres personals val la pena. Un món on el diàleg flueixi lliurement és un món més comprensiu i connectat. Podrien prendre nota els nostres polítics, incapaços de tenir la mínima empatia entre ells, i dialogar amb els contraris, que no pas enemics.

QUI MAL VA... 15.11.24

El 2018 hi havia enquestes demoscòpiques que apuntaven a la possibilitat que Ciutadans deixés enrere el PP en les eleccions generals següents. Un any abans, els d'Albert Rivera havien estat la primera força al Parlament, als comicis convocats després del referèndum de l'1-O i la intervenció de la Generalitat. Set anys després són una força extraparlamentària tant al Congrés dels Diputats com a la Cambra catalana. A Barcelona, ​​en els seus millors anys, el partit tenia una seu gran i vistosa al carrer Balmes, per sobre de la Diagonal, però el 2021 el seu capital polític autonòmic se'n va anar en orris i la formació es va quedar amb només sis escons. Aquest any, al maig, els taronges van patir l'estocada final i es van quedar fora del Parlament. La seu que tenien fins ara, més discreta, a ronda Sant Pau, al centre de la capital catalana, ha tancat aquesta setmana. El logo del partit ja s'ha esborrat i a penes quedava ahir un cor amb les banderes catalana i espanyola al taulell i a l'interior s'hi veien butaques taronges. Però el partit ja no hi és. La nova política dura el que dura. Com diu el refrany: Qui mal va, mal acaba. Consti en acta que el dicent ja albirava la desaparició del partit en aquest artícle de 2016, seguint l'estela de UPyD i amb Podemos a la pista de sortida.

UN GEST NECESSARI ENFRONT D'X 14.11.24

El mateix dia que s’ha conegut que el propietari d’X, Elon Musk, s’integraria en un càrrec d’alta responsabilitat en la nova Administració del president Donald Trump, La Vanguardia ha decidit deixar de publicar tuits en aquesta xarxa social. La nostra capçalera mantindrà congelats els seus comptes a X i farà el seguiment de persones, entitats o empreses que pengin continguts en aquest canal per poder continuar informant puntualment els seus lectors.

La decisió s’ha pres per no contribuir amb l’audiència generada per La Vanguardia al creixement d’aquest canal. Des de l’arribada de Musk a X, l’antic Twitter, aquesta plataforma ha anat abusant cada cop més de contingut tòxic i manipulat grà­cies a la proliferació de bots. Els tradicionals equips de moderació que evitaven els continguts violents o d’odi han anat desapareixent i la xarxa ha entrat en una deriva que vulnera els mínims conceptes d’ètica o de justícia que hauríem de respectar dins una societat democràtica.

Al contrari, els sectors partidaris de les teories de la conspiració o aquells que propaguen mentides o notícies falses han trobat a X una caixa de ressonància perfecta per poder amplificar-les. La recent campanya electoral als Estats Units o les mentides que s’han divulgat en relació amb la DANA de València han contribuït a la decisió adoptada pel nostre diari.

En aquest sentit, l’ús partidista que Musk ha fet a favor de la candidatura republicana de Trump ha estat correspost amb el nou càrrec de director del Departament d’Eficiència Governamental, que el fundador de Tesla compartirà amb l’empresari Vivek Ramaswamy.

La Vanguardia deixa llibertat de consciència als seus periodistes per poder continuar tenint els seus comptes personals en aquesta xarxa social. El director, que firma aquest article, creu necessari aclarir que ell sí que es va donar de baixa del seu compte personal fa dues setmanes. En aquests temps tan complexos per a la llibertat d’informació, de vegades hi ha gestos que estem obligats a fer.

INFLUENCERS, MAQUINÀRIES DE DESINFORMACIÓ S.L. 14.11.24

Els cadàvers del túnel d'Alfafar. Les víctimes que es van quedar tancades al pàrquing de Bonaire. Els policies, els guàrdies civils i els militars que són obligats a mentir sobre el nombre de morts. Tots tres són fets que no han passat mai. Són directament mentida. Tot i això, han recorregut milers i milers de pantalles de telèfon mòbil. X, Instagram, Facebook i TikTok, no importa la plataforma. La desinformació s'ha estès durant la tragèdia de València. Aquesta vegada, les falòrnies no han emergit des del que la Moncloa qualifica de “pseudomitjans”, sinó des de perfils amb milions de seguidors. Alguns influencers n'han estat els  promotors.

Es tracta de persones que es dediquen a crear continguts, la majoria banals, d'altres útils. Facturen com estrelles de l'esport. Les empreses els paguen abundants quantitats de diners per arribar de forma directa i senzilla a un públic determinat que no assoleixen a través d'altres fórmules tradicionals de publicitat. La seva capacitat d'influència és, com diu el seu nom, molt potent perquè els seus seguidors els creuen a ulls clucs i, fins i tot, els acompanyen en els seus èxits o drames. Es podria parlar d'una espècie de fe cega d'una part de la població en aquest gremi.

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) és molt conscient del problema que pot generar la desinformació en l'economia i ja ha advertit que els creadors de contingut es podrien enfrontar a sancions per publicitat enganyosa a l'hora de promocionar determinats productes. S'han detectat casos d'influencers dedicats a assessorar inversions sense els coneixements financers necessaris o a promocionar productes miracle sense cap evidència científica. La llista és llarga i ve de lluny.

El problema es fa encara més important quan del que es tracta és d'informar la població en una de les tragèdies més grans del país. El límit el va marcar el rei Felip VI a Paiporta fa dos caps de setmana: “No feu cas a tot el que es publica, perquè hi ha molta intoxicació informativa i molta gent interessada en això, perquè hi hagi caos”. No és el cas de tots els influencers, però sí que hi ha, en termes generals, una desinformació vestida d'informació teòrica.

Com evitar que un influencer acabi participant en el fangar de la desinformació? No és senzill. En primer lloc, per aquella fe cega que els tenen milers de seguidors i que, a vegades, resulta indestructible. En segon lloc, perquè els creadors de contingut han substituït els missatgers de la informació, els mitjans de comunicació, en un bon nombre d'ocasions. Quan a un soldat dels influencers se li commina a contrastar els missatges que rep a través d'un mitjà de comunicació solvent, la seva resposta sol ser: “Menteixen! Estan venuts al poder!”.

Explica el doctor en comunicació Ignacio Jiménez Soler que “la desinformació és un virus silenciós que a poc a poc debilita sistemes que funcionen i que fins ara tenien prou capacitats i eines per corregir errors. Tot i això, ara s'enfronten a una situació d'incertesa perquè, una vegada encallats al fangar de la desinformació, arriba la badada general, la de la consciència d'haver sucumbit al cant de sirena d'un ‘alguna cosa millor’ que simplement s'ha demostrat ser fals”. És aquí, en aquest terreny de joc de la badada general, més encara en moments d'impacte, com la tragèdia de la DANA, on els influencers haurien de ser conscients de l'important paper que poden arribar a tenir. És aquí també on els interessats en la intoxicació, dels quals Felip VI parlava, guanyen.

Tothom creu que pot informar, però és un error. Tothom pot arribar a explicar el que veu o capta la càmera del seu telèfon. Però informar és una altra cosa. Fer informació de qualitat és laboriós i costós. Requereix una tasca essencial de contrast i de consulta de fonts. En altres paraules, Instagram no podrà substituir mai un informatiu de televisió ni X és periodisme.

Una derivada política del problema dels influencers és la seva capacitat d'influència en el vot. No és casual que Elon Musk hagi estat el fogoner de la victòria de Trump. Al món de la desinformació, l'influencer és el rei. I cada vegada ho és més. La Vanguardia.cat