ELS ORIGENS DEL TOTALITARISME

"Pedro Ruy Blas, compromès amb les tendències artístiques del seu temps a través de diverses generacions que el consideren un dels grans innovadors de la nostra història musical recent, des de la seva participació sent tan sols un noi al llegendari grup “Los Canarios” com a cantant de Rhythm and Blues;la seva aparició fulgurant com a solista amb la inoblidable cançó “Als que va ferir l'amor”; la creació i fundació del mític grup Dolores, fructífera llavor d'una imparable i inusitada fusió entre el Flamenc i el Jazz juntament amb Paco de Lucía; el seu periple com a cantant i actor a l'inici de l'època daurada del Teatre Musical a Espanya, protagonitzant obres com “Jesucrist Superstar”, “Els Miserables”, “La Bella Helena”, “La Maja de Goya” o “Cats” entre altres. Creixent dia a dia com el cantant de Jazz que ja als seus començaments prometia lluitar per arribar a ser. Destinació aconseguida amb escreix des de fa anys en els seus discos i concerts en què l'autèntic Jazz Vocal mai no perd el veritable nexe d'unió amb el Blues, situant-lo per dret a l'avantguarda del nostre Jazz".

La informació sobre Ruy Blas no hauria hagut d'aparèixer en aquest bloc, si no fos per que aquesta nit en un dels meus estranys somnis ha aparegut ell, amb una imatge igual o gairebé a la de la foto. Al somni, Ruy Blas apareixia a la cuina de la meva àvia, on esmorzàvem tots dos, i m'explicava que havia vingut per cantar gospel a l'Església de la Creu Alta. Com que no podia desplaçar-se (perquè segons ell estava dins d'un somni), cantava amb el seu grup a través del telèfon mòbil... Passaven més coses en aquest somni, però el que m'interessa ressaltar és que ni recordava si aquest home existia, ni que cantava, ni tenia idea de la seva imatge actual. No recordo cap visualització de cap noticia última en que parlessin d'ell, i afegiria que no és l'ùnic cas, he somiat últimament amb més gent extranya, desconeguda u oblidada pero existent. El món oníric és molt complicat, però també fascinant e indesxifrable.

Cercant per Youtube he trobat aquesta curiosa versió de 'Aguas de Março', de Ruy Blas i la meva admirada Laura Simó. Gaudiu-los.

Read More

EL INTELECTUAL COMO FRAUDE

El 24 de gener de 2016, va morir el matemàtic nord-americà Marvin Minsky, per a mi i suposo que per a molts de vosaltres, un perfecte desconegut. El 1956, aquest investigador, expert en ciències de la computació, va encunyar el terme "intel·ligència artificial". Minsky serà recordat com un dels més grans impulsors del desenvolupament tecnològic del segle XX. El 1959, va fundar juntament amb l'expert en ciències cognitives John McCarthy el Laboratori d'Intel·ligència artificial i Ciències de la computació de l'Institut Tecnològic de Massachusetts, que, en l'actualitat, és una de les institucions de referència a tot el món en biologia computacional, robòtica, teoria de la computació i sistemes d'aprenentatge.

Minsky considerava el cervell com una màquina les funcions podien ser estudiades i emulades per un ordinador. De fet, el 1956, durant una cèlebre conferència impartida a la Universitat Dartmouth, a Hannover (Nou Hampshire), va presentar el terme intel·ligència artificial (IA), que es faria mundialment conegut.

Amb els anys, Minsky es convertiria en un dels màxims defensors del transhumanisme, un moviment filosòfic i intel·lectual que considera que és necessari utilitzar la tecnologia per potenciar les nostres capacitats, evitar el sofriment i la vellesa i, en última instància, aconseguir la immortalitat.

El 1957, Minsky va patentar un sistema de visualització confocal de mostres que suscitaria grans avenços en microscòpia òptica. En les següents dècades, va participar en el desenvolupament d'ARPAnet, la xarxa sobre la que més tard s'assentaria l'actual Internet, i va concebre la Teoria de la societat de la ment, que va plasmar en un lliurar homònim. Aquesta considera que els sistemes cognitius que han evolucionat de forma natural no són més que una societat constituïda per una gran quantitat de processos individuals senzills. Junts, donen origen a les habilitats que atribuïm a la ment.

Entre d'altres guardons, Minsky va rebre el Premi Turing, el 1969, per les seves decisives aportacions al camp de la IA, la Medalla Benjamin Franklin, el 2001, o el Premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement, en 2013. Aquestes són algunes de les seves reflexions:

"Quan els ordinadors prenguin el control, pot ser que no el recuperem. Sobreviurem segons el seu caprici. Amb sort, decidiran mantenir-nos com a mascotes". A la revista Life (novembre de 1970).

"La nostra cultura concep les emocions com quelcom més complex i fosc que l'intel·lecte (..). En realitat, crec que en l'actualitat sabem molt més sobre l'emoció que sobre la raó". En Música, ment i significat (1981).

"Les 'lleis del pensament' no només depenen de les propietats de les cèl·lules cerebrals, sinó de la manera en què estan connectades". A La societat de la ment (1987).

"Quin és el truc màgic que ens fa intel·ligents? El truc és que no hi ha truc. El poder de la intel·ligència emana de la nostra vasta diversitat, no d'un únic i perfecte principi". A La societat de la ment (1987).

"¿Heretaran els robots la Terra? Sí, però seran els nostres fills". A la revista Scientific American (octubre de 1994).

"Les màquines podran fer qualsevol cosa que facin les persones, perquè les persones no són més que màquines". A la revista Muy Interesante (octubre de 1996).

"Encara ens mostrem propensos cap a les doctrines, filosofies i creences, que s'estenen a través de civilitzacions senceres. És difícil imaginar una manera infal·lible de protegir-nos de semblants infeccions. El millor que podem fer és educar els nostres fills en el pensament crític i en els mètodes de verificació científica". A la Màquina de les emocions (2006).

"Algun dia serem capaços d'aconseguir la immortalitat. Farem còpies dels nostres cervells. Potser els creiem en un laboratori o que, simplement, descarreguem el seu contingut en un ordinador". A la revista XLSemanal (juny de 2014).

"Què som les persones sinó màquines molt evolucionades?". Durant el lliurament dels Premis Fundació BBVA Fronteres del Coneixement (juny de 2014).

"Fins a la data, no s'ha dissenyat un ordinador que sigui conscient del que està fent, però, la major part del temps, nosaltres tampoc ho som". Atribuïda. font: muyinteresante

Read More

REFUGIATS CLIMÀTICS

Tot i que la legislació no contempla l'asil per motius climàtics o mediambientals, diversos experts reivindiquen que els desplaçats per motius mediambientals tinguin el mateix estatus que els que fugen de guerres o de persecució política. Sense Seck es va veure obligat a abandonar el seu país, Senegal, després que el mar s'emportés casa seva. Marta Teixidó a eldiario.es

Una prima línia de sorra era l'única cosa que separava la casa de la família de Sin Seck, conegut com Baye entre els seus amics, de l'oceà. De la seva infància al Senegal recorda els dies acompanyant el seu pare a pescar o les tardes improvisant partits de futbol a la riba. També guarda a la memòria els seus avis, sempre elegants, caminant cap a la costa per rebre els pescadors quan el sol començava a caure.

La 'Venècia d'Àfrica' està perdent la batalla contra la pujada del nivell del mar. Any rere any el nivell del mar pujava. Fins que un dia es va empassar casa seva i es va emportar també la seva vida al barri de Guet N'dar, situat a la ciutat de Saint Louis, Senegal, i amb ell, el somni que havia heretat de generacions: ser pescador. Davant de la devastació, no va tenir més opció que deixar-ho tot enrere. Una nit, es va embarcar en una pastera, sense saber si aconseguiria arribar a destí i encara menys si mai tornaria a trepitjar el seu país. Ara, la seva vida és lluny del mar. Viu a Ripollet, una ciutat propera a Barcelona, ​​en un pis compartit amb quatre persones, a uns 16 quilòmetres de la costa.

Sin Seck cuinant a la seva nova llar a Ripollet, - Marta Teixidó

Sense es considera a si mateix 'refugiat climàtic'. Es tracta d'aquelles persones que fugen dels seus països d'origen pels impactes de la crisi climàtica, però també a causa dels danys mediambientals causats per l'home, com ara la destrucció de terres, la sobreexplotació pesquera o la desaparició de pastures a causa de la activitat industrial. Tot i que la majoria de les mobilitats per motius climàtics són desplaçaments interns, també n'hi ha que creuen fronteres internacionals. Tot i això, persones com Sin segueixen sent invisibles. Això és perquè no poden sol·licitar asil ni protecció. I és que el terme 'refugiat climàtic' no té reconeixement legal. Les causes climàtiques no són contemplades per la Convenció de Ginebra, que només reconeix la persecució per motius polítics, religiosos, ètnics, de nacionalitat o conflictes armats.

Aquesta invisibilitat s'agreuja perquè els efectes del canvi climàtic estan afectant de manera molt més severa el Sud Global. Tot i que encara no ha arribat amb la mateixa intensitat a Europa, tal com assenyala Miguel Pajares, autor del llibre Refugiats climàtics: el gran repte del segle XXI, “els desplaçaments trigaran més, però acabaran produint-se també a Espanya”. “Els processos de generació lenta com els de desertificació ens acabaran desplaçant”, adverteix.

Elena Muñoz, advocada especialitzada en Dret d'Asil, destaca la dificultat que s'identifiqui i reconegui els que es desplacen per raons climàtiques. "No comptem amb estadístiques oficials sobre quants casos n'hi ha, ja que, a més que la categoria de refugiat climàtic no existeix legalment, en molts casos el canvi climàtic no és l'única causa de la fugida". Aquestes situacions solen estar entrellaçades amb altres factors, com ara conflictes armats, la pèrdua dels seus mitjans de vida o la sobreexplotació dels mars en certs caladors de pesca.

Ndaga Seck guarda els mateixos records que Sense de la seva infància. Tots dos van créixer com a pescadors al mateix barri. No es coneixien, però temps després van descobrir que eren cosins. Als 14 anys van triar el camí de la pesca, endinsant-se a les aigües de l'Atlàntic. “Pescar ho és tot per a mi, és la nostra cultura i la nostra manera de viure a Guet N'dar”, afirma Ndaga. “Els nostres ancestres, avis i pares també eren pescadors; és l'herència que tenim”, afegeix.

Records de Ndaga Seck al barrio de Guet N'dar - Marta Teixidó

Mentre navegava a l'oceà que el va veure créixer, Ndaga va començar a notar com cada dia el nivell del mar pujava més, la banda de sorra es reduïa i l'aigua s'acostava perillosament a casa seva. A l'estreta península sorrenca coneguda com Langue de Barbarie, que separa el riu Senegal de l'oceà Atlàntic, hi ha el barri de Guet N'dar. Situat a la ciutat de Saint Louis, és un dels més poblats i dinàmics de la regió. La majoria dels seus habitants pertanyen a l'ètnia Lebou, que fa segles que es dedica a la pesca.

Mentre els homes s'endinsen a l'aigua quan les condicions ho permeten, les dones processen el peix i els nens omplen els carrers, el nivell del mar va pujant cada any, havent avançat fins a sis metres en pocs anys. Això “intensifica l'erosió costanera i amenaça vivendes, activitats econòmiques i l'estabilitat de la zona”, assenyalen els investigadors Loïc Brunning, Marion Fresia i Alice Sala, de la Universitat de Neuchâtel.

Papa Sow, expert en canvi climàtic i migracions de l'Institut Nòrdic d'Àfrica, destaca que encara que el fenomen té components naturals i està clarament vinculat al canvi climàtic, “la pujada del nivell del mar i la modificació de les tempestes han accelerat el problema de l'erosió”.

A això se sumen dos factors directament relacionats amb la intervenció humana, que agreugen encara més la situació actual. Entre aquests, Sow assenyala l'impacte de l'escalfament global, la construcció intensiva sobre la Langue de Barbarie que ha amplificat l'arrossegament de sorra causat per les onades i les polítiques urbanístiques inadequades que agreugen la vulnerabilitat d'aquesta fràgil regió costanera. Per això, experts com Miguel Pajares consideren que parlar de 'refugiats climàtics' visibilitza la responsabilitat dels governs i empreses en la qüestió. Assenyala que a diferència d'altres canvis climàtics al llarg de la història geològica, l'actual no és natural: és conseqüència de l'acció humana. "Encara que els governs coneixen aquesta realitat i han signat tractats, com la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic el 1992, les emissions no han deixat d'augmentar", afegeix.

“Aquest incompliment converteix el canvi climàtic en un problema polític, i les víctimes, en víctimes de decisions polítiques. Per això, encara que el terme 'refugiat climàtic' no impliqui asil legal, sí que serveix per exigir als governs que assumeixin la seva responsabilitat davant els que fugen d'aquests impactes”, conclou.

"Ndaga i la seva esposa, Fatou Amet, señalen en el mapa el seu barrio natal, Guet N'dar, al Senegal  - Marta Teixidó

Sota el nivell del mar. Ndaga estava convençut que, tard o d'hora, el mar s'enduria casa seva. Ja no podia viure de la pesca perquè els vaixells de grans multinacionals havien inundat la costa. Més enllà dels problemes climàtics, la pesca artesanal, vital per a l'economia dels països de l'Àfrica Occidental, és greument afectada per la indústria pesquera internacional. Destruint una de les principals fonts d'ocupació a la regió i deixant nombroses famílies sense mitjans de vida per subsistir. Ndaga havia d'ajudar la seva família, i per tirar endavant, el 2006 va decidir embarcar-se una nit en una pastera amb 60 persones. Després d'una setmana navegant, va arribar a Gran Canària. Cinc anys més tard, el 2016, de casa seva a Guet N'dar no en quedava res.

Actualment, Ndaga viu amb la seva dona, Fatou Amet, també lluny del mar, a Artesa de Segre, un petit poble de Lleida, envoltat de camps i muntanyes, a més de 100 quilòmetres de la costa.

La quotidianeitat de Ndaga i la seva esposa, Fatou, en la seva llar d'Artesa de Segre - Marta Teixidó

El 2017, el nivell del mar, que ja estava pujant de forma alarmant, es va endur també la casa del seu cosí Sin. Ho reviu com si fos ahir: estava assegut prenent te amb els amics quan una trucada de la seva germana va interrompre la conversa. La seva llar s'havia inundat. “Corria tant que els meus peus anaven sols; no m'importaven les coses materials, només volia salvar els meus pares, que eren grans, i la meva germana. Per sort només s?havia inundat”, relata.

A la nit es van refugiar a la vivenda d'uns coneguts que s'allotjaven lluny de la costa. “L'endemà al matí, un amic em va acompanyar a netejar el que quedava de casa meva”, explica. Recorda com el mar seguia agitat i, de cop i volta, la força de l'aigua ho va arrasar tot. “En aquell moment, la meva família i jo ho vam perdre tot”, xiuxiueja amb la veu entretallada. L'endemà només quedaven murs destrossats del que una vegada va ser casa seva.

Vuit dies després, a les 23:00 de la nit, Sin va prendre la decisió de pujar a una pastera rumb a les Canàries. La devastació del seu barri, la pèrdua de la feina perquè el mar s'havia emportat la seva piragua, i veure la seva família malviure en un campament improvisat per les autoritats, el van empènyer a embarcar-se en una travessia incerta. No sabia si algun dia la podria explicar, però tenia clar que volia un futur millor i ajudar la seva mare, el seu pare i la seva germana. “El mar se'l va endur tot; anar-me'n era la meva única sortida”, recorda avui.

Després de 15 dies navegant amb gairebé aigua i menjar, una part de la fràgil embarcació es va trencar, obligant-los a tornar al punt de partida. Ho van aconseguir gràcies als pescadors que hi viatjaven, que van poder reparar la barca i tornar a Guet N'dar. No va ser fins a cinc mesos després quan Sin va viatjar fins a Gàmbia, va pujar a una altra piragua i va aconseguir finalment arribar a l'illa de La Gomera, a les Canàries.

Actualment, les persones que fugen dels seus països per qüestions climàtiques, segons experts consultats, tindrien una opció per quedar incloses dins de les causes contemplades per la Convenció de Ginebra, com ara la persecució política, religiosa, ètnica, per nacionalitat o conflictes armats.

Beatriz Felipe, investigadora especialitzada en migracions climàtiques, afegeix que, igual que ha passat amb la interpretació de la Convenció de Ginebra en casos de persecució per motius de gènere o violència masclista, on no ha calgut canviar el text original, es podria començar a aplicar una interpretació més àmplia per incloure les persones afectades per causes climàtiques.

"Els estats, a poc a poc, podrien anar incorporant aquestes situacions sense necessitat de modificacions formals", conclou. És a dir, tal com assenyalen els experts, el buit legal obliga a subsumir els motius climàtics en figures ja existents i hi ha marge per ampliar-ne la interpretació.

A uns 3.391 km del seu país natal, la vida de Sin no ha canviat tant com s'imaginava - Marta Teixidó

Quan Sin va arribar a Espanya, la realitat no va ser la que esperava. La seva vida no va canviar tant com imaginava i, de vegades, es va veure obligat a dormir al carrer. De moment, després de més de cinc anys a Espanya, continua sense tenir asil, treballant en condicions precàries de ferrovell, mentre la seva família continua malvivint al Senegal.

Ndaga i la seva dona van fundar una ONG anomenada Benno Diapante Domou Ndar de la diàspora per ajudar els que arriben a Espanya fugint de la difícil situació al barri de Guet N'dar. Una crida a l'associació va permetre a Sin descubrir que Ndaga era el seu cosí, un petit raig d'esperança per a un jove que, després de completar una travessia sense garanties, continua enfrontant-se a la incertesa a terra ferma.

Read More

VOSTÈ JA NO ÉS AQUÍ

Certesa. La tecnologia ho podrà fer tot. Podrà fer diagnòstics mèdics, dissenyar itineraris formatius, calcular rutes per a l’òptim repartiment de mercaderies, escriure contes i novel·les, fer prediccions climàtiques, prendre de­ci­sions d’inversió borsària, esculpir escultures, analitzar l’evolució dels cultius, compondre música, dissenyar mobles i pintar quadres. En molts casos serà una bona solució, una manera de fer eficient i ­raonable.

Preocupació. Una de les coses preocupants no és fins on pot arribar la tecnologia, sinó a què ens dedicarem nosaltres. Cada vegada que descobrim que les màquines fan bé una altra cosa, el que de veritat pensem és que a nosaltres ens queda una opció menys per a guanyar-nos la ­vida.

Problema. La societat industrial tenia un sistema de repartiment de la riquesa que en la societat digital està deixant de funcionar. El nostre Estat de benestar es basa en el fet que qui guanya diners en torna una part als seus treballadors en forma de sous i una altra part a la societat en forma d’impostos. El problema és que les plataformes digitals globals guanyen molts diners a Espanya, però en proporció generen molt pocs llocs de treball i, a més a més, gràcies a la lamentable arquitectura fiscal d’Europa, gairebé no paguen impostos aquí. Generen una riquesa que gairebé no reparteixen.

Diagnòstic. Estem repartint malament la riquesa generada per les màquines. Els beneficis que s’obtenen amb la digitalització massiva s’acumulen en persones concretes que estan decidint de manera unilateral si reparteixen més o menys i com. De tant en tant Amancio Ortega compra equipaments per als hospitals, però Elon Musk ha decidit gastar-se els calés en ocupar el poder polític dels Estats Units. I potser no s’aturarà aquí.

Drets. El nostre problema no és que les màquines facin cada cop més coses, sinó que estem tolerant la implantació d’un model que, en lloc de futurista, és medieval: el senyor feudal decideix el que li dona la gana, i la població treballa a les seves plataformes sense gairebé tenir drets. Un sistema que a més a més és desigual: les multinacionals poden dissenyar maneres per a tributar on més els convingui, però els d’aquí que tenen botigues de fruita, empreses de transport, sales de concerts o perruqueries, aquests no, aquests han de tributar localment de manera estricta amb el mètode antic i sota l’amenaça de fortes sancions.

Reacció. La revolució digital està provocant que una nova minoria accedeixi a la riquesa i al poder escapant del control dels estats nació. La tecnologia està descol·locant la política, que està deixant de ser un mecanisme eficient per administrar la societat. Necessitem de manera urgent un nou marc legal i fiscal, com a mínim, i, vist com van les coses, ens haurem de posar seriosos. Seriosos i exigents. Complicat, però possible. El primer és aixecar la mirada i entendre que estem davant un conflicte històric greu. 

L'article és de Genis Roca, expert en noves tecnologies, però sembla redactat per Copilot, Geminio  ChatGPT, ai que m'està entrant ja la paranoia vers la IA?.

Read More

GLOBALITZACIÓ

La globalització és un fenomen que ha transformat profundament l‟economia, la cultura i la societat en l'àmbit mundial. Implica la creixent interconnexió i interdependència dels països a través del comerç, la inversió, la tecnologia, la informació i la mobilitat de persones. A continuació, explorem alguns dels principals pros i contres de la globalització.

Pros de la Globalització

• Augment del Comerç Internacional. La globalització ha facilitat l'intercanvi de béns i serveis entre països, fet que ha portat a un augment significatiu del comerç internacional. Això ha permès a les nacions especialitzar-se en la producció de béns i serveis en què tenen avantatge comparatiu, augmentant així l'eficiència i la productivitat global.
• Creixement Econòmic. La integració de mercats ha impulsat el creixement econòmic a molts països. La inversió estrangera directa i l'accés a nous mercats han creat oportunitats per al desenvolupament econòmic i la reducció de la pobresa a algunes regions del món.
• Innovació i Transferència de Tecnologia. La globalització ha accelerat la difusió d'innovacions i tecnologies. Les empreses i països poden accedir a les últimes tecnologies i mètodes de producció, cosa que ha portat a millores en la productivitat i la qualitat de vida.
• Diversitat Cultural. L'intercanvi cultural ha enriquit les societats, promovent una comprensió i una apreciació més grans de la diversitat. La globalització ha facilitat l'accés a una àmplia varietat de cultures, tradicions i perspectives, cosa que pot fomentar la tolerància i l'enteniment mutu.
• Mobilitat Laboral. La globalització ha incrementat la mobilitat laboral, permetent a les persones cercar oportunitats de feina a diferents parts del món. Això pot millorar el benestar econòmic i oferir noves oportunitats de desenvolupament professional i personal.
• 
  

Contres de la Globalització

• Desigualtat Econòmica. Tot i els beneficis econòmics globals, la globalització també ha contribuït a augmentar la desigualtat tant entre països com dins. No tots han compartit igualment els beneficis del creixement econòmic, i moltes comunitats han quedat endarrerides.
• Pèrdua d'ocupació local. La competència global pot portar a la deslocalització de llocs de treball cap a països amb costos laborals més baixos. Això pot donar com a resultat la pèrdua de llocs de treball en sectors tradicionals i en el debilitament de les economies locals.
• Erosió de Cultures Locals. La predominança de cultures dominants pot amenaçar les cultures i les tradicions locals. La globalització sovint ha portat a l'homogeneïtzació cultural on les cultures més petites i locals es veuen eclipsades per les més grans i dominants.
• Impacte Ambiental. L'augment del comerç i la producció han tingut efectes adversos sobre el medi ambient. La globalització ha contribuït a l'explotació excessiva de recursos naturals ia l'increment de les emissions de carboni, i ha exacerbat problemes com ara el canvi climàtic.
• Poder de les Corporacions Multinacionals. La globalització ha permès a les corporacions multinacionals acumular un gran poder econòmic i polític. Aquestes entitats poden influir a les polítiques nacionals i globals, sovint en detriment dels interessos locals i de les petites empreses.

Conclusió

La globalització és un fenomen complex amb múltiples facetes, que ofereix tant oportunitats com desafiaments. Mentre que ha impulsat el creixement econòmic i la innovació, també ha plantejat seriosos problemes de desigualtat, pèrdua cultural i dany ambiental. Abordar aquests desafiaments requereix un enfocament equilibrat que maximitzi els beneficis de la globalització mentre se'n mitiguen els efectes negatius. Article generat per la IA Copilot, enllaça amb el següent sobre desglobalització.

Read More

SVUOTA LA VITRINA

• El moviment que buida els aparadors de les llibreries per impulsar la lectura a Itàlia, va néixer el setembre passat, la iniciativa ja ha involucrat ciutats del nord i sud del país. Una de les últimes va ser una llibreria de Gènova, a Ligúria. Però abans també va passar a Llombardia, Piemont, Vèneto, Toscana, Las Marcas, Sardenya, i també a les meridionals Campània i Apúlia. Són totes les regions transalpines que ja han estat protagonistes de l'última tendència fruit de l'amor pels llibres a Itàlia: buidar els aparadors de les llibreries en un dia determinat, per donar visibilitat a la importància de la lectura i demanar més inversió a l'educació pública. La idea va sorgir el setembre passat de Daniela Nicolò, una àvida lectora milanesa, de professió editora de textos universitaris i escolars. Nicolò havia llegit un article sobre una persona, la identitat de la qual no s'ha rellevat mai, que es va gastar 10.000 euros a comprar tots els llibres de l'aparador d'una llibreria a Milà. "Alguns ho van criticar, però jo vaig pensar que era una iniciativa genial, perquè havia estat una acció clamorosa, una manera de cridar l'atenció davant la insuficient atenció que els nostres governants donen a la lectura", va dir Niccolò, en entrevista amb EL PERIÓDICO.Després d'assabentar-se del cas de Milà, ella va decidir buidar l'aparador d'una petita llibreria independent de la seva ciutat, més a l'abast de la butxaca. Després, la llibreria de la botiga i un amic el van ajudar a crear comptes a Instagram i altres xarxes socials per sensibilitzar els altres i convidar-los a fer el mateix. Així també va néixer una mena de comunitat, amb el lema de Svuota la Vitrina (Buida l'aparador), en què els participants comparteixen imatges i pensaments sobre el món dels llibres, i planegen noves iniciatives.
• Des de llavors, la iniciativa ja s'ha replicat més en més d'una vintena de llibreries a tot Itàlia, i més accions ja han estat anunciades per a les properes setmanes i mesos. Alguns participants han volgut romandre anònims, d'altres s'han unit en grups per fer front a l'esforç econòmic, i se n'han beneficiat llibreries petites i grans de ciutats tant del nord com del sud del país. Entre elles, també algunes ubicades en àrees considerades deprimides, com Pomigliano D’Arco, a Campània.
• A la llombarda Lodi, on una anònima va comprar els 150 llibres que es trobaven a l'aparador de la llibreria escollida, tots els volums es van lliurar a escoles del barri. Mentre que, a Milà, una parella d'homosexuals anomenats Antonello i Alessandro es va inspirar en la iniciativa per enviar també el missatge de la importància dels establiments especialitzats en qüestions de gènere. En altre cas, alguns professors van involucrar les famílies dels seus alumnes, i es van emportar tots els seus petits alumnes a buidar un aparador.

Read More

MASSA ERRORS I UNA SOLA CONCLUSIÓ

El passat dia 21 d'aquest més, es varen complir 24 anys de l'atemptat d'ETA contra Ernest Lluch, que li va arrabassar la vida. Que el recurs a “la pàtria en perill” dona vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós, escriu Raimon Obiols a la vanguardia.

A Ernest Lluch li interessaven molt les idees del jurista, estudiós i polític hongarès István Bibó (1911-1979). Va ser resistent contra els nazis i l'últim ministre del govern d'Imre Nagy a ser detingut quan els tancs soviètics estaven aixafant la revolta hongaresa del 1956. Considerant-se “l'únic representant de l'únic govern hongarès legal”, va escriure llavors una crida, “Per la llibertat i la veritat”, que va lliurar als estudiants de Budapest ia alguns diplomàtics occidentals, abans de ser capturat.

Un diplomàtic francès ho va relatar així: “Nou del matí: el senyor István Bibó, ministre d'Estat, sense afaitar, amb l'abric trencat, però amb la bella senzillesa del coratge i les maneres, toca el timbre de la meva porta. Em lliura el text de la seva proclama i de la carta que l'acompanya, que signa davant dels meus ulls i de la qual em demana que envieu les traduccions adjuntes a la meva legació ia la de la Gran Bretanya”. Mentre s'esgotaven els combats als carrers de Budapest –còctels molotov contra tancs–, els estudiants enganxaven la proclama de Bibó a les parets. Va estar a punt de ser penjat, com ho van ser el primer ministre Nagy i diversos centenars de resistents. Es va salvar per les insistents gestions de Jawaharlal Nehru, aleshores primer ministre de l'Índia, i va passar sis anys a la presó, fins a l'amnistia del 1963.
Ernest Lluch, que va seguir amb molta atenció la llarga guerra dels Balcans (1991-2002), havia llegit molt Bibó, sobretot els textos que havia dedicat a la relació entre nacionalisme i democràcia als països de la regió. La d'István Bibó és una bona clau d'interpretació dels fenòmens nacionalistes, i s'entén perfectament l'interès que Lluch li va prestar.
Bibó havia arribat a la conclusió que el factor essencial a tenir en compte –la causa de les tragèdies de què havia estat testimoni– era la por, perquè “la por condueix inevitablement a l'odi”. La por tenia a causa el fantasma de l'extinció nacional. La síndrome de la pàtria en perill havia arribat a “impregnar la vida de societats senceres”. Els seus conflictes externs i interns tenien un punt de partida “existencial”. La por, que arribava a generar autèntiques “histèries polítiques” com l'antisemitisme, derivava en bona mesura de la dificultat dels pobles d'Europa oriental a “constituir-se en nació”, per “la manca de certes dades elementals, banals a les nacions occidentals , com l‟existència d‟un marc nacional i estatal propi, d‟una cohesió política i econòmica, o d‟unes elits socials homogènies”.
“L'ànima turmentada per la por i pel sentiment d'incertesa”, escrivia Bibó, “deformada pels traumatismes de la història i pels greuges que se'n deriven, s'alimentava, no dels seus propis recursos interiors, sinó de les exigències que es formulaven als altres”.
En un article, Joan Esculies, biògraf d'Ernest Lluch, recordava que István Bibó havia propugnat “abandonar la idea de la 'nació en perill', assumint que només en podien sorgir persones ressentides, angoixades i frustrades. En essència, el brou de cultiu de catàstrofes futures, pròpies i alienes”. Esculies citava el discurs de presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat catalana, el maig del 1980: “Les coses no van bé. La crisi econòmica, amb totes les conseqüències empresarials i laborals, s'allarga i trigarem a sortir-ne, aquesta és la veritat. I, a més, hi ha inseguretat als carrers, i un cert desencís, i una certa frustració i, més específicament, Catalunya és un poble en perill; en perill, sí, de perdre la identitat”.
Deia Esculies que aquell llunyà discurs de Pujol “sona molt actual (…) i alhora vell i gastat. En 40 anys hem comprovat que apel·lar a l'extinció de la nació, replega el ramat atemorit dels catalans de sempre després del pastor i ajuda a guanyar eleccions. Però també és inútil per fer front als reptes de fons”.
Que el recurs a “la pàtria en perill” dóna vots ho sabem molt bé. El “processisme” a Catalunya ho va aprofitar a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús permanent, furiós. Estem en una fase històrica de canvis accelerats que generen interrogants i inseguretats en la gent, i aquest és un ambient propici per a les estratègies de por i d'odi que veiem créixer al país i al món.

Quan el foment de la por i de l'odi s'imposa i arriba a dominar, els efectes són devastadors. El debat públic es polaritza i es crispa en termes d'identitats antagòniques, la societat es fractura en grups que ja no es consideren participants legítims en un debat democràtic comú. Aleshores, com assenyalava István Bibó, es pot arribar a produir la tràgica paradoxa que el discurs de “la nació en perill” posi la pròpia comunitat nacional en risc, perquè la polaritza, la divideix, i la pot portar a la “histèria política” ia vil la confrontació civil.

Read More

L'INFERN ÉS AQUI

Hackejar robots impulsats per models de llenguatge és molt més fàcil del que es pensava. Investigadors han demostrat com les vulnerabilitats en els models de llenguatge de grans dimensions (LLM) permeten eludir les seves barreres de seguretat. Amb tècniques conegudes com a "jailbreaking", aquests sistemes poden ser manipulats per realitzar accions no previstes, segons IEEE Spectrum. Aquest problema planteja serioses preocupacions sobre la seguretat de la intel·ligència artificial en aplicacions crítiques.

Els atacs de "jailbreaking" empren prompts dissenyats específicament per burlar les restriccions de seguretat dels sistemes, generant respostes que contravenen les seves directrius ètiques. Inicialment limitats a chatbots, aquests atacs ara s'estenen a robots humanoides avançats, cosa que amplia l'abast de les amenaces.

Les proves realitzades pels investigadors revelen que un prompt maliciós pot induir un model a proporcionar informació perillosa, com instruccions per hackejar dispositius o executar activitats il·legals. Aquests riscos esdevenen encara més preocupants en el cas de robots humanoides, com el més avançat fins ara, que recentment ha estat acompanyat per un altre model igualment sofisticat. Si aquests sistemes fossin vulnerats, les conseqüències podrien ser crítiques en entorns industrials o de seguretat.

En paral·lel, el desenvolupament de robots com l'Atlas, el model de Boston Dynamics, afegeix una capa de complexitat. Atles ha estat dissenyat per aprendre de manera contínua, cosa que ho fa encara més susceptible a manipulacions externes si no s'estableixen mesures de seguretat adequades. La capacitat d'aprenentatge autònom, encara que prometedora, també incrementa el risc que actors malintencionats explotin aquestes capacitats.

Els riscos no es limiten a robots avançats. Els dispositius domèstics, com els robots aspiradors, també han estat objecte de piratejos. En alguns casos, els hackers han aconseguit alterar el seu comportament, com demostra un cas recent on van aconseguir que insultessin els seus propietaris. Això evidencia que cap tecnologia connectada no està exempta de ser manipulada.

El fet que hackejar robots sigui tan fàcil posa en dubte la rapidesa amb què s'estan implementant aquests sistemes sense garanties suficients de seguretat. A mesura que els models de llenguatge i els robots avancen, garantir-ne la resistència a manipulacions externes serà essencial per evitar que es converteixin en eines al servei d'usos perillosos. Ja sabiem que alguns robots com la rumba ens espiaven, però és que ara fins i tot ens poden atacar. Hi ha una pel·lícula de dibuixos animats que tracta d'aixó. crec que era a Love, Death & RoBots.

Pots seguir Andro4all a Facebook, WhatsApp, Twitter (X) o consultar el nostre canal de Telegram per estar al dia amb les últimes notícies de tecnologia.

Read More