10.7.24

GENT ESTRANYA

El 2 de agosto de este año, falleció Walter Orthmann, a los 102 años. El libro Guinness de los récords le incorporó en 2021 como la persona que llevaba más tiempo trabajando en una misma empresa. Este ciudadano entró en la fábrica textil Renaux View con quince años y permaneció en la misma compañía hasta los 101. Es posible que eso animara al presidente del Círculo de Empresarios a proponer al gobierno a retrasar la jubilación a los 72 años. La entidad, que preside Manuel Pérez-Sala, cree que la reforma del sistema de pensiones no asegura su viabilidad, es profundamente insolidaria y exigirá un gran sacrificio a los ciudadanos en activo. La idea no ha sido bien recibida ni siquiera por los propios empresarios, pues los presidentes de la CEOE y de la Cepyme se han desmarcado de ella, mostrando su sorpresa por los términos de la propuesta. Los políticos han fingido que no habían oído esta recomendación. Si alguien quiere perder las elecciones, solo tiene que incorporarla a su programa electoral.

En estos momentos, la edad de jubilación en España es de 66 años y en el 2027 se situará en los 67. En Francia, pasar de los 62 a los 64 años ha sido objeto de uno de los estallidos sociales más violentos que se recuerdan y ha puesto contra las cuerdas al Gobierno de Emmanuel Macron. Hay cuestiones que se deben medir bien y explicar mejor, pero sobre todo han de ser el resultado de amplios consensos. En nuestro país se ha apostado por un retraso gradual, con la complicidad de los agentes sociales. Pero proponer adelantar a Lesoto, en el sur de África, como el país con la edad de jubilación más alta (70 años) resulta una ocurrencia. No hay que creerse a multimillonarios de Silicon Valley, como Peter Thiel, fundador de PayPal, que está convencido de que la muerte es un problema que puede resolverse e invierte en los llamados fondos de la eternidad, mientras mantiene una dieta de hormonas de crecimiento.

En realidad la decisión de jubilarse debería ser voluntaria a partir de los 60 años. Hay quien a esa edad ya se puede jubilar por el tipo de trabajo que desempeña, y, en cambio, otros por otro tipo de trabajo podrían jubilarse mucho más tarde. Había quien sostenía que la gente debía de estar sin trabajar y cobrando hasta los 35 años, y luego trabajar hasta el final de sus días, puesto que así podría disfrutar de la precuela de su jubilación con plenas facultades físicas y mentales que son las que merman a partir de los 65/70. 

Hay a quien la jubilación le sienta bien, como es el caso del expresidente del Gobierno José Luis Rodrigues Zapatero, y a otros les sienta fatal como a Felipe González o Alfonso Guerra. Es una lata el trabajar, cantaba Luis Aguilé, mientras que Neil Postman nos decía divertíos hasta morir, pero para conseguirlo hacen falta tiempo y dinero, y aun así saber vivir no es fácil, y encima, a la vejez hay que sumarle la soledad cada vez más imperante  entre los mayores. Sobre la soledad reflexionaba Cioran: "Me dirijo a vosotros, a todos los que conocen hasta dónde puede llegar la soledad del hombre, hasta dónde la tristeza de ser puede oscurecer la vida y el pálpito del ser sacudir este mundo. Y lo hago más para unir nuestras soledades que para saber lo que yo también estoy experimentando. Hermanos en momentos de desesperanza, de tristeza oculta y de lágrimas contenidas, a todos nos une el mismo deseo loco de huir de la vida, el mismo pavor de vivir, la misma timidez de nuestra locura. Hemos perdido el valor de tanta soledad y nos hemos olvidado de vivir por pensar demasiado en la vida. ¿Acaso toda nuestra soledad no habrá hecho sino llevarnos a la muerte y todas las desilusiones solo al renunciamiento? ¿Por qué la nada ha de ser nuestra muerte? Hemos meditado demasiado sobre nosotros mismos como para que la vida no nos haya castigado, y hemos amado demasiado a la muerte para poder seguir hablando de amor. 

Solo hay vida donde hay un comienzo continuo; y nosotros no hemos hecho, sino terminar la vida a cada instante, y ¿qué es todo nuestro ser sino un eterno fin?. A nosotros, a los que estamos más solos, a los que la vida deja de lado, ¿quién nos infundirá la esperanza de olvidarnos de morir?. Hermanos en la desesperanza, ¿hemos olvidado acaso la fuerza de nuestras soledades, hemos olvidado que los más solos son los más fuertes? Pues ha llegado la hora de que nuestras soledades adelanten al rebaño, que venzan toda resistencia y lo conquisten todo. 

La soledad dejará de ser estéril cuando a través de ella el mundo sea nuestro, cuando lo engullamos con nuestros desesperados ímpetus. ¿Qué sentido tiene toda nuestra soledad si no es la suprema conquista, si con ella no lo vencemos todo? ¡Hermanos! ¡Nos espera la conquista suprema, la última prueba de nuestras soledades! ¡Este mundo tiene que ser nuestro, de los más solos, de los que tienen que recuperar la vida! Estamos perdidos si no recuperamos todo cuanto hemos perdido, si no lo recuperamos todo. Solo así nuestro valor resucitará y solo así aprenderemos a vivir. 

No sé cuántas soledades hacen falta para conquistar el mundo; pero sé que solo unas cuantas bastan para hacerlo temblar. Porque el mundo no puede ser más que nuestro, de los que no hemos vivido."

25.3.24

JORDI PUJOL I EL MITE DE JONÀS

Uns mesos després de la confessió del 25 de juliol del 2014, de la qual avui fa una dècada, Jordi Pujol va escriure un article que no ha publicat però que al llarg dels anys ha anat actualitzant i repartint a qui ha passat pel seu petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona: es titula una “història bíblica” i seguint les seves profundes conviccions religioses compara el seu auge i caiguda amb el passatge del Nou Testament del mite de Jonàs. La història que explica és la següent: "Jonàs era un profeta important. I estimat. Però va incomplir un encàrrec del Senyor. Va cometre un mancament greu per feblesa o confusió. I arran d’això va agafar un vaixell per fugir. La mar estava encalmada, però de sobte es va desencadenar una gran tempesta. I els mariners es preguntaven: «Qui és el culpable d’aquesta desgràcia?» I Jonàs digué: «Soc jo el qui ha pecat. El qui ha desobeït el Senyor. Tireu-me al mar, i el mar es calmarà»". 

Jordi Pujol pensava en això després d’aquell comunicat el divendres 25 de juliol del 2014 en què va confessar haver amagat diners a l'estranger durant més de 30 anys. Pensava en la culpa, però també en la reparació i en l’expiació, perquè Jonàs, afegia, va tenir un “final feliç”. A Jonàs el van llançar al mar, sí, però segons el passatge el va engolir un peix i després de tres dies de penediment el va escopir a la platja. És a dir, va viure una mena de resurrecció després del càstig. Pujol està vivint una mica això a l’espera de si hi ha judici del seu cas: després d’anys d'ostracisme –“Jo ara estic molt al marge de la vida pública i així ho va ser, ho vaig reclamar”, escrivia ell mateix el 2017–, no només ha tornat a la vida civil sinó que ja torna a ser reivindicat públicament. Ja no és repudiat en els actes oficials, sinó que el conviden. I amb la fi del Procés, torna a aflorar la seva fórmula: un peix al cove actualitzat que practica Esquerra i ara torna a assumir Junts. També el PSC reconeix una part de la seva obra de govern, malgrat la distància ideològica i la rivalitat històrica. I és que els tres partits busquen el mateix: emular la fórmula de la Coca-Cola que li va permetre governar ininterrompudament durant vint-i-tres anys la Generalitat.

Si Pujol és Jonàs, el vaixell seria Convergència i, en aquests termes, la nau sí que va acabar al fons del mar. No per decisió de Pujol, sinó perquè els capitans d’aquell moment, encapçalats per Artur Mas, van considerar que no podrien aguantar la tempesta que l'expresident havia desfermat pressionat per les informacions que sortien fruit de l'operació Catalunya. El seu diagnòstic era que aquell partit fundat el 1974 a Montserrat no es podia deslligar ni de Pujol ni de la seva família. Extingir CDC era una condició necessària, a parer seu, per sobreviure arran dels efectes simbòlics que implicava el cas Pujol. Però també hi havia qüestions pràctiques: els calia un tallafoc per la responsabilitat penal dels casos de corrupció del Palau i el 3%, aquest darrer encara pendent de judici.

“Es van atabalar”, ha diagnosticat alguna vegada Pujol en ser preguntat per la dissolució de CDC, a la qual sempre es va resistir. No en va al seu despatx encara guarda l’olivera, picada a pedra, del primer logo del partit. Això li genera, sovint, una relació d’estira-i-arronsa amb Junts: malgrat que va donar suport a Carles Puigdemont el 12-M, els juntaires encara parlen de CDC amb la boca petita, cosa que genera incomoditat a l’expresident i al seu entorn. Va passar durant la campanya: hi ha coses “massa convergents” per als exconvergents que piloten la cúpula de Junts. Un acomplexament, per a uns, i una manera de marcar distància amb el passat i el que comporta, per als altres. - ARA

DE LA RES POLÍTICA

Cal tenir en compte que no hi ha cosa més difícil de tractar, ni de més incert èxit, ni més perillosa de manejar, que no pas ser el responsable de les innovacions polítiques. Perquè l'innovador polític té per enemics tots aquells que treien profit de les velles institucions i té per febles defensors tots aquells que podrien treure profit de les noves. Aquesta feblesa neix, en part, de la por dels adversaris que tenen la llei del seu costat, i en part també de la pròpia incredulitat dels homes que no tenen fe en les coses noves fins que l'experiència no els ho demostra. 
Passa aleshores que els enemics, quan tenen ocasió, s'organitzen en partits i es revolten, mentre que la defensa dels altres és massa feble, de manera que sempre es corre perill. Per tant, cal, si es vol analitzar bé aquest aspecte, veure si aquests prínceps poden dur a terme les innovacions per si mateixos o depenen d'altres, és a dir, que si per executar els seus projectes necessiten el consentiment aliè o els imposen amb la força. En cas de necessitar ajuda, acaben sempre malament i no aconsegueixen res, i, en canvi, quan depenen només de si mateixos i els poden imposar per la força, no solen córrer cap perill. Maquiavel - El Príncep.

23.12.23

LA NOVENA SIMFONIA AL LICEU


A principis de 1824, 30 membres de la comunitat musical de Viena van enviar una carta a Ludwig van Beethoven sol·licitant al gran compositor que reconsiderés els seus plans d'estrenar la seva darrera simfonia a Berlín i, al seu lloc, ho fes a Viena. Beethoven no apareixia davant del públic vienès des de feia dotze anys, però es va sentir commogut pel sentiment de la carta i va acceptar estrenar la seva nova obra, la Simfonia núm. 9 en re menor, a la ciutat. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor. Els promotors del concert van prometre al públic que el llegendari –i llegendàriament antisocial– compositor estaria present en la interpretació de la seva darrera simfonia. De fet, durant tota la representació va estar a l'escenari, d'esquena al públic, segons descriu Maynard Solomon a la seva aclamada biografia de Beethoven.
El que no esperaven ni podien saber els membres de la comunitat musical de Viena ni el mateix Beethoven, és l'espectador especial que anirien a la representació del Liceu el 200è aniversari de l'estrena de la 9a simfonia. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor.
Anys enrere, a les òperes, concerts simfònics i recitals del Liceu només podien accedir personetes més grans de 5 anys, encara que si es tractava de ballets o concerts de Nadal podien entrar les criatures a partir dels tres anys en horari de matí o tarda. Fins que va arribar l'article 53 del decret 112/2010 de la Generalitat, que va determinar que tot menor de 16 anys té accés a les sales sempre que vagi acompanyat d?un pare, mare o tutor. El criteri i la responsabilitat es va deixar en mans d'aquests adults. Però, què passa quan la irresponsabilitat comença pels pares?. i clar, tard o d'hora havia de passar; la Novena simfonia de Beethoven es va sentir diumenge passat a la sala del Liceu amb l'acompanyament dels sons que emetia un nadó de mesos que els pares es negaven a treure de la sala. Com la resta dels assistents, havien pagat uns diners per les entrades i no consideraven just haver de renunciar al concert. No hi va haver res que el Liceu pogués fer davant d'aquesta situació, més enllà de buscar una llotja una mica més retirada en què els sorolls quedessin una mica més esmorteïts. Una anècdota més a afegir al Gran Teatre del Liceu, en aquest cas sense bombes ni amistançades.
.
 
Amb informació de The Conversation i la vanguardia.

BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMOS ESCRITOS