A principis de 1824, 30 membres de la comunitat musical de Viena van enviar una carta a Ludwig van Beethoven sol·licitant al gran compositor que reconsiderés els seus plans d'estrenar la seva darrera simfonia a Berlín i, al seu lloc, ho fes a Viena. Beethoven no apareixia davant del públic vienès des de feia dotze anys, però es va sentir commogut pel sentiment de la carta i va acceptar estrenar la seva nova obra, la Simfonia núm. 9 en re menor, a la ciutat. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor. Els promotors del concert van prometre al públic que el llegendari –i llegendàriament antisocial– compositor estaria present en la interpretació de la seva darrera simfonia. De fet, durant tota la representació va estar a l'escenari, d'esquena al públic, segons descriu Maynard Solomon a la seva aclamada biografia de Beethoven.
El que no esperaven ni podien saber els membres de la comunitat musical de Viena ni el mateix Beethoven, és l'espectador especial que anirien a la representació del Liceu el 200è aniversari de l'estrena de la 9a simfonia. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor.
Anys enrere, a les òperes, concerts simfònics i recitals del Liceu només podien accedir personetes més grans de 5 anys, encara que si es tractava de ballets o concerts de Nadal podien entrar les criatures a partir dels tres anys en horari de matí o tarda. Fins que va arribar l'article 53 del decret 112/2010 de la Generalitat, que va determinar que tot menor de 16 anys té accés a les sales sempre que vagi acompanyat d?un pare, mare o tutor. El criteri i la responsabilitat es va deixar en mans d'aquests adults. Però, què passa quan la irresponsabilitat comença pels pares?. i clar, tard o d'hora havia de passar; la Novena simfonia de Beethoven es va sentir diumenge passat a la sala del Liceu amb l'acompanyament dels sons que emetia un nadó de mesos que els pares es negaven a treure de la sala. Com la resta dels assistents, havien pagat uns diners per les entrades i no consideraven just haver de renunciar al concert. No hi va haver res que el Liceu pogués fer davant d'aquesta situació, més enllà de buscar una llotja una mica més retirada en què els sorolls quedessin una mica més esmorteïts. Una anècdota més a afegir al Gran Teatre del Liceu, en aquest cas sense bombes ni amistançades.
.
Amb informació de The Conversation i la vanguardia.
El més terrible d'aquest escrit és que té deu anys, i és com si l'hagués escrit ahir, I temo que continuarà vigent d'ací a deu anys.
No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinària d'ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EUA a favor dels israelians. No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins.
Va doncs començar la cosa malament i continua fins al punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mitjà termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents, però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. Tota aquesta reflexió té a veure amb la profunda impressió que em va causar al seu dia el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven llibertat. Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des de fa ja segles una inestabilitat endèmica. Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no-res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més de mil milions de dòlars anuals dels EUA per les seves suposades influències amb els palestins i que ara es troba en un carreró sense sortida i de moment està deixant fer als israelians. En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, són massa morts cada dia, morts de ciutadans innocents, per cert, no soldats.
El nostre cervell processa i emmagatzema una gran quantitat d'informació cada dia, fins i tot mentre dormim. És un òrgan complex que ha evolucionat al llarg de la nostra història, fins i tot creixent en mida física, fins a permetre'ns entendre conceptes tan complexos com la codificació, la genètica o l'aeronàutica. Hi ha nombrosos estudis que investiguen les capacitats que aquest òrgan té i les que podria arribar a tenir, però els experts coincideixen que, fins i tot avui, el cervell és encara un gran desconegut. I un dels aspectes cognitius més intrigants és el funcionament de la memòria, el procés que ens permet retenir els coneixements i les experiències que rebem de l'entorn i recuperar-los a curt o llarg termini, voluntàriament o involuntàriament.
QUÈ ÉS L'EFECTE MANDELA? - L'efecte Mandela és, explicat amb poques paraules, un fals record col·lectiu. Es tracta d'una creença errònia en forma de record vívid que és compartida per un grup gran de persones tot i que en la realitat mai no ha passat o no ha estat de la manera com es recorda.
Aquesta discrepància entre realitat i memòria és un fenomen de la ment que passa perquè els records a curt termini són modificats pel nostre cervell, que completa i personalitza subjectivament la informació que percebem.
Així és com s'acaben emmagatzemat al nostre cervell dades que contenen alguns errors i que produiran errors a la nostra memòria, un succés d'allò més comú. No obstant això, es produeix un fenomen curiós quan aquests errors individuals del cervell es produeixen simultàniament en múltiples persones amb casos concrets.
PER QUÈ PASSA? - La veritat és que no s'ha pogut estipular una causa concreta a aquest fenomen des del punt de vista dels mecanismes del cervell, i cada expert ha proposat una explicació plausible aplicada al camp.
Des del punt de vista de la psicologia es defensa que pel fet que la memòria és molt suggestionable alguns records erronis poden haver arribat a la teva ment ja modificats, fins i tot podent haver estat implantats externament de forma inconscient, tenint en compte que estem en comunicació constant amb altres individus.
La física quàntica, en canvi, proposa que es produeixen connexions esporàdiques entre realitats paral·leles, explicant així per què diverses persones que no hi estan relacionades poden compartir un mateix record erroni.
5 EXEMPLES FAMOSOS DE L'EFECTE MANDELA - La millor manera d'acabar d'entendre una teoria és fent servir un exemple. Per sort o per desgràcia, hi ha infinitat d'exemples de l'efecte Mandela que es comparteixen entre gran part de la població. A continuació se n'expliquen alguns:
L'home del Monopoly no porta monocle, encara que la majoria de persones ho recorden així al dibuix que apareix a la caixa del joc.
Darth Vader mai no va dir la frase "Luke, jo sóc el teu pare" que ha passat a formar part de la cultura popular. La frase real que apareix a L'imperi contraataca diu: “No, jo sóc el teu pare”.
L'home que es va plantar davant d'uns tancs durant les protestes de Tiananmen (Xina, 1989), la foto del qual ha fet la volta al món, no va ser atropellat pel tanc sinó que va aconseguir aturar-lo. Tot i això, moltes persones asseguren recordar perfectament el seu assassinat per atropellament.
En ubicar geogràficament també es pot produir l'efecte Mandela: Nova Zelanda és a la part inferior dreta d'Austràlia, i no a la part superior com moltes vegades es creu.
El cop d'estat espanhòl del 23 de Febrer de 1981 es va retransmetre per la ràdio. Tot i això, moltes persones tenen el vívid record d'haver-lo vist en directe per televisió.
EL MOTIU DEL SEU FAMÓS NOM - Què tenen en comú un activista sud-africà i aquest fenomen de la memòria? La resposta a aquesta pregunta és el que dóna nom a aquest efecte Mandela. El 2013, quan es va anunciar internacionalment la mort de Nelson Mandela a causa d'una greu infecció pulmonar, milers de persones de diferents parts del món van revelar estar convençudes que Mandela havia mort durant la seva estada a la presó als anys 80. Fiona Broome, una blocaire nord-americana que investiga esdeveniments paranormals, va ser la primera a comentar i indagar sobre aquest succés fins i tot anys abans d'aquesta mort. El 2009 va encunyar el terme "l'efecte Mandela" a través d'un conegut article de bloc en què comentava per primera vegada sobre la creença popular de la mort de l'activista, quan en realitat aquest seguia viu.
Aquestes observacions van despertar molta curiositat i, des d'aleshores, Broome va començar a col·laborar amb científics que proporcionaven diferents teories i perspectives del causant d'aquest efecte a la memòria col·lectiva.
A través d'aquestes investigacions van descobrir que l'efecte Mandela es produïa amb molts altres fets, esdeveniments i situacions, convertint-lo de cas aïllat a un fenomen reconegut.
Álex, un home de 70 anys, ha pagat a Sabadell el preu més alt que es pot pagar per una casa: la seva vida. El veí de la ciutat catalana, que residia amb la seva parella, va decidir dimarts 19 de març passat treure's la vida en un parc proper al seu domicili on feia 30 anys que hi residia. Els fets van passar just quan una comitiva judicial, sense presència policial, es disposava a executar el desnonament a causa de l'impagament del lloguer, segons confirmen a EL PERIÓDICO fonts dels Mossos d'Esquadra. La seva dona, amb mobilitat reduïda, no es podia aixecar del llit en el moment del desnonament i ha estat ingressada a un hospital de manera provisional. A través d'un comunicat, la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca Sabadell (PACH) ha fet públics els fets i ha exigit que s'investigue "l'actuació de la comitiva judicial i dels agents de policia", a més de reclamar que "l'Ajuntament de Sabadell es personi com a acusació contra aquestes institucions "per temptativa de suïcidi sobre l'home". En aquest sentit, l'entitat també reclama al consistori assumir els costos del funeral i que, juntament amb la Generalitat, assegurin que la dona –que ha estat ingressada en un hospital momentàniament– sigui reallotjada en un espai digne amb suport psicològic i econòmic. Des del moviment de la vivenda de la ciutat catalana asseguren que Àlex era conegut al barri per ser un 'manetes', en el sentit que havia arreglat les cases de tot el que ho demanava i se'l recorda com una persona molt reservada però sempre oberta a ajudar els altres. "El seu estat de salut es va veure deteriorat els últims mesos i això va fer que hagués de deixar de treballar i comencessin a afrontar problemes econòmics a casa", detallen fonts de la PAHC.
Àlex ha mort per no haver estat honrat i en comptes de seguir al pis i deixar de pagar el lloguer, haver ocupat un altre pis d'on ningú l'hauria fet fora, aquest és el preu que ha hagut de pagar per la seva honestedat. Un final trist, molt trist, i que es podia haver evitat.
Al viatge de noces, potser els meus avis van veure el pi a què es referia Miquel Costa i Llobera en aquell poema que comença: “Mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger...”, i que jo aprendria a l’escola. Els meus avis belgues es casaren el 1950. S’allotjaren un mes a l’hotel Formentor. Inaugurat el 1929, també hi passaren Grace Kelly i el príncep Rainier. I Charles Chaplin i Oona O’Neill, i Gary Cooper, i Claudia Cardinale, i un cèlebre etcètera. - Llucia Ramis, a la vanguardia.cat.
Als anys seixanta, l’hotel esdevindria fòrum literari. Seguint l’exemple de Camilo José Cela i els Papeles de Son Armadans, Carlos Barral hi organitzà reunions anuals amb editors, escriptors i crítics, en què hi participaven Josep M. Castellet, José Agustín Goytisolo, Jaime Salinas i Gil de Biedma, que va escriure: “Llegábamos, después de un viaje demasiado breve, de otro mundo quizá no más real, pero sin duda menos pintoresco”. Al mateix poema, descriu com els joves es quedaven a la terrassa encara tèbia, exaltats per la beguda, o per l’aire o la suavitat de la natura, aquell instant de la nit que es confon gairebé amb la vida. Aleshores demana, crida per favor que no hagin de tornar mai, mai a casa.
Vaig ser en aquella terrassa –com diu el poema, l’agitació silenciosa dels pins al capvespre– el 2012, quan es restablí el premi Formentor, amb el mecenatge de les famílies Barceló i Buadas, i amb Basilio Baltasar com a director de la fundació. Xerràvem amb José Carlos Llop, Biel Mesquida i d’altres –illencs i no– vora les buguenvíl·lees, sota una pèrgola i l’aixopluc dels moments memorables que encara s’hi donaven més enllà de la poesia. Els meus ulls veien el mateix que havien vist els meus avis enamorats; el perfum mediterrani, de dia el brunzit de les cigales, de nit els grills. En una altra estrofa, Costa i Llobera clama: “Arbre! Mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record”. I potser hi descobrireu un títol de Melcior Comes.
Mentre estudiava a París als 70, ma mare conegué a Huelva mon pare, mallorquí. De manera que els meus avis tornaren moltes vegades a l’illa on havien estat durant el viatge de noces, fins quedar-hi definitivament. Molts estius de la infantesa passàrem el dia a la platja de Formentor, vora l’hotel on van ser feliços; tant que, explicaven, quan anaren a preguntar a quina hora seria la missa de diumenge, el recepcionista els contestà: “Avui és dilluns, monsieur ”.
Delibes, Castellet, Fuster, Cela i Goytisolo, entre d'altres, al Formentor a finals dels anys quaranta LV
Fa uns dies, el jurat del premi Formentor anunciava que el guardonat d’enguany és László Krasznahorkai. Ho va fer des de Tànger. Perquè, el 2020, el fons andorrà Emin Capital li comprà l’hotel a Barceló. La idea era modernitzar el complex i adequar-lo a un cinc estrelles per reobrir-lo com a Four Seasons, el més car d’Espanya. El projecte aprovat per l’Ajuntament de Pollença era estrictament de reforma. Però l’esbucaren sencer. Aixecaren obra nova sense llicència i sense que ningú ho evitàs. No queda res del que acolliren les habitacions durant gairebé cent anys; ni les habitacions tampoc.
La setmana passada, el Govern balear autoritzà talar dos-cents pins al voltant de l’edifici perquè els promotors consideren que representen un perill per ser material inflamable. La periodista Elena Vallés piulava: “El cas de l’hotel Formentor és un cas de terrorisme urbanístic”. I afegesc: de terrorisme contra el patrimoni, contra la poesia, contra la suavitat de la natura i contra el “vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel”. Aleshores deman, crid, per favor, poder tornar qualque dia a ca nostra. Conscient que ja no.
Les fitxes d'escacs a la vida de Begoña Huertas estaven en ordre, quietes i posicionades sobre el tauler fins que un dia aquest equilibri es va fer miques. Li van diagnosticar un càncer de còlon i d'aquesta experiència amb la malaltia va escriure 'El desconcert'. Huertas, va morir el 2022, però abans, a banda de diverses novel·les, va escriure un article al diario.es, un article especial, que redimeix i dignifica poetes, polítics i patriotes, un article d'una enorme sensibilitat que difícilment podria haver escrit ningú que no fos dona i escriptora. Llegiu-lo si us plau.
"En la calle Conde Peñalver de Madrid hay un gran edificio de ladrillo que ahora es una residencia de ancianos, pero que antes, durante la guerra civil y los años posteriores, fue utilizado como cárcel. El poeta Miguel Hernández, detenido al fin de la contienda tras haber luchado en el bando republicano, estuvo preso allí. El otro día, cuando pasaba por delante, me detuve a leer la placa que lo recuerda. El texto rememora:
Al poeta Miguel Hernández, que compuso, en este lugar, las famosas “Nanas de la cebolla” en septiembre de 1939.
Me quedé de piedra. Según aquellas palabras, cualquiera podría pensar que el joven poeta hubiera pasado por allí y en un rapto de inspiración se hubiera detenido en aquella esquina a escribir unos versos a su hijo.
Esa ambigüedad, o más bien ese silencio en cuanto a las circunstancias de la estancia del poeta en "este lugar" me llevó a pensar en el llamado franquismo sociológico que pervive en nuestro país, una combinación terrible de miedo a ser considerado radical y pasividad sumisa que impide homenajear a las personas que combatieron el fascismo sin ambigüedad ni tibieza.
Esta semana hemos podido leer en este diario el caso de la ciudad de Melilla, donde se ha llevado a cabo la remodelación de la primera cárcel del franquismo. Al parecer se ha instalado una placa con un texto deliberadamente vago que igual puede servir para los liberales que fueron encerrados allí tras la restauración absolutista de 1814 como para las víctimas del franquismo: "Vaya nuestro recuerdo a quienes, perseguidos por sus ideales democráticos, sufrieron tras estos muros la incertidumbre de su destino y las vicisitudes del presidio". Al menos en este caso se menciona que estuvieron presos.
Leo también estos días ( aquí) que el aeropuerto de Lavacolla, en Santiago de Compostela, se construyó con el trabajo esclavo de cientos de presos republicanos que, en condiciones extremas de hambre y muerte, fueron hacinados en una antigua fábrica de curtidos, hoy convertida en restaurante. Nadie lo recuerda.
Las personas que defendieron el gobierno legítimo de la República y lucharon contra el fascismo parece que tengan que pedir perdón por "extremistas", como si ofendieran por su radicalismo. Entre mucha gente se da "el malentendido" de pensar que lo correcto es la neutralidad de no tomar partido. Enseguida se agita el fantasma del miedo, el comunismo, Venezuela. Y digo yo, tanto mirar a Venezuela, ¿por qué no miramos un poco más cerca? Ahí está, por ejemplo, Bolonia, casualmente el lugar hacia donde me dirigía, camino al aeropuerto, cuando pasé frente a la placa homenaje a Hernández. Bolonia, la Roja, lleva siendo gobernada por comunistas y socialistas desde hace cincuenta años (exceptuando algún paréntesis de centro-derecha) y si lo último que vi de Madrid fue ese tibio recuerdo al poeta condenado por el régimen de Franco, lo primero que me encontré al aterrizar allí fue un continuo homenaje a la gente de la resistencia.
Una guerra civil es más traumática, de acuerdo, pero en Italia los fascistas italianos no eran pocos, y la resistencia luchaba contra ellos. Había italianos en los dos bandos. La verdadera diferencia es que aquí ganó el fascismo, que Franco murió en su cama y Mussolini fusilado y colgado en la plaza mayor. Por eso perdura el miedo y ese peso de cuarenta años que los otros cuarenta aligeraron pero no eliminaron del todo.
Piero Calamandrei, uno de los padres de la Constitución italiana aprobada en 1947 escribió: "Si queréis ir en peregrinación al lugar donde nació vuestra Constitución, id a las montañas donde cayeron los partisanos, a las cárceles donde fueron presos, a los campos donde les ahorcaron. Allá donde ha muerto un italiano para recuperar la libertad y la dignidad, id, oh jóvenes, con el pensamiento, porque allí nació nuestra Constitución".
Bueno, la nuestra nació en otro sitio. Habría que ir a buscarla por los salones de quienes, como haciendo un gesto de generosidad extraordinaria, legalizaron el PCE. El año en que se puso la placa a Miguel Hernández en la pared de la antigua cárcel, Tierno Galván estaba en el Ayuntamiento, Leguina en la Comunidad, y el PSOE en el Gobierno. ¿Tendrían miedo de parecer excesivamente radicales? Quizás ese temor es la razón por la cual no se mencionó "el detalle" de que aquel lugar donde el poeta escribió Las nanas de la cebolla era una cárcel. A consecuencia de esa tibieza sin sentido, los jóvenes que lean esa placa a partir de ahora pensarán que Miguel Hernández, en lugar de morir a los 31 años en prisión, lo hizo dulcemente en ese asilo, en compañía de cien ancianos asistidos por las Hermanas de la Caridad. -
Ateisme antic i modern - L'ateisme antic, i especialment el dels atomistes, que n'és el referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L'ateisme modern la crítica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors a l'oferta de consol (Marx i la religió com l'opi del poble) o perquè no admet competidors a la seva oferta d'angoixa (Heidegger i l'existencialisme). Gregorio Luri.
Ateisme i virtut- Per a Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, l'ateisme era un vici exclusiu de senyorets ociosos i dels seus filòsofs falders, pensadors de saló. «L'ateisme és aristocràtic», arriba a escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d'un ésser suprem (a Robespierre sempre ressona la veu de Rousseau) que vetlla per la innocència de l'oprimit i castiga el crim aparentment triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Sentia una gran animadversió contra els filòsofs que confonien la causa religiosa amb la dels dèspotes i veien conspiradors contra l'Estat en tot aquell que anava a missa. Són enemics del poble, conclou Robespierre, que pretenen forçar-lo a veure en la Revolució el triomf de l'ateisme, i no el de la virtut, quan l'ateisme és un crim polític. "L'ateisme és l'antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà". Per això mano a la guillotina Anacarsis Cloots, aquell «enemic personal de Jesucrist» (són les seves pròpies paraules).
«Predicar l'ateisme», afegeix Robespierre, «no és res més que una manera d'absoldre la superstició i d'acusar la filosofia; i la guerra declarada a la divinitat no és res més que una diversió a favor de la reialesa». En conclusió: «Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l´home aquest respecte religiós per l´home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l´única garantia de la felicitat social.»
Ateisme. Tres aforismes
José María Pemán: «L'ateisme no és res més que el plural de Déu».
Pascal Quignard recull a Los desazornados aquesta definició de Sade: «L'ateisme és l'explosió de la representació que les societats es fan de si mateixes».
Chesterton: «Si no hi hagués Déu, no hi hauria ateus».
Atenció- No hi ha superfície a la terra que ens cridi més l'atenció que un rostre humà.
Auschwitz - Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força.
El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie.
Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?
Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?.
Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat».
Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge.
Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius. I per això van buscar l'empara de la poesia. La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia.
Autenticitat - «M'agradaria pensar que hi va haver una altra època (o un altre lloc) en què les coses eren diferents. No hem vist mai una vida autèntica… i no la veurem....» (Henry Miller, Tròpic de Capricorn). «Només som autèntics quan cap talent no ens destorba...» (Cioran)
Autoamnistia - Peter Sloterdijk: «La mentalitat de l?esquerra contemporània em sembla marcada per una inclinació per a la qual proposo el terme autoamnistia. L?esquerra contemporània és la part de la societat que té el privilegi de perdonar-se a si mateixa els seus propis errors». Tot està perdonat, segons l'esquerra, a qui té la bona voluntat de canviar el món. Tot és permès a la Guàrdia Roja del temps. Tot passa com si els crims d'esquerra fossin crims sense criminals.
Mark Zuckerberg va reformar el principi de les relacions humanes, i poc a poc s'ha fet amb el control de les nostres vides. Aquesta terrible obvietat es repeteix sense remei. S'ha enquistat. Milions de persones li van fer milionari a l'apuntar-se a comptar qualsevol cosa, teclejant a preu fet. A canvi, ell va inaugurar una altra forma de manipulació, a força d'explotar dades. Un a un, uns menys, uns altres més, i massa fins a la dependència, sucumbim als encants d'un nou món perquè era gratis. ¿Gratis? quan alguna cosa és gratis vol dir que l'objecte ets tu, que el cost el pagas tu.
Francament, em vaig assabentar de la caiguda d'Instagram, Facebook o Whatsapp per un digital que informava sobre això, camino molt poc per nestas xarxes a l'igual que per Twitter, en el qual només publico el que escric i això si, faig cada dia els mots encreuats de l'ARA. Ja no estic ni enganxat a blogger, encara que una mica més que a les altres xarxes si. Continúo sent incapaç de llegir cap novel·la i ja em dono per perdut en aquest sentit. Potser per tot això no necessito sortir desesperadament de pont, de cap de setmana o anar a alguna terrassa a beure una cervesa, ni m'ha afectat en absolut la pandèmia a nivell psicològic, ni m'he estressat, ni res.
He pogut sortir amb la bicicleta cada dia, com si fos l'ùltim, perquè hi ha activitats que a aquesta edat no saps quan ja no les podràs fer, He fet doncs en aquest temps la mateixa vida de sempre, i la veritat és que no entenc aquesta obsessió que li ha agafat la gent a sortir a divertir-se i tot això, com si s'acabés el món, potser sigui que hi ha molt poca gent normal i massa infantiloide, sinó no s'explica. És clar que el concepte normal, és des del meu punt de vista, qualsevol pot considerar que la meva vida és molt avorrida i monòtona. Però la normalitat que m'interessa és la meva, no la dels altres. Així que ja ho sabeu, si us voleu desestressar, desenganxeu-vos d'aquestes xarxes que us absorbeixen cap a la banalitat i dediqueu-vos a la més noble de les arts, badar, i per a això es necessita poc, només sortir al carrer o al camp... i mirar, vagarejar, deixar que la mirada absorveixi el paisatge.
.jpeg)